comentaris liberals

Política i socialdemocràcia

2012-02-01T13:01:00.000-08:00

Fa pocs dies la Sra Sáénz de Santamaría, vicepresidenta del govern, deia en una roda de premsa que el seu govern "faria allò que havia de fer". Aquest to paternalista i protector, tant ibèric, sembla genètic en la majoria dels espanyols. Un ciutadà anglosaxó es posaria les mans al cap, i també un nord-americà. La història d'Espanya és una fosca història de despotismes diversos, uns monàrquics i altres militars. Els espanyols tenim una història massa curta de democràcia i de societat liberal comparats amb els tradicionals britànics que del segle XVII ja van començar a batallar amb els drets individuals.

La Sra Sáenz de Santamaria, tal com el president Rajoy, tenen incorporada en el seu ADN no sols la història intervencionista i paternal, un arquetip dels que anomenava el psicoanalista Carl Gustav Jung, sinó també la seva deformació professional. La majoria d'aquest govern és estatista. Molts d'ells, alts funcionaris de l'Estat, han viscut entre oposicions, places de funcionari i partit polític. Per tant, el que han de salvar primerament és l'Estat i, curiosament, la forma de salvar-lo no ho és la democràtica, és a dir, aplicant un programa comentat, anunciat i explicat anteriorment, sinó fent "allò que cal fer". Estat de Dret? Algú sap què caram és l'Estat de Dret i la seguretat jurídica?.

Molts votants del PP, i també d'altres partits, han lliurat la seva papereta esperant que els polítics "facin el correcte", sense saber ni pensar què es pot fer o quin partit crec que farà el que jo penso que s'ha de fer. Aquest mateix raonament el trobem en la majoria de partits, independentment de la seva ideologia i tendència. Molts pensen que en política s'han de fer "coses per a la gent". Aquestes coses, tan se val quines siguin, són bones. El governant o és generós repartint subvencions o donant càrrecs o, en èpoques dures, "fa el més adequat per a la ciutadania", però sempre encaminat al "bé comú". Aquesta és la llavor, l'ADN de la socialdemocràcia, implantada en polítics de tota mena. És aquesta la raó per la qual els programes polítics no tenen cap mena de validesa ni credibilitat en el nostre país.

En els països anglosaxons no es permetria que al votant desconegués la voluntat del polític. Així també és impensable que un candidat a la presidència quedi escollit només per Consells o assemblees de partit. Els EEUU són un exemple de com de democràtica és la seva elecció i dels sacrificis que implica. Centenars de debats i centenars de temes a debatre. Contràriament a l'Espanya del segle XXI només es presenta un debat televisiu buit, pla i sense propostes.

Aquests són elements solvents per sortir de la crisi? Aquests són valors polítics positius? Aquest sistema esperona el pensament lliure del ciutadà, el dubte i el debat? Ara s'entén tot!

El món a l'inrevés

2012-01-14T07:39:00.000-08:00

Les esquerres, fins ara, defensaven que calia incrementar impostos per a fer front a la crisi. Aquest augment en l'erari públic esdevindria finançament per a "polítiques laborals". Els partits liberals, i els liberals-conservadors, també deien en els seus programes que no era adient incrementar la pressió fiscal perquè això minvava la capacitat de generar recursos de les empreses, dificultant la contractació laboral i la reducció de l'atur.

Doncs a la pràctica, en el poc temps en el que s'ha produït el canvi de govern estatal, el gir copernicà ha estat convuls. El Sr Rajoy s'ha destapat amb un augment tributari tal com comentàvem en l'anterior article i el Sr Duran l'hi ha donat suport. Altrament, la resta de partits, la majoria dins del ventall anomenat "esquerres", ha rebutjat les seves propostes, incloent doncs aquest augment fiscal. Tant la manca de revocació de l'Impost del Patrimoni com l'increment el les taules d'IRPF castiguen als que més tenen (patrimoni) i als que més guanyen (renda), és a dir, llenguatge totalment esquerrà. Incomprensible el vot negatiu de les esquerres i també indesxifrable el suport i aprovació de l'esmentada legislació impositiva per part dels altres.

Reflexionant he arribat a dues possibles conclusions: O la dita de Grouxo Marx és una inefable eina ètica de gestió (si no li agraden els meus principis, en tinc d'altres) o bé el que es defensa amb dents i ungles és, precisament, l'estatisme recalcitrant. Si els que aproven més ingressos via tributació deien abans que això generava més crisis, entenc que ara els ha primat el sosteniment d'un Estat obès -del que viuen tots-, obviant la necessitat de perdre pes per millorar la salut. En canvi, els que deien que calia augmentar la tributació ara voten en contra de que s'incrementi. Haig de suposar que si aquest episodi parlamentari espanyol hagués passat en el segle XIX, l'insigne escriptor Lewis Carroll l'hagués inclòs en el seu fantàstic llibre "Alícia en el País de les Meravelles".

El que han perdut tots els d'aquesta votació és una cosa tan significativa i tan poc estimada com la credibilitat. Sense ella, ni els mercats, ni els ciutadans, ni la banca, ni res que es mogui sota la capa del sol, podrà tornar a confiar en els que, de forma tan barroera, ens representen. Potser cal que comencem a "auditar" polítics i votacions, tal com caldria que controléssim l'aplicació que fan ells mateixos dels nostres diners. Ens hem de preguntar: Què fan ells dels nostres diners, en què els inverteixen i per quin motiu? Què fan ells amb les nostres idees i què fan ells amb els nostres vots?

Si us plau, una mica d'honestedat i dignitat seria la millor inversió!

Rajoy: El gran engany

2011-12-31T02:46:00.000-08:00

Després d'un silenci sepulcral des que va guanyar les eleccions i després d'haver muntat la campanya electoral amb el "baixarem impostos" primer i després amb el "no incrementarem impostos", el govern de Rajoy ha disparat el míssil tributari més sagnant de la història de la democràcia espanyola. Després d'això, algú tindrà la gosadia de dir que Rajoy és liberal, que el PP és liberal?

Fixem-nos, Europa reclama tres grans canvis en els eixos més significatius per a fer front a la crisi i l'atur: Primer, flexibilitzar el mercat laboral per a facilitar la contractació i reduir la faixa que representen els convenis. En segon lloc, la banca i, en tercer lloc, el mal anomenat "Estat del Benestar". Aquest Estat del Benestar, monstre assedegat de diner per sobreviure, malalt d'obesitat mòrbida financera, requeria mesures dràstiques i canvis estructurals per al seu aprimament. Doncs res de tot això.

La primera mesura de l'Executiu Popular és una mesura col·lectivista i en la línia socialista. En ares del suposat "bé comú", cal incrementar impostos per a reduir el dèficit. En lloc de suprimir el que és suprimible d'aquest Estat feixuc, Rajoy carrega en mans de les classes mitjanes i mitjanes altes (que no deixen de ser mitjanes) l'esforç fiscal per a mantenir la ineficiència burocràtica estatal. Les classes mitjanes no sortiran al carrer i l'allargament del subsidi d'atur de 400 euros farà que no es revoltin els aturats. Al cap i a la fi, mesures per una banda populistes (que paguin els "rics" o "sigueu solidaris per decret llei") i per altra, salvaguardar el benestar de l'Estat. El fet de no dir ni piu sobre l'impost de patrimoni, que subtilment va deixar el Rubalcaba, li va com a anell al dit.

Pel que fa a mesures per a incentivar l'economia, per a facilitar i esperonar als emprenedors, res de res. El que importa és quadrar un pressupost que, vist així, sacralitza encara més la necessitat de mantenir aquest estat tal com està. No s'ha parlat d'empreses públiques, de resultats i d'eficàcia.

Les constitucions i les primeres cartes magnes, és a dir, els principis polítics del liberalisme, de l'Estat liberal, venien a protegir els ciutadans de l'assedegament dels poderosos, de les lleugereses del rei, de l'Estat. Limitar el poder de l'Estat va ser l'arrel de la societat moderna. Contràriament, les constitucions d'avui dia protegeixen l'Estat, donant-los poders il·limitats: "En circumstàncies extraordinàries faré tot el contrari del que vaig dir" o "puc conculcar els drets de propietat en base al bé comú" o "si convé, els impostos seran retroactius, com el de Patrimoni".

Heus aquí un altre cop el sorgiment del despotisme il·lustrat o de l'estat feudal. És la temptació totalitària dels polítics o, en podríem dir, la temptació social-demòcrata de tots els que tenen en la vida pública la seva feina. On són els drets individuals? Cada dia més i més l'Estat fa el que vol, com vol i quan vol mentre que els ciutadans hem de demanar permís per tot perquè no podem fer res. Quan el benestar de l'Estat està per damunt de la justícia i dels drets de les persones, estem abocats a viure en un zoo polític, en una dictadura en la que moralment les decisions es prenen pel bé de tots. Nosaltres, els liberals, volem una societat del benestar on no es conculquin els drets individuals i on pugui planificar la meva vida sense patir per no saber quines lleis noves conculcaran encara més drets. Volem un Estat que faci només allò que li toca fer i res més, però que ho faci bé.

La nova ordre d'horaris de discoteques

2011-12-26T11:50:00.000-08:00

El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya ha aprovat una nova ordre d'horaris per a llocs d'oci (discoteques) en el que allarga el temps d'obertura fins a les cinc o les sis de la matinada i permet ampliar-los, si cal, en dates excepcionals.

Com a liberal podria alegrar-me per liberalitzar el sector però també com a liberal l'angoixa m'envaeix una vegada més. Bona part dels liberals pensem que cada establiment, sigui comerç o pub, hauria d'obrir i tancar lliurement, sempre i quan no provoqués molèsties als veïns. Però estem a Espanya i tots sabem què passa quan una discoteca tanca a les quatre o les cinc de la matinada: que durant tota la nit no podem dormir pel soroll i que en tancar la persiana la xerinola al carrer acaba impedint la darrera oportunitat de trobar-nos amb Morfeu. L'ordre públic, en aquests casos, sembla ser una reminiscència d'èpoques anteriors.

El conseller Puig ens ha explicat que degut a la importància del sector i el seu pes econòmic es fa imprescindible que la gent pugui tenir més temps de diversió. Veiem com, altre cop, la llei es modifica per a servir interessos personals o sectorials. La Llei hauria de servir perquè no es conculquessin drets personals. El dret a la vida (digui's descans en hores nocturnes) és prioritari. No existeix el dret a l'oci. Només existeix la llibertat personal i aquesta cal limitar-la quan traspassa la del proïsme. Conseqüentment l'ideal seria no legislar sobre horaris i deixar llibertat absoluta. Quan aquesta llibertat destorba els veïns, la policia actuaria. En societats avançades l'ètica ciutadana -empatia- fa que sigui innecessari el reclam de la policia. Tanmateix, això tan senzill és purament utòpic. Qui els parla viu damunt d'una discoteca i és del tot impossible que les nostres queixes tinguin resultats. Els governs, independentment de la seva tendència política, han obviat aquesta problemàtica i només els casos que, de forma costosa i llarga, han arribat al jutge, han estat premiats amb resolucions adients.

Per altra banda si volem una societat responsable i productiva per a sortir de la crisi i anar endavant, el model de disbauxa contínua no és, precisament, un element dinamitzador per al jovent i els no tan joves. Sembla que engrescar la gent a la gresca sigui el que ha de resoldre els problemes. Val a dir que després de les nits de garbuix, ballaruca, alcohol i escàndol el que ens queda, normalment, és un increment en la factura de la neteja de la ciutat. Probablement això no ho tenen en compte els nostres governants perquè estan enlluernats en "fer coses per a la gent", entre elles, incrementar la festa.

Curiosament el liberalisme sovint se l'identifica amb el capitalisme, però la identitat liberal està amb les persones i les seves llibertats. Heus aquí que l'Estat de Dret i el govern és qui ha de defensar les persones i la seva llibertat. En tot cas la llibertat de poder dormir per les nits és molt important, encara que no dóna vots ni és motiu sindical de vagues, però qui pateix aquesta tortura malviu i emmalalteix.

Quan el col·lectiu és abans de la persona és el primer pas per perdre la batalla de la llibertat.

Publicitat totalitària?

2011-12-18T03:50:00.000-08:00

La publicitat és una bona eina per a detectar els valors d'una societat. Ahir mateix vaig veure l'anunci d'una colònia on la noia protagonista deia "Quan veig una cosa que m'agrada, me la quedo". Llavors la noia salta a l'escenari on un grup de rock actua i s'abraona damunt del cantant i el captiva. Després ells dos surten abraçats i petonejant-se.

Heus aquí com els valors liberals, de respecte dels drets bàsics que són vida, llibertat i propietat queden conculcats subtilment en base a un nou valor que el podríem anomenar "agressivitat jovenívola". El jovent agafa el que vol, fa el que vol i per tant, voler és poder, independentment del proïsme, dels altres. Fixem-nos: quan es diu "m'agafo el que vull" estic dient que prenc (robatori o furt) el que vull, és a dir, conculco el dret de propietat d'altres i això és èticament correcte (bo). Com que en aquest cas el que vol és una persona, conculca el dret de llibertat de l'altre. És més, el noi cantant és purament un objecte de desig. Això, evidentment, gràcies a una colònia.

Entenc perfectament que la publicitat ha de recórrer als motius ocults de compra (enveja, petulància, paternalisme i dels els que els psicòlegs podrien escorcollar de la convulsa ànima humana), però aquest remolí d'afany d'obtenció de béns i persones reflecteix una societat amb valors erronis, amb una jerarquia ètica que s'ha allunyat totalment del respecte als drets de les persones, de la fugida del virtuosisme original dels pares del liberalisme del segle XVII. Locke i els liberals ancestrals van assentar les bases d'una societat que volia limitar el poder del rei, el poder estatal, i salvaguardar els drets individuals. Això no es pot oblidar i hem de lluitar i posar damunt la taula la subtil propaganda ètica-política que des dels governs, les organitzacions i els publicistes fan constantment. Aquí també hem d'afegir els periodistes que ens afalaguen diàriament amb dosis terapèutiques de la veritat absoluta, explicant-nos qui són els culpables de la crisi, què és bo i què és dolent...

La millor eina per a lluitar contra aquest esperit homogeneïtzador de pensament únic és la crítica, l'escepticisme i el coneixement. La ignorància, en tots els sentits, és l'aliat dels totalitarismes.

Despeses dubtoses del Senat

2011-12-05T06:45:00.001-08:00

Mica a mica anem entenent els motius pels quals Espanya ha malbaratat el diner dels seus ciutadans, arribant a la fallida tècnica de l’Estat. El degoteig diari de notícies relacionades amb la disbauxa en la política de despeses farà vessar el got de la paciència ciutadana.

La darrera novetat en aquest trist reguitzell d’estultícia pagadora la veiem en els 417.000 euros gastats en un “quadre-homenatge” a presidents del govern i senadors. Les noves apareixen entre les escletxes del sistema perquè el retard en la jubilació i la incertesa futura en tots els àmbits encenen la pacient ànima ciutadana. Fixem-nos que per norma general els polítics (o molts polítics) creuen que estan allí per “fer coses” per a la gent. No es tracte de fer coses amb diners públics sinó governar amb la màxima eficiència. El que s’haurien de plantejar els governants i polítics és “què fa falta”. En qualsevol idea cal preguntar-se “és necessari”?

Els seguidors del col•lectivisme diran que sempre hi ha una reversió social en qualsevol despesa realitzada, però la primera premissa que s’ha de tenir en compte és que el diner utilitzat ve dels contribuents i ha sorgit de l’esforç individual. Quan el diner és fruit del sacrifici l’aplicació que en podem fer canvia totalment. Qui va aprovar gastar-se més de 400 mil euros en un quadre no ha tingut en compte l’esforç ciutadà, i no l’ha tingut en compte, probablement, perquè ell no en fa cap de sacrifici. De la mateixa manera el diner provinent de l’estalvi sempre és més fructífer que el del crèdit fàcil en èpoques de polítiques financeres expansives.

La societat liberal, la llavor de la democràcia moderna, la trobem en el segle XVII, de la mà de filòsof John Locke i on el principal contingut fou la necessitat de controlar el poder governamental per part de la ciutadania, la qual reclamava un control virtuós de la despesa reial. Aquesta austeritat “virtuosa” implicava una supervisió al rei i en un segle on el poder dels reis venia de Déu, la cosa era prou complicada.

Ara és obvi que el poder del govern no ve de Déu sinó de les urnes, que som nosaltres. Per tant es fa cada dia més urgent el control dels poders públics vist que deixant-los sols només ens fan arribar endeutament i mala gestió.

Cal tenir un Senat? Cal tenir tota aquesta xarxa burocràtica que ens ofega i ens xucla els pocs cèntims que tenim a les butxaques? L’Administració repetirà incansable que ells són molt importants i que encara ho és el fet de pagar impostos. Ens imposen coaccionar les nostres carteres i en canvi no tenim control sobre l’aplicació dels capitals esgarrapats als ciutadans. Això és il•lògic i incongruent. Menys lleis són millors lleis i menys organismes és millor Estat. L’Estat, com més petit, més eficient.

L'embolic financer que ens ofega

2011-11-15T03:31:00.000-08:00

Primer foren els actius tòxics generats en els EEUU degut a les hipoteques problemàtiques de la bombolla immobiliària americana. Després foren països diferents del nostre perquè nosaltres teníem el millor sistema bancari, el més solvent, i la crisi no anava amb nosaltres. Posteriorment em deien que la garantia final sempre la tenien els Estats, que mai podien caure en fallida o suspensió de pagaments...

Bé, tota aquella fe en el sistema, allò que tothom creia cegament, alguns de manera ingènua i altres acadèmicament, ha estat una gran enganyifa. Hem despertat a la realitat i la realitat ens diu que "tants caps, tants barrets", és a dir, "d'on no n'hi ha, no en raja".

Quan el Banc Central Europeu va començar a imprimir bitllets i més bitllets amb la garantia de futurs ingressos estatals i privats, sense cap mena d'ancoratge, de patró o referència, va començar la disbauxa. Els bancs van fer negoci prestant i els estats van fer negoci "electoral" endeutant-se. Ara tot s'ha de tornar. Tots els estats han oblidat la coneguda faula d'Esopo de la cigala i la formiga i han escampat el territori amb centenars d'obres faraòniques sense sentit, han omplert de subvencions les organitzacions "properes" i han recompensat els amiguets amb llocs de treball i pensions vitalícies.

Ens diuen que tot ha vingut per la manca de reglamentació, per culpa del "neo-liberalisme". Bé, no es tracta de més control sinó de millor control. En part tenen raó: no hem supervisat els que han signat els pressupostos, les inversions i les despeses. No hem auditat els comptes de les Administracions. Hem estat irresponsables perquè hem confiat en polítics i governants ineficaços i ens han arruïnat. El liberalisme exigeix control del govern, un "check & balance" constant. El liberalisme ens diu que sense patró les polítiques monetàries poden esdevenir fum. El liberalisme ens diu que les persones són propietàries del seu treball, lliures i també responsables. Amb tot això, cal més normativa?

El problema ve de la necessitat que tenen les societats occidentals i també les no-occidentals en sentir-se súbdites dels estats, en trobar-se còmodes en el tancat, en voler ser bens de la mà del pastor. Volem viure en un zoo o en una reserva natural? En un zoo ens donen de menjar el que volen. Els animals lliures mengen lliurement -poques vegades mengen el que volen, i més habitualment el que poden-, però sempre han d'esforçar-se. Vist d'altra forma diríem que els països amb molts recursos acaben a la ruïna perquè no aprenen a superar els entrebancs. Els països que viuen tranquil·lament del petroli no avancen, no són punters tecnològicament ni social. Holanda no té recursos naturals però va inventar, en el segle XVII, la societat anònima i també la tolerància. Ara és un país envejable en tots els aspectes.

Si volem sortir del zoo on ens diuen que no tindrem menjar perquè els directius s'ho han gastat tot en "sopars de duro", AVE's, aeroports sense vols i altres "andròmines", no ens queda més remei que marxar d'aquesta presó: Ens espavilarem ràpid. Ho van fer els nostres pares o avis després d'una guerra civil sagnant. Nosaltres ho hem de fer i ho podem fer.

Elogi de la responsabilitat

2011-10-19T13:23:00.000-07:00

Per quin motius en altres països els ciutadans són més responsables? La responsabilitat ciutadana pot ésser mesurada per la quantitat de frau d'un país, entenent per frau qualsevol engany, mal ús o malbaratament de cabals públics. És tan fraudulent amagar ingressos en la declaració de renda com el fet de donar una subvenció a qui no la necessita. En aquest darrer cas pot ser per nepotisme, per corrupció, per engany en la sol.licitud o pràctica errònia (voluntària o no) del(s) funcionari(s).

En els països anomenats mediterranis existeix una llarga tradició d'engany a la Hisenda Pública motivada per la desconfiança de l'Estat com a sistema eficient envers el ciutadà. Altrament, l'Estat desconfia -per principi- del contribuent, al qual li atribueix una càrrega genètica negativa envers la fiscalitat i l'honestedat com a contribuent o receptor de diners públics.

La història d'Espanya és curulla d'estultícia governamental, circumstància que no ajuda a millorar la imatge que tenim els ciutadans del nostre entramat administratiu. També la picaresca ibèrica ha estat un "valor afegit" en l'ètica dels espanyols. Què ens diferencia dels suecs, dels danesos, dels alemanys o dels holandesos?

Algú podria enfocar la resposta en funció de la religió majoritària dels seus ciutadans, i això seria un altre debat, un llarg debat. Caldria veure com va influenciar el protestantisme i el posterior calvinisme en la responsabilitat i la llibertat. Altres enfocs anirien en el camí de l'economia o del creixement. Sigui com sigui, l'arrel de tot és el binomi LLIBERTAT-RESPONSABILITAT. Ser lliure vol dir ser responsable. La consciència ens fa lliures i segons els primers liberals anglosaxons la primera propietat és la consciència i quan algú és propietari -en aquest cas de la consciència-, és lliure d'actuar però també ha de ser responsable. Si dos persones decideixen formar una família, són lliures d'educar els fills segons les seves idees, però a la vegada en són responsables.

Aquesta honestedat o honradesa amb mi mateix implica que, faci el que faci, on ho faci o amb qui ho faci ha de ser correcta segons el meu criteri ètic de responsabilitat. Per tant, independentment que estigui sol en un carrer a la nit o en mig d'una rambla farcida de gent, no llençaré brutícia a terra. Si demano una beca serà perquè realment necessito un ajut per als meus estudis. El fet de veure la subvenció com un fruit que cal aconseguir "sigui com sigui" és un tema d'ètica personal.

El món funcionaria millor si cadascú fes el que cal fer, sense necessitat de tenir un guàrdia urbà al costat o la sanció pecuniària. Potser els recursos públics es podrien destinar "eficientment" a aquells que realment ho necessiten o a reduir les mancances socials i estructurals de ciutats, pobles, escoles i persones.

Al cap i a la fi tot acaba essent educació, però no pas formació. l'Educació, en majúscules, la rebem de la família i la formació a l'escola. Aprendre noves competències és formació bàsica i aprendre ètica és educació. És realment un problema. Si fos tan fàcil canviar la jerarquia moral a l'escola, fa anys que seríem ciutadans modèlics.

El principi d'igualtat

2011-09-25T03:07:00.001-07:00

Fa pocs dies que l'Audiència de Barcelona, després de tres anys, va condemnar un acusat a presó per haver agredit violentament a un treballador del metro de Barcelona. Aquesta condemna fou possible perquè el tribunal va considerar que l'esmentat empleat era una autoritat. Ja veiem que en aquest cas un element determinant en el judici és “la posició social-laboral” que ocupa l'agredit. Si hagués estat un viatger la víctima, tindria l'agressor la mateixa condemna?

Aquesta societat amb un Estat que s'omple la boca amb la paraula “igualtat” trenca constantment el principi de “la igualtat” fomentant la desigualtat. Tot s'hi val per a “superar” la il·lustrada igualtat: de vegades pot ser una discriminació positiva per a, curiosament, aconseguir més igualtat; una altra seria el bé comú, com en el cas de la relació entre els ciutadans i l'Estat. Avui em centraré en aquesta especial “desigualtat” entre ciutadans i Estat.

Una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els mediterranis és la concepció de l'Estat i la responsabilitat de l'individu. La igualtat no ha de fer referència a que tots acabem essent iguals, objectiu col·lectivista i socialista, sinó a que la llei tracti de forma igual a tothom, cosa molt diferent. Això que sembla tan evident és sempre motiu d'incompliment. Per començar la relació entre l'Estat i els ciutadans és radicalment diferent a la de la que tenen entre ells els propis ciutadans. Pel que fa referència a las transaccions econòmiques, als contractes mercantils, als impagaments, la legislació entre un altre bloc és de galàxies diferents. Tots sabem clarament què ens passa quan no paguem a temps un determinat impost, quines sancions tenim i quina és la capacitat legal del recaptador. També tots sabem què passa quan hem de cobrar de l'Administració, amb o sense crisi, quins són els terminis i la disbauxa. Altrament, si com a ciutadà haig de demanar un ajornament, hauré de pagar un interès; però si és un Ajuntament que ho fa, no se li aplicarà interès ni avals.

Quin és el motiu final de tot això? Suposo que els experts en Teoria dels Estats ens podrien fer cinc cèntims i aclarir-nos les idees, però jo penso que darrera hi ha un motiu molt més senzill i que explicava el meu avi: “qui fa la llei fa la trampa”. Qui té capacitat legislativa legisla sempre al seu favor i qui legisla aquí són els governs i parlaments, i avui dia podem dir que també ells formen part d'aquest macro-Estat-Govern. El primer principi bàsic de l'Estat és la seva supervivència, per la qual cosa els seus impostos poden ser justos, o també no tenen perquè ser-ho. En segon lloc, tenen la capacitat de dictar la llei i aquest és la “mare dels ous”. L'Estat de Dret, traduït també per “Compliment de la Llei” (rule of laws) implica que res no pot estar per damunt de la Llei, entenent per Llei els principis o drets individuals bàsics. Els governs i parlaments actuals, i jo m'atreviria a dir també els Estats actuals, no segueixen aquesta màxima, i les nostres democràcies acaben sent, com diria Hayek, unes democràcies il·limitades. Quan qualsevol poder és il·limitat és despòtic.

Fixem-nos: si la mateixa legislació que ens apliquen les entitats financeres quan anem a sol·licitar finançament s'apliqués també a la resta de clients de l'Administració Pública probablement no haguéssim arribat no estem. Si la capacitat legislativa hagués estat limitada racionalment no hauríem vist aquestes obres faraòniques inútils o els dispendis del “no res”. Si la banca hagués fet la seva feina hauria “medit” els resultats previsibles d'una inversió i probablement hagués posat fre a operacions d'actiu que tindrien resultats poc fructífers.

La igualtat, a l'igual que la llibertat, té un preu. La llibertat implica responsabilitat i la igualtat davant la llei, una llei justa. La Llei no pot esdevenir una fàbrica de reglaments a gust dels governs de torn.

Artur

L'Estat amb obesitat mòrbida

2011-08-28T11:55:00.000-07:00

Ha estat la crisi del deute dels estats el que ha condicionat una situació ara insostenible però que fa molt poc temps fou esperonada i sacralitzada per partits, sindicats, experts i ministres. El keynesianisme, veritable fe religiosa de la socialdemocràcia, és l'esperit econòmic que ha guiat aquesta Europa intervencionista des de l'acabament de la II Guerra Mundial.

Durant anys i anys ens han explicat que l'economia és una cosa molt complicada, i és ben cert, i que la macroeconomia encara ho és més. Val a dir que per als ciutadans de carrer el que entenem és que els deutes s'han de pagar. Fins fa uns anys tots pensàvem que els Estats eren intocables i que la seva solvència i garantia estava lluny de qualsevol dubte racional. Part d'aquesta fal·làcia venia donada perquè la cantarella divulgada pel poder i pel periodisme de torn no estava analitzada. És precisament quan les coses van malament que comencen els dubtes i la diagnosi.

Probablement el que podem trobar de positiu, si és que hi ha alguna cosa positiva en una crisi, és que cal seguir i controlar el que fan els governs. Hem vist com s'han construït aeroports on encara no han aterrat avions o que el nombre de passatgers és de riure; hem vist com algunes línies d'alta velocitat estaven dissenyades amb els estudis de viabilitat del "profesor Bacterio" (entrenyable científic col·laborador de Mortadelo y Filemón); hem vist com s'amagaven les xifres de despeses de Comunitats Autònomes, d'Ajuntaments... És a dir: ens han près el pèl.

L'Estat del Benestar, l'Estat intervencionista, ha posat tots els seus recursos i estructures per a tenir als seus peus un bon ramat de bens, dòcils i fidels, que havien d'aconseguir la felicitat. Buscar una societat d'individus independents era tot un risc. Tard o d'hora els anyells del tancat envejaran la llibertat felina i el risc. La llibertat implica perill i també coneixement. El coneixement comença per supervisar tot el que fan els governs amb els nostres diners. Cal un canvi d'actitud i molts canvis en molts altres àmbits, i per començar: en política i gestió del que és públic.

Democràcia real?

2011-06-19T09:11:00.000-07:00

Cal dubtar de les democràcies amb acompanyament, tals com la "democràcia orgànica" o la "democràcia real". La democràcia va unida estructuralment a un sistema polític que anomenaríem liberal o de societat oberta, és a dir, filosòficament i social vinculat a la llibertat. Per tant, llibertat i responsabilitat són interdependents i no poden deslligar-se. No podem pensar en ser responsables sense llibertat ni tampoc a l'inrevés.

El moviment "Democràcia Real", fruit del desencís de la joventut en trobar feina, de la incapacitat de veure un futur possible al seu esforç d'estudi i dels anys de creure en un Estat-Providència, ha despertat del somni social-demòcrata i s'ha rebel·lat contra el sistema, contra aquest "sistema capitalista dominat pels mercats i oblidat per part dels polítics".

Si analitzem les seves propostes veiem que la majoria estan encara recolzades en obsoletes i petrificades receptes del progressisme dels seixanta i denoten una fal·lera malaltissa en demanar més protagonisme de l'Estat mitjançant més serveis, més impostos, menys mercat, més treball, ... i que paguin els rics.

Però el més important: estan en contra de l'ajust pressupostari. Des de la seva òptica, els mercats determinen la política, però cal dir que si els governants s'han endeutat, és obvi que els mercats han de valorar la solvència dels creditors a l'hora d'emetre préstecs nous o de determinar-hi el cost financer. Tanmateix el que ens demana Europa és tot allò que va incorporat amb la llibertat: la responsabilitat: més productivitat per a aixecar el país, per guanyar confiança. En lloc de mirar sempre cap el papà-estat, perquè no mirem endavant?. El President Mas va parlar de la possibilitat de "repartir la feina" tal com passa en algun país nòrdic, però aixó no agrada als més immobilistes, els sindicats.

Tot passa per la llibertat. Si ets lliure ets responsable dels teus actes. Curiosament la responsabilitat dels actes vandàlics del Parlament de Catalunya (coaccions, violència envers els parlamentaris i estris altament perillos...) es dirigeix a la "violència de les retallades", a la violència del govern. Per tant, no són lliures perquè no accepten la seva consciència lliure i responsable: Tot passa per culpa dels altres, dels lobbys empresarials, de la corrupció, dels polítics, etc

La democràcia és un sistema polític en el qual els ciutadans poden canviar els governs mitjançant el vot. El perill ve quan uns quants, amb més o menys raons, s'auto-anomenen representants de la societat, obviant els milions de vots de fa uns mesos. El més trist és que una part important de la societat els entén i justifica els fets. Normalment els fets són "explicables" quan no passen davant de casa teva. En aquest país de llarga tradició de ramats de bens, d'una llarga història d'intervencionisme totalitari, la genètica social ens diu que "tot val" per a reclamar, que la llei pot incomplir-se si és per una causa que es creu "justa".

Si podem fer servir la "prova del cotó liberal" diríem: quins drets individuals s'estan conculcant? Es compleix la Llei? La Plaça Catalunya és realment un lloc de pas públic, de passeig? Tenen permís de la Guàrdia Urbana per a acampar i banyar-se? Es pot agredir una persona sigui parlamentària o no? Es pot impedir acudir al treball a unes persones determinades? Les respostes les coneixem però per desgràcia una part de la societat, educada i condicionada a ser un lactant permanent de la mamella estatal, protesta. En lloc d'emprendre accions positives i rendibles, creatives, és més fàcil la "pataleta agressiva".

Aquesta Catalunya camina per senders que no porten al futur sinó al passat. Probablement els problemes de la Pl. Catalunya acabarien si tots ells automàticament passessin a ser funcionaris de la Generalitat. Això és el que vol la gran majoria de la joventut però "d'on obtindríem els diners per a pagar els seus salaris si els mercats han perdut la confiança en Catalunya? Potser dels rics? Els rics han marxat a comunitats autònomes més sensibles amb els patrimonis familiars. Què queda?: l'esforç individual i el treball. Quan acceptem treballar 15 minuts més al dia pel mateix sou llavors Catalunya començarà a aixecar-se de la crisi, del seu malson socialdemòcrata i del seu paradís socialista. Nou ho van fer Alemanya i Japó?

Bildu i l'Estat de Dret

2011-05-03T14:23:00.000-07:00

Què és l’Estat de Dret? És una bona pregunta. Milers d’experts juristes, advocats, notaris, docents i procuradors, ens ho explicaran tècnicament. Tanmateix jo em quedo amb la definició que dóna el Partit Liberal del Regne Unit: “El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació. Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials”.

L’anulació del dret de representació és un perill. Alguns dels partits quasi-il•legalitzats tenen llarga trajectòria democràtica i em sembla una flagrant falta d’igualtat democràtica la prohibició de la seva existència. Seguint fil per randa el concepte d’igualtat podem veure que els sol•licitants són tractats jurídicament pel que pensen i no pel que fan. Aquest Tribunal Suprem està nomenat, majoritàriament, pel Consell General del Poder Judicial, el qual, a la vegada, ha estat designat pel Parlament. Ningú pot dir que no existeixi cap mena de vincle polític!. Algú dubtaria de la independència d’un jutge del KKK jutjant un negre d’Alabama?: Tothom en dubtaria.

Aquesta llei ha estat creada, exclussivament, per a la seva aplicació a l’esquerra abertzale o als independentistes bascos. La llei de partits no és una llei per a tots, és una llei per a alguns. Tanmateix, què passaria si un partit salafista es presentés a les eleccions? El fonamentalisme islàmic no parla de violència sinó de Yihad i no parla d’enemics sinó d’infidels. Probablement el Parlament faria una nova Llei. La fal•lera legislativa és un greu vici i el trobem ancorat a la cadena genètica dels habitants d’aquesta “pell de brau”.

Ara per ara només puc pensar que la maquinària de l’Estat ha mogut tots els fils per a que les seves titelles, en aquest guinyol patètic, actuin per a evitar que la idea d’independència, pensar lliurement en el separatisme, estigui penat i no sigui possible la seva representació democràtica.

Existeix una gran confusió terminològica: Estat de dret és l’entorn en el que es poden desenvolupar els drets de les persones. La democràcia és la possibilitat de canviar els governants, però no de controlar l’Estat de Dret. Alguns han traduït “Estat de Dret” per “Imperi de la Llei” però la Llei no és pas tota la reglamentació d’un país sinó aquelles poques normes que regulen les relacions entre les persones. Res pot existir per damunt de les llibertats individuals i de les lleis bàsiques que la regulen. La Llei de Partits no forma part del que Hayek definiria com a Llei: és només un reglament partidista per a imposar un “sistema de pensament”. En un país anglosaxó no es podria publicar res similar. Tenim poca experiència en llibertats i l’Estat, encara menys.

Artur Nadal
Publicat al diari TOT TARRAGONA

Les eleccions municipals

2011-03-15T16:12:00.000-07:00

Les properes eleccions municipals tornen a posar en solfa el debat sobre la democràcia interna en l'elecció d'alcaldables. Parlar de llistes obertes, d'eleccions dins dels partits per triar candidats, és destapar la caixa dels trons. Hem d'aprendre molt dels que tenen més tradició que nosaltres en el tema democràtic i, a tal fi, els anglosaxons són els que tenen una llarga tradició que contrasta, òbviament, amb el nostre raquític historial democràtic.

Els ajuntaments, sovint petits "Regnes de Taifes", són controlats absolutament pels partits, però especialment pel partit que governa. Dic "Regne de Taifes" perquè els governants municipals tenen la capacitat legislativa, de vegades molt efectiva, però en altres, nefasta.

Si bé la gestió municipal és l'eix on ha de començar l'eficiència en l'Administració, alguns governs municipals han conreat la desídia, la ineficàcia i la paperassa a nivells increïbles. Val a dir que alguns ajuntaments han demostrat una capacitat de gestió envejable, però no en són la majoria. Els nivells d'endeutament, el creixement incontrolat de les xarxes burocràtiques, incloent les "empreses municipals" que algun cop actuen com a oligopolis, la gestió inadequada dels tributs recaptats i de les transferències rebudes, l'obsessió per tenir més competències i les polítiques a curt termini són evidències de la seva manca d'operativitat en la gestió dels municipis.

Com diu Xavier Roig, els ajuntaments han de ser responsables dels serveis bàsics: enllumenat, clavegueram, ordre, seguretat i poca cosa més. Tanmateix la realitat fa que aquestes institucions tinguin també capacitat d'incidir en atur, cultura, economia, etc. Aquest enrenou de "serveis al ciutadà" decep cada cop més a l'electorat. Administració Central, Generalitat, Ajuntaments, Diputacions... Tots tenen o volen "competències màximes" en tot el possible. Això és un malbaratament de recursos: Si anem a dinar a un restaurant ens agrada que el que mengem es cuini en un sol lloc; si haguéssim de canviar de restaurant a cada plat de segur que el dinar no el pairíem de la mateixa manera...

Cal un canvi radical tant en la forma en que es tria l'alcaldable en els partits i cal també una revolució en la forma de governar els ajuntaments. Ara per ara la corrupció està més instal·lada en les corporacions municipals que en altres organismes públics i això és, lògicament, la falta de transparència.

Solidaritat i depesa social, dues enganyifes?

2011-02-09T11:53:00.000-08:00

La moda social-demòcrata que des del final de la Segona Guerra Mundial ha orientat bona part de la política europea és la culpable del malbaratament de cabals públics en base a la "prostitució" del concepte solidaritat. Aquest bonisme indulgent i ensucrat va captivar també els nostres governs i quan avui es parla de solidaritat inter-territorial s'està fent referència a la redistribució de diners, és a dir, a una forma de gastar o invertir els recursos.

Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.

L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.

El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.

Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.

En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.

Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.

Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.

Les revoltes populars als països àrabs

2011-02-02T14:00:00.001-08:00

Ha estat sorprenent la concatenació de revoltes populars que estan succeint als països àrabs (Tunísia, Egipte...). Els periodistes i comentaristes donen possibilitats diferents, positives o negatives, en funció de la tendència final d'aquesta revolució. Els més optimistes pensen que aquestes insurreccions tindran com a resultat una democratització real de la societat i dels seus governs. Els més "realistes", entre els que m'hi compto, tenen la idea de que tot pot acabar amb règims radicalitzats amb l'integrisme islàmic com a denominador comú.

Molta gent acostuma a confondre democràcia i estat de dret, o bé democràcia i societat tolerant. La democràcia serveix per canviar els dirigents o el govern. La societat oberta, amb els requeriments de l'estat de dret, està per damunt de la metodologia de canvi de govern. La democràcia no pot ser una finalitat perquè és un sistema o mètode. La societat oberta és una fita en sí mateix. Ambdós conceptes són interdependents. Si anem al món àrab podem veure que aquelles societats tenen dos problemes essencials: El primer és que la societat basada en els drets individuals està fora del seu sistema de valors. No tenen tradició de lluita individualista ni tampoc caràcter crític. La mateixa religió islàmica es fonamenta en la submissió. En segon lloc la democràcia s'ha de voler, s'ha d'estimar, ha de formar part dels valors a aconseguir i ara per ara aquesta rebel·lió va encaminada a "canviar" els governs dictadors sense pensar en "com" serà la nova societat que sorgirà. Abreujant, demanen un canvi urgent, sense importar la orientació. Així i tot Hamàs ha prohibit les manifestacions a Cisjordània i Gaza per "precaució", significant que la por d'aquest grup terrorista està en la possibilitat -molt remota- de perdre la trona dictatorial en mans d'una "malaltia" anomenada democràcia.

Conseqüentment el futur d'aquestes societats el veig més negre que gris. El fonamentalisme islamista pot veure's com a solució als seus problemes i la història recent n'està curulla d'aquests esdeveniments. Tanmateix no existeix un procés democratitzador, que jo recordi, en cap dels països musulmans propers o no tan propers. Al cap i a la fi Kemal va imposar l'occidentalització de Turquia després d'una guerra d'independència, no pas d'avalots.

Finalment, els Germans Musulmans, antecedent d'Al Qaeda, van néixer a Egipte a l'any 1928 i, de la mà d'algun polític espavilat i maquiavèl·lic pot condicionar una altra teocràcia. És significatiu també que les minories cristianes estiguin perseguides i foragitades constantment en el món musulmà, indicador molt clar de la pressió i llibertat d'actuació dels grups integristes.

La societat oberta és fràgil -tal com deia Popper- i els seus enemics són poderosos. L'integrisme odia la llibertat i l'Islam no és una religió que permeti la crítica. El resultat és que la democràcia no és un àpat que pugui ser digerit amb aquests antecedents.

La limitació de recursos

2011-01-18T14:16:00.000-08:00

Alguns diuen que la crisi portarà, de positiu, la necessitat creativa i la generació d'idees. És obvi que tots coneixem les conseqüències negatives. La paraula gestió es fa servir de forma habitual en totes les tertúlies, xerrades i seminaris: "gestionar la crisi, gestionar els recursos, gestionar eficientment..."

Què és gestionar? Podríem dir de forma planera que són les accions necessàries per a aconseguir uns objectius, prèviament determinats per una política (de qualitat, de prevenció de riscos, empresarial...) amb uns recursos limitats i uns terminis específics. Són recursos, per exemple, el diner i les persones.

Què passa quan els recursos són il·limitats? En aquest cas la gestió ja no és eficient. Aquesta eficiència és la necessitat d'optimitzar els recursos (inversió) maximitzant els resultats. En altres àmbits, com en el tecnològic, s'evidencia clarament aquesta necessitat. Les polítiques que exigeixen "fer més amb menys" són un clar exemple de millora de processos.

El problema de les Administracions Públiques és que en aquestes organitzacions no existeixen els elements imprescindibles per a aconseguir l'eficiència: Per una banda l'Administració no ha de competir pel mercat i no ha de millorar la satisfacció del client. En segon lloc, alguns els recursos són, sovint, il·limitats (com el temps). Contràriament, la responsabilitat és nul·la. Si bé en el món empresarial i professional les errades i la mala gestió té conseqüències negatives per als responsables, en el món burocràtic els únics "culpables" són els contribuents, que són els que acaben pagant les malifetes de l'Estat.

És cert que les dificultats ens ajuden a la creativitat: Jo mateix no he vist encara cap revista humorística que pugui igualar-se a "La Cordorniz". La ferotge censura esperonava als humoristes a la inventiva i, pel que fa als lectors, a la plaent activitat de llegir entre línies. En el cas de "La Codorniz" els recursos estaven limitats per la dictadura, amb centenars de temes amb els que la facècia era inaplicable.

Esperem que la creativitat de gerents, tècnics i també polítics sigui realment fructífera. Un país tan poc productiu com el nostre ha d'engegar motors després de segles de narcosi. Cal actitud emprenedora en tots els àmbits.

Finançar teràpies anti-tabac

2011-01-08T07:56:00.000-08:00

Llegeixo que la Sra Leire Pajín està disposada a finançar amb diner públic teràpies per a la desintoxicació de fumadors. Des de fa temps que per internet corren els currículums dels ministres de sanitat d'Europa junt amb el de la ministra espanyola. Quan veiem les diferències de competències, és a dir, de coneixements i experiència entre ella i els altres ministres, restem bocabadats. Qualsevol persona amb un mínim de neurones, ocupant la presidència d'un país, posaria en mans de persones entenimentades i expertes la responsabilitat de la gestió de tot un país. Molt més encara quan parlem de salut. La Sra Leire Pajín no té cap mena d'experiència ni coneixements en aquesta branca de la gestió política: és patètic!. Culpables en són qui l'ha anomenat i ella per acceptar-ho. Jo no agafaria ni la direcció d'un bar perquè no en tinc ni idea d'hosteleria.

Bé, doncs aquesta incompetència es fa evident dia a dia. Ara sembla que aquest ministeri vol impulsar més despesa pública destinant-la a les teràpies anti-tabac. Aquest esforç pressupostari caldrà compensar-lo incrementant encara més el preu del tabac o bé fent que es vengui més tabac amb una campanya publicitària a TVE?

La Sanitat és precisament un dels gravíssims problemes que tenim, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Cal dilapidar més diner públic en una llei que ja ha portat prou pèrdues entre els propietaris de bars fent-los invertir fa poc temps per a llençar-ho tot per la borda en aplicar la nova llei? Ser competent vol dir eficiència, que és actuar amb la màxima eficàcia optimitzant els recursos limitats que es tenen. També caldria revertir-ho a la tasca de legislar. No per legislar més es legisla millor.

Després de tot això, quin conclusió en traiem? La incúria màxima, la incompetència faraònica, ve donada en aquest cas per factors humans i polítics: Les persones hem de treballar en allò que ens agrada, però ho hem de fer amb eficàcia. Gravíssimes errades en el factor humà: hi algú que pensi que la Sra Pajín és la millor preparada en tot el país per a desenvolupar el càrrec de Ministra de Sanitat? L'altre factor necessari per a aquesta olla barrejada d'incongruències és la política: Les idees errònies de que "cal legislar", cal que la gent no s'amargui, hem de guarir-los de la malaltia del tabaquisme... la droga del poder és, òbviament, poderosa i amb alt grau d'adicció, estalviant als qui la pateixen de ser conscients del ridícul en el que cauen.

El futur fosc de les pensions "del benestar"

2011-01-01T16:08:00.000-08:00

Institucions financeres, experts europeus i les agències de qualificació indiquen que el futur del sistema actual de pensions que tenim a Espanya està en fallida. Aquesta és una nova evidència de que el que s'anomena "Estat del Benestar" té data de caducitat. Si volem evitar aquesta mort caldrà que s'apliqui un sistema més vinculat a la racionalitat que a la ideologia.

El sistema actual de redistribució, és a dir, de nul·la capitalització (els que treballem ara paguem als pensionistes), no fa més que engreixar una bola de neu d'endeutament que clarament compromet qualsevol capacitat de creixement de la nostra societat. La història de les polítiques irracionals ve des del franquisme. Amb la democràcia, la necessitat de vots va esperonar les decisions demagògiques i absurdes sobre jubilacions i "despesa social". Aquesta polítiques acrítiques s'han multiplicat amb els governs d'esquerra. Quan han vingut mal dades llavors els sapastres que fins ara ens deien que "tot estava controlat" i que el pacte de Toledo era "intocable" s'adonen de la trista realitat: cal canviar-ho tot. Sabem que els pactes es poden incomplir i precisament és l'Estat aquell que ho fa més sovint, legislant i intervenint al seu gust i segons els seus interessos. Ara, quan el diner ha desaparegut es veu obligat a prendre accions més "científiques" o lògiques.

Si durant anys el diner va rajar per a jubilacions anticipades, plans d'ocupació rural descontrolats o viatges a balnearis, ara s'ha esgotat. És possible que milers d'experts, funcionaris, economistes, analistes i professionals no s'adonessin del camí de perdició que prenien els governs? La gent del carrer i algun economista políticament incorrecte ja ho advertia de fa temps, però ha estat la situació de flagrant insolvència espanyola que ens ha despertat del somni utòpic. Tota Europa somniava.

Quin és el futur?: Són les persones i la seva responsabilitat. Es parla ara del sistema austríac de pensió basat en la capitalització i el llibertat d'opcions per part del treballador. No es tracta de "liberalitzar" de forma salvatge el sistema sinó de racionalitzar-lo per fer-lo més just. No sembla equitatiu que la diferència entre treballar 30 anys o 45 anys no es vegi reflectida en la pensió final. El sistema de capitalització (si més no d'una part del sistema) permetria recuperar el capital per part dels hereus en cas de mort. Ara per ara n'és l'Estat el beneficiari.

No sabem quines són les millors formes de configurar el nou sistema. L'Associació per a la Reforma de les Pensions planteja un projecte interessant que no podem obviar. Si teniu uns minuts de navegació, hi podeu donar-hi un cop d'ull. Se segur que altres col·lectius ens faran arribar també noves propostes. El que és obvi és que el sistema de pensions no tornarà a ser igual. Pot tardar més o menys, però esdevindrà liberal. És la nova època de l'individu. Sempre són les persones que, individualment, han anat resolent els seus problemes. Ara també ho farem. Hem après que l'Estat no és de fiar.

Dret a l'educació: el homeschooling

2010-12-16T12:53:00.000-08:00

Una sentència recent del Tribunal Constitucional denega la possibilitat de que els pares puguin educar els seus fills prescindint totalment de l'escolarització obligatòria. Segons l'alt Tribunal no és la Constitució la que impossibilita aquesta opció sinó la Ley Orgánica de Calidad de la Educación. Fixem-nos que un dels drets més importants, jo en diria que vital, és el dels pares a educar els fills, o millor dit, a decidir la seva educació. Si aquest és un dret inalienable els pares hauríem de poder exercir-lo. Tristament el poder de l'Estat és cada dia més gran i extens, arribant a envair les nostres llars i les decisions més personals.

És cert que Europa és social-demòcrata fins la medul·la i en molts països el homeschooling no està permès, però també és cert que en països com Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica o Irlanda l'educació obligatòria pot ser realitzada pels pares, òbviament amb condicions.

L'educació actual, aquest sistema obligatori i manipulat barroerament per generacions de polítics, porta a un 30% de fracàs escolar. És evident que els pares, preocupats perquè el sistema públic de formació bàsica no funciona, hagin de cercar noves vies per a poder educar la seva descendència, i el homeschooling és una opció.

És obvi que no tots els pares tenen la capacitat suficient per a poder exercir aquesta tasca i assolir els objectius educatius. Els casos que es donen són aïllats i atípics, però no per això hem d'actuar amb incúria, arraconant-los i qualificant-los de "singularitats".

Val a dir també que l'aparell polític-administratiu determina unes matèries, uns coneixements, uns objectius que, arbitràriament, conformen aquest corpus educatiu. Com a liberal sóc del parer de que hauria d'existir certa flexibilitat en la formulació d'aquests coneixements perquè molts d'ells responen a modes, tendències o actituds del professorat, dels funcionaris o dels polítics que ho dissenyen any rera any. Per tant, quina és la millor educació? Aquella basada en els valors humanistes i els coneixements clàssics: matemàtiques, llengües (incloent les mortes), filosofia, història, literatura, física... No cal afegir-ne gaires més (religió segons les creences de la família).

Tristament el homeschooling aquí és d'impossible aplicació i si així no fos la complicació ens vindria en l'obtenció dels títols (amb la burocràcia hem topat!). No sé per quin motiu m'he posat a parlar de l'educació en família si ara tampoc podem escollir l'escola!

valors i llibertat

2010-12-14T14:25:00.000-08:00

Una societat liberal, oberta i democràtica, és fràgil. Són nombrosos els casos en els que s'ha volgut "imposar" la democràcia i aquesta ha fracassat. Els motius són dos: En principi la democràcia s'ha de voler, s'ha de desitjar i estimar. Els pobles que, ja sigui per tradició tirànica, per inèrcies arcaiques o per costums i religions teocràtiques, no acostumen a ser captivats per les virtuts de la llibertat. Una segona raó d'aquesta manca d'implantació democràtica i liberal en algunes societats és la jerarquia de valors, la moral social que condiciona la vida de la comunitat.

Els valors ètics del liberalisme radiquen en la responsabilitat de la persona, en el respecte al proïsme, en la llibertat individual i en la justícia (igualtat davant la llei, habeas corpus i judici just -garanties processals-). Tots aquestes premises-valor són el fonament de l'Estat de Dret. Quan aquesta jerarquia moral no està assolida (injectada o "introjectada") en els individus, l'Estat de Dret, la societat oberta, està abocada al fracàs.

Per tant l'èxit del liberalisme, el triomf d'una societat liberal, depèn de les persones. Si els ciutadans no creuen en aquests valors, no els han incorporat, és del tot impossible que funcioni la delicada societat. La desconfiança en un sistema ve donada per la desconfiança en els membres que individualment la formen. En el rànking mundial de corrupció veiem que els països més corruptes coincideixen, si fa no fa, amb els que són més tirànics de la classificació democràtica.

Només en les societats on l'individu ha assolit un nivell d'ètica ciutadana i de responsabilitat, és quan podem parlar de societat liberal. Qui neteja el cendrer del cotxe buidant-lo en el pàrking ho fa perquè no el veu ningú. El que és responsable, no ho fa perquè ha assumit els valors de responsabilitat cívica. El que és respectuós amb el proïsme ho és sempre en qualsevol circumstància (Kant i l'imperatiu categòric) i és un exercici de llibertat responsable.

Ser lliure no és fàcil.

Llibertat d'expressió

2010-12-12T15:34:00.000-08:00

El nucli del liberalisme està format per un "àtom" indestructible: llibertat, individu i responsabilitat. Qualsevol dels elements d'aquest àtom, de forma separada, no tenen el mateix sentit i diríem que esdevenen "elements perillosos", són elements ionitzats que poden fer molt més mal del previst.

Com a premissa bàsica s'argumenta que "podem exercir la nostra llibertat sempre i quan no conculquem la dels altres ciutadans (una o diverses persones"). Quan aquesta tesi liberal l'apliquem a la llibertat d'expressió veiem que sorgeixen certes problemàtiques, especialment quan aquesta la llibertat és de idees i de creences. El més fantàstic avui dia és que en el món occidental podem pensar i creure sense la por a ser perseguits. És un triomf del liberalisme. Contràriament, el més terrible dels nostres temps és que aquesta llibertat només és possible a occident.

Què passa quan un articulista, un escriptor, un pensador o qualsevol ciutadà fa una crítica, comentari o observació en referència a creences o ideologies? Pel que fa a la forma de pensar política, cap problema, però quan això ho traslladem a les religions, ja tenim un entrebanc: els fonamentalismes, ara penso més en els islamistes, reaccionen amb violència, matant, atemptant, terroritzant la població. Avui mateix hem vist com explotaven dos cotxes-bomba a Estocolm i pel que sembla la raó està en les caricatures de Mahoma d'un dibuixant suec i la guerra d'Afganistan.

El problema radica en la diferència de conceptes com "llibertat", "persona", "creences" i "societat". En ser la persona sagrada des del nostre punt de vista, la crítica a idees i creences no és un atac a cap persona ni conculca cap dret. En el moment que la persona no és el més important (la bandera, Déu, la pàtria, l'Estat o un territori), llavors venen les friccions. Ras i curt: podem criticar les idees i les creences, però no les persones. Des d'altres "cultures" i actituds vitals es pot criticar les persones però no la creença. Vist així els individus estan per sota del més important. Això, a la llarga o a la curta, implica totalitarismes.

He posat d'exemple el fonamentalisme islàmic, però també haguéssim pogut incloure patriotismes diversos, comunismes, feixismes...

La por a la llibertat

2010-11-14T12:24:00.000-08:00

Erich Fromm, pensador i escriptor psicoanalista que aplicà les tesis freudianes a la sociologia, fou molt conegut pel seu llibre "La Por a La Llibertat". Erich Fromm entenia que la por que tenim a ser lliures, a prendre decisions, l'allunyàvem de nosaltres mitjançant l'autoritarisme i el conformisme. Fusionant-nos amb la massa, esdevenint anyells, tot es fa més fàcil. La llibertat implica estar sol en un món problemàtic i alhora terrorífic. Decidir quins camins hem de prendre implica analitzar l'entorn i per a analitzar cal dubtar. El dubte és intranquil·litat i el sentiment de pertànyer a un col·lectiu, de ser constantment guiat, és reconfortant.

El liberalisme, com a ideologia i filosofia de vida, també fa pànic. El motiu és també el mateix: llibertat és decidir, llibertat és responsabilitat, llibertat és consciència i dubte. El meu bon amic Ignasi Carnicer ens explicava l'altra dia que quan Déu lliura la Llei a Moisès el que realment fa és fer lliure a la humanitat. Lliure de seguir o no els seus manaments i, conseqüentment, responsables. Les religions antigues, deia el meu amic, fan responsables als déus i als éssers mítics de tot al que li passa als homes.

El protestantisme de Lutero comença també dubtant de les ordenances i de la llei de l'Església Catòlica. Lutero afavorí que la Bíblia pogués ser llegida per tots els fidels, sortint de l'exclusivitat que tenien els clergues en la seva lectura i interpretació. Òbviament que llegir directament els Llibres Sagrats fa responsables els seus lectors perquè obvien la guia i la supervisió, dels "experts". Heus aquí una altra por: la por a "no interpretar adequadament". El fet d'abandonar el mestratge i la intermediació de l'església va fer que el liberalisme sorgís en terres britàniques. L'individualisme, arrel essencial de tot liberalisme, implica, primerament, llibertat, però també solitud, aïllament i responsabilitat.

És tan fàcil ser nen! Quan som nens no som responsables ni lliures. Això ens dóna tranquil·litat. Kant, il·lustrat liberal i filòsof, ens explica que amb la il·lustració l'home deixa de ser nen i entra en l'etapa adulta perquè el coneixement ens fa lliures. El ramat de bens dirigit pel sacerdot deixa de ser ramat.

Seguim tenint por a la llibertat perquè en aquest país, quan algun cop ens veiem només una mica allunyats de la mà de l'Estat, el temor esdevé pànic i la histèria incontrolada contamina gran part de la societat. No hem de tenir espant davant del món perquè sempre ens queda el dubte, el raonament, la decisió, la responsabilitat i la possibilitat d'equivocar-nos. Això és, senzillament, meravellós. Això és la llibertat!

Del finançament de partits i sindicats

2010-10-29T10:30:00.000-07:00

És simptomàtic que quan es parla de "corrupció" sempre ve al cas la problemàtica dels partits i sindicats. Sembla que el sindicalisme està més "lliure de culpa" que no pas els partits, però tampoc és així. Els sindicats són organismes molt més tancats que els propis partits. Un altre dels problemes vinculats a l'obtenció de diners és el que en diuen "finançament il·legal dels partits".

D'entrada diríem que si un ciutadà vol fer-se soci de qualsevol associació, grup o casal, només cal que s'apunti i pagui la seva quota, aportació que li dóna el dret a gaudir de les prestacions de l'associació en qüestió. Com a exemple tindríem els grups excursionistes, les associacions de sardanistes o els amics de la guitarra americana. Cap problema. El que passa però amb la majoria d'aquestes grups és que sempre busquen aportacions provinents dels cabals públics, i heus aquí el conflicte.

Pel que fa als partits i sindicats, el fet de que la gran majoria dels seus ingressos estigui originat en els pressupostos de l'Estat és una mesura abominable que condiciona, tal com hem vist durant anys i anys, les comissions, les factures falses, l'increment de costos i mil formes més d'augmentar els ingressos perquè, lògicament, les quantitats aportades pel Tresor Públic mai són suficients per a cobrir els costos de les campanyes i del quotidià funcionament d'aquestes organitzacions. Pel que fa als sindicats, els imports cobrats en el periode Zapatero converteixen aquestes organitzacions en servils defensors de la política governamental i només en els casos més flagrants de necessitat de "lluita obrera", els sindicats presenten obres de teatre dignes de representació en qualsevol escenari. En fi, que són més comèdia que drama.

Com podem acabar amb el que anomenen "finançament il·legal" i amb la corrupció derivada d'aquesta forma tan "especial" de mantenir partits i sindicats? Fàcilment: en una societat oberta, liberal i tolerant cadascú opta per fer allò que vol fer; "Quien quiera peces que se moje el culo" diuen en castellà. Per quin motiu amb els meus diners s'han de pagar els sous i costos estructurals de partits com C's o Inciativa? Perquè els meus diners col.laboren al funcionament del PP? És realment un nyap financer. El que cal és que cada militant pagui una quota tal que l'organització sobrevisqui. Cal que els sindicalistes paguin les seves quotes i també, si han de treballar per al sindicat, que cobrin del sindicat, no pas de l'empresa.

Esperem que aviat algú se n'adoni de que tal com estem fent les coses anem de cap al precipici.

Algunes respostes liberals

2010-09-23T08:39:00.001-07:00

Avui proposaré algunes respostes liberals -i personals-, que no del liberalisme, als problemes, però especialment als prejudicis i/o preguntes derivades del post anterior:

-"Els més desfavorits, tindran suport dels liberals?": Crec que tots estem d'acord en la igualtat d'oportunitats i de la necessitat, en cas d'impossibilitat, de que l'Estat es faci càrrec tant de l'ajut, formació dels que no han tingut oportunitats com dels que, per salut o condicions especials, no poden treballar o estan incapacitats. L'esquerra s'ha apropiat indegudament dels "més desfavorits". En realitat el liberalisme es centra en:
a) No és possible una societat oberta sense Estat.
b) L'eficiència no és altra cosa que l'optimització dels recursos
c) El liberalisme no discrepa dels objectius (ajut als desfavorits) sinó en la metodologia, en la forma, en el COM, no pas el el QUÈ.

Imaginem per un moment que un determinat departament de "benestar social" té un cost infraestructural i administratiu de 45 i els recursos totals obtinguts són de 100. És evident que els recursos realment operatius, aquells destinats als resultats són de 55. Imaginem que amb una gestió optimitzada en els processos el cost estructural-administratiu el reduïm a 25, no és obvi que la inversió social serà de 75? Després d'això, parlem de "despesa social": quin és el millor resultat, qui n'aporta més?

Conclusió: No hem de deixar-nos influenciar per frases viscerals, demagògiques i acrítiques; ans al contrari hem d'analitzar i aplicar allò que ens caracteritza més: l'empirisme i el dubte crític. Primer determinem què hem de fer (tots d'acord) i com ho hem de fer (no tan d'acord).

Els prejudicis sobre el liberalisme

2010-09-23T08:08:00.000-07:00

Quan parlem de "liberalisme", el primer que li ve al cap a molta gent és Adam Smith i els nens de 7 anys treballant a les mines. Erròniament el liberalisme s'associa al capitalisme més salvatge i a l'anul·lació de les mesures socials que han caracteritzat la societat moderna, tal com la seguretat social, l'atur, la formació, etc.

Anem a pams: fem un llistat de les fal·làcies sobre el liberalisme:

1) Què passa amb els més desvalguts? Tindran oportunitats?
2) Si tot es basa amb la competència, què passa amb els menys competents?
3) Existiran mesures socials de cobertura?
4) Què passa amb la seguretat social?
5) Què passa amb l'Estat?
6) L'Estat és més just i eficaç que la inciativa privada
7) El liberalisme no explica què farà amb les persones dependents
8) El liberalisme no ens diu res de les pensions
9) Si no paguem impostos no tindrem mesures socials
10)Si oblidem la redistribució de la riquesa farem més miserable la nostra societat.

Els prejudicis envers el liberalisme venen, en primer lloc, d'una educació antiga, d'aprenentatges poc analitzats en la que el liberalisme del s.XIX fou un exponent clar de l'explotació infantil i no tan infantil: En el segle XIX els nens treballaven sempre, ja sigui al camp o a les fàbriques. Ser súbdit d'un terratinent, ser pagès sense gaire terra o treballador fabril, no té diferència: l'explotació, la fam, salaris miserables i manca de recursos eren el denominador comú.

Els que tenim certa edat sabem del cert què deien els llibres d'Història en els anys del franquisme i sabem quina idea tenen la majoria de persones que es van educar en aquells anys.

L'altre factor que incrementa l'animadversió envers el liberalisme és la campanya orquestrada des dels anys seixanta per l'esquerra europea, assimilant el liberalisme al capitalisme més ferotge i esclavitzador. L'esquerra europea ha anat canviant el seu nord magnètic, passant de buscar la derrota de la burgesia a alinear-se amb els països més "expltats", tals com Síria i Iran, a la vegada confirmant les noces amb l'ecologisme més políticament correcte.

Les esquerres s'han apropiat del "bé comú" i de la societat perfecta. El liberalisme, centrant-se en la competència, l'eficiència i la reducció de l'Estat, ha oblidat explicar que "sense estat no pot existir liberalisme" i que la "despesa social" pot ser més quantitiva i qualitativa, és a dir, millor, si apliquem la gestió eficient.

Amb tot això, què s'ha aconseguit?: Doncs crear un estat d'opinió totalment negatiu envers el liberalisme. Molt sovint no tenim clar què és l'ètica, la moral, el bé comú, les persones, etc... Tenim molt clar què és fer MAL. En això el liberalisme és empíric: podem determinar què és maligne, dolent i nefast a les persones, però no ens posarem mai d'acord en què és el bé comú.

Ara per ara ens toca una feina feixuga: explicar què NO ÉS el liberalisme i què SÍ ÉS el liberalisme.

Seguirem parlant.

Algunes mesures per a reduir el dèficit

2010-09-17T12:24:00.000-07:00

Estem en un mal moment. Una crisi de dimensions faraòniques, previsible però potser amb no tanta intensitat, està portant a l'atur moltes persones. La intervenció estatal per a millorar les condicions dels aturats, millorar la seva formació o orientar les seves expectatives laborals en camps de més futur és una tasca que difícilment cap empresa privada podria portar a terme, si més no en aquesta situació tan especial.

Dit això, em plantejo algunes qüestions, vinculades com sempre, a les llibertats. Per quin motiu la meva contribució al Tresor Públic ha de servir per subvencionar els sindicats? És que no cobren les quotes dels seus associats? Per quin motiu amb els meus diners s'han d'engreixar les arques dels partits polítics? Si al menys el destí fos per al partit que vaig votar darrerament, tindria una explicació. Al cap i a la fi si vull participar en l'Associació d'Amics dels Gegants de La Secuita, hauré de pagar el rebut de soci. Òbviament que no tota Catalunya voldrà formar part d'aquesta associació i és evident que ningú entendria que l'esmentada associació visqués de la subvenció estatal o autonòmica, encara que per a molts ciutadans seria com donar suport a la cultura, però realment és una opció personal, tal com ser o no ser soci del Nàstic.

Si traslladem el raonament a les organitzacions sindicals i als partits veiem clar que "quien quiera peces que se moje el culo" i, conseqüentment, el millor és que els militants i sindicalistes comencin a "pagar" les seves opcions personals. Qui vulgui ser del sindicat o del partit, que ho sigui i que ho pagui. Així de fàcil. D'aquesta manera el nombre d'afiliats i sindicalistes seria un indicador dels resultats de la direcció i això és impossible que passi en aquestes organitzacions.

Quants diners s'estalviaria l'Estat amb aquesta mesura? Bé, això no ho sap ningú perquè el que se'n diu "transparència" en aquest país no se'n veu, o millor dit, regna la foscor. Per tant, no seria hora ja de deixar de bonificar, subvencionar, ajudar, acoquinar diner, a organitzacions, empreses, etc,,,? Amb menys "obligacions" l¡Administració no necessitaria tant de finançament i la càrrega impositiva seria inferior. Reduir la despesa estatal sempre és positiu. Si aquesta reducció s'aplica a despeses irracionals, el guany és doble.

dret a l'educació

2010-09-16T14:41:00.000-07:00

El dret a l'educació ve donat, originàriament, per la necessitat de complir amb un altre dret, que és el de la igualtat d'oportunitats. Sense ciutadans formats no podem tenir una societat veritablement lliure i heus aquí l'obligació que tenen els governants, siguin demòcrates o totalitaris, dèspotes o oligarques, en controlar el sistema educatiu.

Sempre els règims totalitaris han provat de modelar o deformar els seus súbdits a la mida educativa que requeria els seus components ideològics, oblidant que en el moment que el cervell humà es posa a llegir, interpretar, parlar i pensar... les coses sempre es compliquen. Això explica que les escoles religioses hagin estat el màxim exponent en la fabricació d'agnòstics i ateus, veritables indústries en la formació de lliure-pensadors.

Avui dia, amb la dictadura del "políticament correcte" l'escola i tot el sistema educatiu proven de formar ciutadans adients amb la moda ètica del moment. També veiem les connotacions ideològiques en sèries televisives, pubilicitat, etc... Tot això s'ha fet gairebé sempre. Tanmateix el problema és molt més profund. Si el sistema educatiu ha d'aconseguir ciutadans formats i competents, veiem que els resultats no corroboren les expectatives o previsions. Per tant, si Espanya i Catalunya estem a la cua en formació i educació, el futur és realment negre. Què podem fer si les noves generacions neden en un mar de mediocritat? Que podem fer si els criteris de competitivitat són menyspreats i rebutjats?

Ara, afegim dues qüestions problemàtiques més, i de gairebé impossible resolució: L'ensenyament està en mans de funcionaris acotats dins del tancat dels sindicats. En segon lloc, la impossibilitat d'escollir centre educatiu per part dels pares fa que la resignació hagi de regnar entre els ascendents de l'alumnat.

Amb tot això plantejo un dubte raonable. Tots estem d'acord en que existeix un dret a l'educació. Cal que aquest dret només pugui ser satisfet per part de l'estat? L'Estat haurà de vigilar que els alumnes aconsegueixin uns mínims establerts. Un altre dubte: qui determina aquests mínims? Per quin motiu els pares no podríem educar lliurement els nostres fills sense xafar l'escola? Aquest fet només pot afectar a una petitíssima part de la població, però des del punt de vista de drets, qui millor que els pares per fer-se càrrec de la formació si demostren capacitat?

La constant regulació, control, intervenció i kafkiana burocratització del sistema educatiu nomès ha aconseguit un increment constant i progressiu del fracàs. És hora de començar a plantejar-se solucions: per començar "xec escolar". Després, aplicar sistemes de gestió empresarial perquè, al cap i a la fi, una escola sempre buscarà els millors docents, el millor material i els millors resultats i, tot això depèn directament dels seus "clients". Els millors professors s'ho hauran de guanyar. On s'ha vist que el comentari més habitual a l'escola sigui "aquest any m'han tocat bons professors", com si es tractés d'una loteria. L'eduació dels nostres fills no ha de ser ni una loteria ni un lloc assignat per un funcionari malhumorat o sortejat per un ordinador.... Som els ciutadans que ho hem de decidir.

El parany del bé comú

2010-08-28T12:39:00.000-07:00

Les dues fonts originals del liberalisme són, per una banda, l'utilitarisme i, per l'altra, el iusnaturalisme. La primera font centra la recerca de la felicitat en la utilitat dels actes. A tal fi creu que l'individu busca la seva felicitat i, conseqüentment, la societat serà més feliç si els seus individus són feliços. El iusnaturalisme es basa en que els principis de llibertat venen incorporats a les persones en base a "drets naturals".

En el primer cas cal dir que l'utilitarisme necessita, inicialment, de la llibertat individual. Per tant, la utilitat dels fets i la felicitat aconseguida no són vàlides sense la llibertat d'escollir. Si s'aconsegueix utilitat sense decisió lliure, el resultat és "estar content", però no pas feliç. La felicitat implica sempre acció i decisió individual i aquesta decisió ha de ser lliure.

Alguns autors interpreten que l'utilitarisme, centrant-se en la felicitat de "tots" pot realitzar algunes accions que podrien coartar la llibertat d'alguns individus sempre i quan la reversió final fos el bé comú. Heus aquí el problema. En el moment que la utilitat surt de l'àmbit individual estem entrant en les "llibertats d'esdevenir". Les ideologies col·lectivistes i intervencionistes creuen en la societat perfecta i en la necessitat d'aconseguir aquesta perfecció. L'utilitarisme no pot ser mai col·lectiu i el parany del bé comú ha servit i servirà per a conculcar molts drets individuals i, també, per a "esclavitzar" moltes persones.

El bé comú és difícil de definir. Com diu el professor Alcoberro, és més fàcil determinar el que és inacceptable. En la maldat podem coincidir perquè tots sabem del cert què és el mal però quan parlem del bé comú, del bé de tots podem trobar tantes definicions com persones. Cadascú tindrà la seva idea i definició.

Baixant a la realitat palpable diríem que els drets més bàsics, els individuals, els d'escollir, els "chances", és a dir, les eleccions que no haurien de ser coartades, són amputades en base a la infinitat del poder estatal. Per començar un dret és el d'escollir tant l'escola com el tipus d'educació dels nostres fills. Ara per ara, si és que no som milionaris, no podem escollir l'escola dels nostres fills. La raó?: doncs la constant intervenció -manipulació- que fa la Generalitat-Estat per a aconseguir "el bé comú", l'educació millor de tots els alumnes.

Comença a ser hora d'alliberar-nos de tots aquestes cadenes burocràtiques i administratives que no són més que el tancat d'un ramat de bens que, farts de contemplar com el tancat es redueix dia a dia, els pastors declaren a tort i a dret que treballen pel bé comú d'aquests remugants llanuts.

El "Ramadà" i la Prevenció de Riscos Laborals

2010-08-14T08:58:00.000-07:00

La Inspecció de Treball de Lleida ens ha sorprès en confirmar que en el cas de que un treballador temporer musulmà que faci el ramadà pateixi deshidratació o un accident laboral per no ingerir beguda i nutrició adequada, caldria imputar la causa a l’empresari, engegant-se en aquest moment tota la parafernàlia sancionadora de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (responsabilitat administrativa, civil i penal).

Un cop més podem veure com n’és d’injusta la llei en determinar de forma anticipada la culpabilitat d’una determinada acció quan el fet és una pura i directa irresponsabilitat laboral per part del qui suposadament pot patir la deshidratació. Darrera de tota aquesta incongruència jurídica ens trobem amb la premissa errònia de l’Estat protector. Aquest proteccionisme intervencionista arriba a límits esperpèntics quan les pròpies decisions personals i lliures no tenen validesa davant d’una posició –l’inspector en cap- o d’una llei específica.

És respectable que els creients en una determinada fe realitzin actes, litúrgies, memorials, sacrificis personals o reunions segons la normativa interna de cadascuna d’aquestes religions, però quan una persona, de forma lliure, decideix no menjar o no beure dins de la jornada laboral en condicions de risc, tal com seria la construcció o el treball agrícola, està incorrent en irresponsabilitat. El que caldria és que aquest creient fidel s’agafés uns dies de festa, unes vacances o dies propis a fi i efecte de no entorpir ni complicar la vida de companys i empresaris, o que assumís la pròpia responsabilitat, tal com ho fan signant aquests papers que, segons Inspecció, no tenen validesa.

La Inspecció de Lleida no ho veu així, tal com reflecteix la Llei de Prevenció i la mateixa visió proteccionista i intervencionista que conforma la nostra legislació. Imaginem per un moment que un professor de secundària se suïcida en horari de classe: en aquest cas el centre seria el responsable de la seva mort i el director podria acabar a la presó, senzillament per no haver-lo format adequadament en Prevenció de Riscos.

Per tant, si un temporer d’una determinada fe certifica la seva voluntat d’incomplir les recomanacions dels reglaments de prevenció de riscos, tal com el de beure aigua sovint, i menjar de forma correcta, pot treballar? Si tots els treballadors d’una determinada fe no poden, legalment, realitzar una feina específica en una època determinada degut a que, per fe, incrementen els riscos d’accident o malaltia laboral, què ha de fer l’empresari agrícola? Personalment entenc que no podrà contractar treballadors que, per circumstàncies personals, siguin factors de risc o que, si per reduir riscos, no poden treballar i, conseqüentment, no poden complir ni el contracte de treball ni la collita. De que serveix doncs el compromís del treballador? Quina és la validesa de la voluntat individual? Pot l’empresari negar-se a admetre treballadors musulmans en el mes del ramadà?

Com veiem, la situació passa de sardònica o caricaturesca a intolerable perquè, finalment, el que s’esdevé és l’aniquilació de la persona, l’eliminació de la llibertat de l’individu i de les seves decisions, prevalent sempre la col.lectivitat teòrica controlada, això sí, pels dirigents, polítics, administradors de la voluntat popular, Administració Pública o l’Estat. Quan l’intervencionisme no té límits, els nivells d’incoherència, de falta de rigor i de justícia, poden ser d’escàndol.

Les funcions de l'Administració

2010-08-01T15:18:00.000-07:00

Què ha de fer el nostre Ajuntament? Aquesta és una bona pregunta. Personalment crec que els serveis públics del municipi haurien de reduir-se a la neteja (que pot ser contractada externament), la seguretat, el clavegueram i l'enllumenat. Si més no, aquestes són les accions que el Consistori hauria de gestionar amb eficiència. Per a la resta de serveis un servidor els considera aliens i allunyats del que en diuen "ciutadania". Com a botó de mostra diré que la subvenció "cultural" no fa cap servei al ciutadà, solament "ajuda" a un grup, associació, casal o comitè veïnal a "deixar bé" l'alcalde, és a dir, electoralisme en estat pur. Quan parlem de cultura hauríem d'acordar, primerament, la definició d'aquest mot. A tal fi avui dia es parla de "cultura" quan fan referència, algunes persones i medis de comunicació, a la tauromàquia, degut a la llei anti-taurina aprovada pel Parlament i fruit de milers de signatures.

Els ajuntaments tenen ingressos per contribucions i taxes, però també reben calerons de l'Estat i la Generalitat. Altres països han optat per a optimitzar el seu ampli mapa de consistoris ja que la crisi financera no té amics ni parents i cal actuar ràpidament.

En aquest país és difícil actuar ràpid, però encara ho és més el fet d'actuar intel·ligentment o lògica. No n'hi ha prou amb reduir un 5% els costos salarials del funcionariat sinó que cal eficiència. Recordem que una gran part de l'endeutament del país està en els ajuntaments. Tenim a Espanya més de 8000 ajuntaments i més de 180 a Tarragona. La xifra no és assumible i caldrà començar també a plantejar-se l'eficàcia en la gestió.

Cultura?: Jo aniré a veure les exposicions, obres de teatre, concerts i conferències que em plaguin. No cal que l'Ajuntament pensi per mi. L'Administració Municipal no és una repartidora de diners, ni una "menjadora", ni una mamella de la caritat pública: L'administració municipal és una organització similar a l'empresa que, amb recursos mínims, ha de donar resultats adequats. Màxima eficàcia amb mínims recursos.

L'Estat del Benestar?: jo decidiré el meu benestar, començant amb els meus diners. No serà que els meus diners són gestionats de forma millor quan els tinc a la butxaca que quan els "delego" a l'Administració? Segur que sí: jo sé gastar els meus calerons millor que l'Estat, la Generalitat, la Diputació, el Consell Comarcal i l'Ajuntament, i no cal ni dir-ho: millor que els propers funcionaris de les Vegueries!

El proper dia parlaré de les Diputacions

Bones vacences

Proselitisme maquiavèl·lic

2010-07-18T16:15:00.000-07:00

Aquests dies he rebut a la bústia un "pamflet" en forma de revista, editada per la Generalitat de Catalunya, que porta per nom "JOVE.CAT". És obvi que el destinatari no sóc jo sinó un dels meus fills i en fullejar-lo he descobert una publicitat de la pròpia revista que no té "desperdici"

A l'anunci es veu una parella jove, ella en el sofà i ell dret, però els dos en lloc de tenir caps humans tenen cap de bè. El model de "joventut anacrònic i obsolet" està representat per dos joves que són uns "corderets", uns elements del ramat, gent que no pensa, que no és lliure. Ara bé, els missatges propagandístics, els de ser un "jove.cat" estan damunt de la foto i ens diuen "com ha de ser el jove.cat", el "jove guai":

-He destinat el 0,7% de la meva declaració de renda a fins socials
-Hem fet un viatge solidari a Palestina cantant cançons contra l'apartheid
-M'han explicat com posar un condó amb els ulls tancats

N'hi ha més, però aquests són els més "interessants". Val a dir que tot això, els tentacles del control, arriben a tot arreu, barrejant el Carnet Jove amb el Jove.cat i amb articles com "Tenir un pis és un dret". Tal com diu Ferran Sàez, el jovent ha esdevingut, des del maig del 68, una veritable classe social.

Veiem doncs la subtilesa en els missatges propagandístics esperonant al jovent a pensar tal com ells creuen que han de pensar. Ser jove no és només tenir una determinada edat sinó que és pensar d'una determinada forma, d'una forma que ve estructurada per ells, pels "savis", pels ideòlegs del progressisme, pels gurús del políticament correcte.

Avui estic poc filosòfic...

Els origens del liberalisme

2010-07-06T08:52:00.000-07:00

Bertrand Russell en un dels seus articles del llibre "Assaigs Impopulars" ens explica que l'empirisme britànic, òbviament de la mà de Locke i també de Hume, han configurat el bé polític més preuat que tenim avui dia: la societat oberta i tolerant, la democràcia liberal.

Quines són les bases filosòfiques d'aquest liberalisme? La resposta a la pregunta només pot venir de la mà de grans pensadors i filòsofs perquè les hipòtesis i teories sobre la gènesi d'aquesta forma d'entendre el món són diverses. L'empirisme beu de les fonts de l'associacionisme i del positivisme filosòfic, circumstància que s'aboca a tenir en compte la quantificació i l'observació, és a dir, la formulació inductiva. Per altra banda hem de tenir en compte que el protestantisme fou un element necessari per a fonamentar en les persones la presa de decisions i el lliure albir. Conseqüentment diríem que per una banda el protestantisme (individualista), l'humanisme i l'empirisme són els eixos fonamentals en el sorgiment de la societat liberal.

Seguint amb els origens del liberalisme, el Catedràtic de Filosofia Política José María Lasalle, en el "Seminari sobre Liberalisme" organitzat per l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta, ens va obrir una nova línia en aquests origens filosòfics del pensament liberal, i que personalement em va captivar. Lasalle ens diu que les fonts són per una banda el republicanisme i per altra banda el calvinisme. D'aquest calvinisme estricte neix el dret de propietat. Segons Lasalle la primera propietat que té la persona és la seva consciència. En ser propietari de la seva consciència el fa, automàticament responsable dels seus actes, és a dir, lliure. Conseqüentment la meva responsabilitat i llibertat, derivada de la consciència, fa que sigui jo, i nomès jo, el qui decidirà a qui compro, a qui venc, a quin preu compro i a quin preu venc. És una forma molt interessant de veure-ho. Aquí queda.

Advertiment: el texte només vol ser una aproximació a les profundes reflexions que José María Lasalle oferí als assistents i que la meva persona, simplificadament i abreujada he exposat.

La democràcia il·limitada

2010-06-27T00:55:00.000-07:00

Hayek adverteix del perill de les democràcies il·limitades. Per a aquest premi Nobel quan la democràcia està per damunt de la llei es trenca l'equilibri en el control dels poders. Aquesta situació en la que els governs, amb el vist-i-plau dels representants del poble, poden aprovar tota mena de lleis, passant per damunt del que seria "l'Imperi de la Llei", és una arbitrària irresponsabilitat.

Els pensadors que van configurar el que avui anomenem "Estat de Dret" s'escandalitzarien en veure que els controls sobre el poder s'han eliminat totalment. És precisament els límits del poder que condicionen un espai de tolerància i drets individuals. Quan el poder es il·limitat s'esdevé el totalitarisme. Aquest totalitarisme, malgrat que tingui un origen democràtic, és despòtic.

Si donem un cop d'ull al concepte d'Estat de Dret veurem que és gairebé la mateixa definició de "liberalisme" o "principis bàsics de l'Estat de Dret". Aquesta definició està obtinguda dels liberals britànics, però té el caràcter universal que té qualsevol principi:

El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació.

Els drets de propietat són corporals (el seu cos), intel.lectuals (les seves idees, pensaments, creences), els actius financers físics (béns, la terra) i capital (diners i similars). Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials. La transparència és oberta i visible de presa de decisions i rendició de comptes, de manera que la corrupció no pot amagar.

Ara, amb els principis de "separació de poders" i "Estat de Dret" plantegem el cas "Egunkaria", "Pretoria", "Palau", "Llei de Partits" etc... i parlem de garanties, igualtat davant la Llei, etc.

El principi de "Separació de Poders" és pràcticament inexistent perquè el Parlament té molt poc control sobre un govern si aquest govern neix amb majoria. Quan aquest govern no té majoria absoluta llavors els interessos particulars poden estar per damunt dels interessos generals. El poder Judicial també és controlat per l'executiu-legislatiu ja que els principals òrgans judicials són nomenats pel Parlament.

Sacralitzar la democràcia pot resultar molt perillós i la prova la tenim en el nostre sistema democràtic, feixuc i angoixós, amb un Parlament més proper al circ o als "reallity shows" que al que hauria de ser una Assemblea representativa realment legislativa.

Dret a la igualtat

2010-06-06T16:05:00.000-07:00

Els drets individuals o drets ciutadans, seguint Locke, són: vida, llibertat i propietat. Alguns autors afegirien en aquests drets de "primera generació" el "dret a la igualtat". Aquest és un tema relliscós perquè aquesta igualtat té dues concepcions excloents: Per una banda el que s'entén com a "igualtat davant la llei" i de l'altra els que consideren que aquesta igualtat és "de resultats" o de finalitat. L'exemple clar de la segona significació, per a mi errònia, és la del socialisme. El dret al tracte igual davant la llei, més que no pas un "dret" natural és un requisit imprescindible de "l'Estat de Dret". Aquest requisit-obligació de l'Estat de Dret esdevé dret per part del ciutadà.

Vist això, entrem en matèria: Aquest dret és concultat en nombroses ocasions perquè els governs no han entès o no han volgut entendre que la Llei ha de regular relacions entre els ciutadans i que legislar per a "col.lectius" de classe o de circumstància és, precisament, trepitjar drets de molts ciutadans. Posem un exemple: Quan parlem de "despesa social", "d'ajut" a les classes menys afavorides, pensem en els jubilats. Heus aquí que, a fi i efecte de "fer el bé" el govern, mitjançant els mecanismes de l'Estat, permet als que cobren pensió fer ús dels medicaments sense cost, contràriament als ciutadans que no tenen aquesta circumstància. Si cal fer un esforç social suposo que serà per a aquells que realment tenen una situació de dificultat econòmica, independentment de la seva circumstància "de classe". Avui dia podem dir que, políticament, tant el jovent com els jubilats, són ja "classe social" per dret propi.

Medicaments gratuïts? Autobús de franc? Sí, sempre i quan siguin "persones" o "ciutadans" que demostrin feblesa econòmica. Llars d'infants sense cost per a "immigrants"?: No pel fet de ser immigrant i SI per ser famílies amb dificultats. Escoles bressol, escoles i el que calgui només per a les persones que, per estar desfavorides econòmicament i amb la finalitat de que, de partida, tinguin les mateixes oportunitats, necessiten d'ajuda social. Aquí tenim doncs, un altre significat important de la igualtat: la igualtat d'oportunitats. Aquest seria un dret de segona generació. Podríem dir que els drets de primera generació són drets que tenim totes les persones i que el dret a la igualtat d'oportunitats és el que caldria tenir. El primer seria per "dret natural" i el segon, derivat de l'Estat de Dret.

Tots aquests conceptes són susceptibles d'interpretacions diverses, d'òptiques divergents o de posicions filosòfiques dicotòmiques. Sigui com sigui, l'Estat de dret, basat en la igualtat davant la Llei oblida diàriament aquest dret i tracta col.lectius sencers de ciutadans de forma diferent segons el seu origen (immigrants o no), segons la seva edat i forma d'ingressos (jubilats o no), etc...

Cal començar a moure's per a fer entendre a tothom que el liberalisme no és deixar sense pensió als jubilats o que és privatitzar tota la Seguretat Social. El liberalisme busca, en primer lloc, fer complir els drets. En aquest cas vol que, si cal ajudar, subvencionar o bonificar, ha de fer-se amb els ulls tapats, tal com es representa la Justícia. Medicaments de franc a les "persones" que tinguin determinats llindars de dificultat econòmica. No hi ha més. John Rawls ens recorda que una Llei és bona si compleix el principi del "Vel de la Ignorància": Quan una llei és adequada per a tots, independentment d'origen, sexe, religió, ideologia, edat, color de la pell... és una bona llei.

Seguirem parlant de drets...

No podem confiar en l'Estat

2010-05-21T00:11:00.000-07:00

Els esdeveniments dels darrers mesos demostren que no podem confiar mai en l'Estat. Per exemple: Jo mateix no sé pas quan em jubilaré. Ara diuen una cosa i després una altra. Quan es realitza un contracte entre les parts, cal assegurar que es complirà. L'Estat, com que té a les seves mans la llei i degut a que el principi d'igualtat no s'aplica amb ell -recordem que l'Estat és protector i, com a tal, és "superior" als ciutadans, pot fer i desfer pactes i contractes.

Els contractes que fa l'Estat amb els ciutadans s'han de complir però heus aquí que si no tens diners no pots fer res. Després d'anys de dispendis irracionals, de subvencions impossibles i esbojarrades i d'inversions sense sentit, la maquinària estatal no té diners. Ni tan sols els mercats internacionals confien en les seves possibilitats de gestionar el deute ni de la seva capacitat de retorn del passiu. Conclusió: pagarem cara l'estultícia dels nostres governants. La senyora Fernández de la Vega diu que és un "esforç de solidaritat". Això és una altra mentida, una afirmació demagògica més: pagarem els plats trencats pel malbaratament dels diners de tots. És com si el president de la comunitat de veïns i la seva família haguessin anat de creuer cada any, amb hotels de cinc estrelles, invitant a tort i a dret amics i parents. Ara, en descobrir que la "despesa social" del president era una enganyifa ens diuen que hem de ser solidaris amb la resta de veïns perquè també els del carrer del costat confiïn en nosaltres i podem endeutar-nos un cop més.

La bona notícia: potser molta gent entendrà per fi que els drets s'han de pagar i que el diner sempre és de tots, sempre és el nostre diner. L'Estat no té diner. Som nosaltres els "accionistes" d'aquesta "empresa pública" i, com a propietaris, hauríem de tenir dret a saber, a inspeccionar, a auditar i, òbviament, a la transparència. Tot té un cost i cal pagar-ho i si no se sap això, en mans d'una "democràcia sense límits", de governs eixelebrats, és la ruïna d'un país i la fallida total.

Quan l'Administració retalla llibertats

2010-05-02T02:46:00.000-07:00

El professor Joaquín Trigo ens recordava l'altre dia que un dels principis i valors del liberalisme, és a dir, de la societat oberta i tolerant, és que l'Estat només pot fer allò que li és permès de fer mentre que l'individu pot fer tot allò que no estigui prohibit. Aquesta premissa, imprescindible per al bon funcionament de l'Estat de Dret, queda eliminada totalment, més ben dit, tergiversada, en un gir copernicà en mans de la nostra Administració Pública.

Avui dia podem dir que l'Administració, l'Estat en qualsevol dels seus tentacles administratius, fa el que vol, i les persones hem de demanar permís per a tot, o el que és el mateix, no podem fer res. Si no podem fer res és que no podem gaudir de la nostra llibertat. A tal fi, donaré un exemple: Haig d'aïllar la façana lateral de la meva casa. Per a aquesta tasca demano autorització a l'Ajuntament, i aquest respon al cap de quatre mesos sol.licitant l'aportació documental, incloent projecte d'arquitecte, que lliuro ràpidament. No haig de fer ús de la via pública i tinc permís de la comunitat veïna per a realitzar la impermeabilització utilitzant el seu terrat. Segueixo esperant. No sé quan tindré el permís. Això sí, he pagat una xifra important de fiances.

Amb tot això resulta que he perdut una part molt important de la meva llibertat: el temps i l'ús de la meva propietat. De la llibertat que prenc dels altres, en tinc permís. Heus aquí que l'Ajuntament fa el que vol i que jo no puc fer res. Aquesta és una de les incoherències més greus de l'Estat de Dret. Jo diria que aquest Estat de Dret ha esdevingut en el "Dret de l'Estat a fer el que vol", de la mateixa manera que l'Estat del Benestar s'ha convertit en el Benestar de l'Estat. Ja ho deia Hayek en el seu llibre "Camí de servitud": Poc a poc l'Estat va prenent terreny a l'individu fins a esdevenir un totalitarisme brutal.

Ho hem de permetre? Bé, pel que sembla tot el que és públic o estatal està "sacralitzat" perquè no té interessos particulars. El bé comú és la bandera que ha permès les més grans massacres a la humanitat. Vigilem els que ens volen fer el bé, els que ens diuen què és el millor per a nosaltres, "per al nostre bé". Dubtem dels que ens volen vendre "la veritat" i escoltem, si més no, els que ens inculquen el dubte i l'escepticisme. Més Hume i menys Hegel.

Berlin i la llibertat

2010-04-15T19:38:00.000-07:00

En el centenari del seu naixement, rellegir a Berlin és tot un plaer per al pensament, és aire fresc en mig d'aquesta societat tirotejada constantment per centenars d'intervencionismes legals.

Berlin ens parla sempre de llibertat i ens recorda que hem de desconfiar sempre dels que ens diuen quina ha de ser la nostra llibertat. Segons Berlin, no hem de permetre que l'aparell polític, uns experts en la matèria o un grup d'èlit, ens indiqui quin ha de ser el nostre principi de llibertat. El seu humanisme es centra en la individualitat, lluny dels que tenen en la pluralitat el seu fonament, com seria el cas de Hegel.

Els seguidors de Rousseau i Hegel, que esdevindrien posteriorment en marxistes i col·lectivistes, parteixen de la veritat final i de bé comú. La felicitat i la llibertat vindran quan compartim els mateixos fins i, òbviament, no arribar-hi és un fracàs. Si haig de fer lliures els homes hauré de fer servir tot el que calgui per a aconseguir-ho, costi el que costi. Amb aquesta òptica, que ell en diu "Llibertat positiva", els objectius socials, plurals, seran molt més importants que els personals i conseqüentment existirà el perill de caure en els totalitarismes que coneixem i que han massacrat tantes societats.

L'essència de la llibertat està en la capacitat d'escollir i el debat vindrà on posem la frontera entre la meva llibertat i la dels altres, o més ben dit, on ha de començar la coerció a fi i efecte de mantenir uns mínims de societat. La llibertat és la "llibertat d'actuar", no el fet d'actuar.

Estem un moment i en una societat, en aquest cas l'espanyola, que quan apareix un problema les paraules més escoltades són "cal legislar sobre això". Sembla que tot s'ha de controlar des de l'humanisme col.lectiu i des de la intervenció. Berlin ens dóna llum i aire per poder sobreviure i entendre el concepte de llibertat.

Espanya, país d'acollida: De Guantánamo a Reus?

2010-02-25T15:23:00.000-08:00

El Ministeri d'Exteriors ens informa, mitjançant els diaris, que Espanya acollirà cinc presos de Guantánamo, sospitosos de col.laboració amb Al-Qaida. El primer dels que arriben, segons els diaris, és un pres palestí. Ens expliquen que treballava a Palestina de fuster, però com que no es guanyava la vida, va decidir emigrar a Aràbia Saudí i després a Pakistan. LLavors sembla que va entrar en contacte amb Al-Qaida. Suposem que també els grups de terroristes, perdó, volia dir d'insurgents, revolucionaris, rebels o lluitadors, necessiten de fusters que els facin armaris per guardar les armes i polir les portes dels "zulos" per a que no grinyolin.

Per a preservar la seva "individualitat" i donar suport a que refaci la seva vida, serà secreta la seva adreça. Jo penso que acabarà escollint una barriada de Reus o Tarragona. Tarragona, capital de la cultura i dels Jocs Mediterranis, en un passat proper també capital de la província que porta el seu nom, té l'honor d'haver "hospedat" -o bé "acollit"-, si més no per una nit, un dels més grans terroristes de l'11S. No crec que li busquin un piset a Alcalà de Henares o a La Castellana. El Ministeri farà tot el possible que el pres rescatat "estigui còmode" i conseqüentment el pot enviar a Tarragona, Reus o al Raval.

Moratinos, sempre acollidor amb el proïsme, especialment si té lligams amb el terrorisme fonamentalista, ens regala aquests sospitosos. Probablement és un gest de magnànima humanitat perquè potser les proves no foren el suficientment vàlides o definitives per a condemnar-los. Potser el Sr Moratinos hauria de saber que amb tanta cura pels drets i la justícia seria bo que esperonés el seu company de Justícia per a que l'acceleri i al company d'Interior per a que no tingui tanta incúria per a la seguretat ciutadana.

Si hem de reclamar humanitat i acolliment, no seria més lògic que en lloc de preocupar-se pels presos de Guantànamo, palestins o no palestins, tingués interès en acollir, ajudar o alimentar els molts i molts haitians, de totes les edats i condicions que van patir fa tan poc temps aquell brutal terratrèmol? És més significatiu un pres palestí, acusat de càrrecs de terrorisme, de pertinença a grup armat, que no pas milers i milers de persones que ho han perdut tot? I quan diem "tot" volem dir pares, fills, família, etc., per no parlar de la ruïna econòmica en la que deixa, no les famílies, sinó el país sencer.

Despistats parlant de vegueries veurem com ens visiten "els nostres amics insurgents". Quan un polític de renom va dir que Catalunya era bressol de terroristes, el govern actual va mossegar a dentellades. Esperem que totes aquestes "bones accions" no impliquin més sang i víctimes.

Alguns dels nostres jutges....

2010-02-20T02:43:00.000-08:00

L'Audiència Nacional, reminiscència del Tribunal del Orden Público que tan ens va fuetejar en èpoques en les que la constitució es deia Fuero de los Españoles, ens regala, un cop més, una mostra de la independència judicial d'alguns jutges.

Posem el cas d'un jutge que fou candidat a una llista electoral i que, esperant ser ministre només aconseguí un alt càrrec. Posem per cas el mateix jutge que, òbviament, se li coneix la seva inclinació política de forma significativa. Posem el cas d'aquest jutge que, jugant a super-heroi, munta una instrucció amb la Guàrdia Civil tipus "GEO polític amb ametralladores" que intervenen un Ajuntament, basant-se, exclusivament, en la idea del "crim organitzat". De tots els implicats la premsa incideix especialment en aquells que en un altre temps foren polítics en el govern de Catalunya i, curiosament, els polítics del "seu partit" imputats i que estaven en l'actualiutat exercitant funcions de govern municipal o provincial han estat sovint silenciats en titulars de premsa.

Ara, altres jutges de l'Audiència ens diuen que les mesures d'aquell jutge super-heroi foren excessives. No serà que aquell jutge aplica mesures "distorsionades" degut a la seva tendència ideològica? No serà que alguns jutges s'estimen més l'objectiu de les càmeres que la independència i objectivitat dels valors als quals han de servir?

Quan un jutge demana diners a un banquer, ai caram, que em sembla que és el mateix jutge, no serà que després podria fer la "vista grossa" quan el banquer tingui alguna demanda?

Em sembla que aquest Estat engorronit i ancorat en el polsós segle XIX encara arrastra distorsions totalitàries. L'Audiència és un cas flagrant d'intervencionisme i de feudalisme jurídic. De totes formes el Consell General del Poder Judicial és el nyap institucional més rellevant de la nostra estructura estatal.

Desitjo que no tinguin cap entrebanc amb la justícia. La Índia ens passa la mà per la cara en independència de la justícia.

Podem confiar en l'Estat Espanyol?

2010-02-19T15:44:00.000-08:00

Jo penso que només es pot confiar en uns pocs estats del món occidental. Fins fa un temps podíem dir que l'Estat Espanyol tenia solvència i credibilitat. Ara se n'ha anat tot a rodar. Els que portem treballant molts anys ens han assegurat que la jubilació la tindríem als 65 anys i, a més, que no ens preocupéssim de res perquè el "Pacto de Toledo" ho consolidava.

Molta gent sabíem que tal com anava la demografia era previsible haver de retocar tot això de les pensions. Sigui com sigui el que no pot ser és que un estat, que té a les seves mans "la Llei", que té com a obligació bàsica el manteniment dels drets individuals mitjançant una "seguretat jurídica", es salti "a la torera" uns contractes pactats.

Tots som conscients de que l'estat ha dilapidat el diner públic destinat a les pensions futures. Tothom sap que els fons s'han gestionat de la pitjor manera possible, tapant forats i invertint en demagògies diverses. Mantenir una monstruosa estructura administrativa, mantenir pensionistes, malalts i set nivells d'administracions, és molt car i molt costós, i encara resulta més onerós pel contribuent si aquesta gestió està molt lluny de l'eficiència mínima.

Fixem-nos, tanmateix, que si la percepció social-demòcrata-intervencionista de la majoria dels ciutadans espanyols ha estat la de considerar l'estat fiable, curull de virtuts i allunyat de la temptació dinerària, ara, de cop i volta, veuen -i veiem- com poden sacrificar uns quants milers de ciutadans (fins i tot milions) degut a una necessitat puntual de diner. Es que abans ningú havia pensat res? Es que abans ningú dubtava metòdicament del que es deia??

Corren mals temps per al liberalisme però la nefasta direcció que fa aquest govern -entroncat en allò que anomenen "l'esquerra més rància"-, ha despertat la necessitat de buscar alternatives vàlides i aquestes alternatives les tenim els liberals.

D'aquí poc temps ens demanaran que ens jubilem als 71 o als 83, tant se val! Quina mena de gestió es aquesta que quan existeixen excedents de diner el perde alegrement papallonejant entre milers de polítiques socials (a cops pintoresques i a cops indecents)? Quina direcció és aquesta que quan van malament les coses es demana més aportacions al Tresor Públic amb increments fiscals?

Conseqüentment: no podem confiar en aquest estat i, probablement, no podrem confiar mai en els Estats. L'Estat, per principi, tendeix a la seva supervivència i això fa que apliqui tots els recursos necessaris al manteniment de l'estructura. Lògicament l'objectiu de ser "just" no pot entrar en aquest comentari.

Records

Podrem superar la crisi?

2010-02-18T15:33:00.000-08:00

El govern, davant de l'allau de problemes, angoixes i situacions indesitjades per a moltes famílies, es gira d'esquena, fent volar coloms i, com si d'un esquizofrènic es tractés, ens diu que tot va bé, que anirem millor i que som solvents. La resta del món, astorada davant de tant de cinisme, no creu ja en la nostra possible recuperació. Per desgràcia la desconfiança és tan elevada, tant nacionalment com internacional, que això minva dia sí i dia també, la solvència espanyola.

La percepció que es té dels governants espanyols, tant des de dins com de fora, és que el nostre govern ens recorda una colla de eixalebrats nens de primària que, amb les morrandes brutes, neguen haver menjat xocolata. L'oposició, perdent els pantalons i amb la cantarella "i tú més" o "i tú també", forma part de la mateixa conxorxa de galirdeus. Els brètols, irresponsables davant de la dantesca situació econòmica, van a resar amb Obama o viatgen esbojarradament per capitals europees provant d'explicar que "som solvents" quan, fa quatre dies, els fèiem "elis, elis" amb la nostra capacitat de creixement. El patètic Zapatero, només recolzat per uns quants actors i artistes retribuïts generosament amb el cànon de la SGAE, és ja una ànima en pena, un pallasso que fa plorar.

Algú va dir que Zapatero seria més perillós que un "mono" amb una navalla. Bé, ha estat més perillós que un integrista amb un míssil nuclear.

Pensem: la primera mesura per a disminuir el dèficit estatal seria legalitzar la prostitució com a activitat específica. No cal augmentar l'IVA sinó lluitar contra el frau i aquest engany pot generar molts ingressos: més cotitzacions a la Seguretat Social i més IVA per a l'Agència Tributària.

Ens en sortirem?

Pinzellades intervencionistes del 2009

2010-01-03T10:42:00.000-08:00

El 2009 ha estat un any d'intervencionisme flagrant per part de la majoria de governs d'arreu del món. A manera d'abreujat recordatori començaríem pel nostre inefable Zapatero amb la llei que capacita la SGAE, organisme privat, per a realitzar contractes de dubtosa fiabilitat jurídica; i el que és pitjor encara: el canon que es paga en l'adquisició d'elements informàtics que compensa les descàrregues i còpies no respectuoses amb els drets d'autor. Aquesta taxa incorporada prejutja l'usuari com a delinqüent en considerar que tothom utilitzarà de forma fraudulenta els cd's adquirits. En un estat de dret un dels principis bàsics és que tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Amb aquesta llei tothom és culpable sense possibilitats de provar la seva innocència.

Passem al país dels formatges: El Sr Sarkozy, de forma incoherent al que havia de ser l'eix vertebrador de la seva política, ens marca un gol anti-liberal en l'aplicació de la llei "guillotina ADSL" per als infractors de descàrregues no autoritzades de la xarxa. En Sarkozy ens delecta amb un acte infame: Si jo utilitzo internet per a delinquir, em tallen el subministrament, independentment de si a la llar hi ha altres persones que facin servir aquesta eina de comunicació. Quan algú comet un delicte, ha de ser jutjat pel delicte en qüestió i la sanció ha d'estar d'acord amb el règim sancionador general: penal o administratiu. És com si jo assassinés un veí ofegant-lo amb l'aigua a la banyera i la companyia d'aigües em tallés el subministrament, o com si mato algú electrocutant-lo i FECSA cancel·lés el contracte energètic.

Pel que fa a la nostrada Generalitat, el reguitzell d'intervencionisme és monstruós i per fer-ho més interessant qui signa aconsella entrar a la web del nostre Parlament i llegir la munió de decrets i reglamentació que, a part de moure tones de paper, manipulen les voluntats ciutadanes, obligant-nos a fer mil coses que, per dreta a llei, no hauríem de fer. Aquesta lacra generalitzada en voler legislar a tota costa, des de l'ajuntament més minúscul a la Conselleria més faraònica, és gairebé genètica en els nostres polítics. Només cal veure que, davant de qualsevol problema, tots els polítics, aficionats a la política i la "societat civil", declaren, esfereïts tots: "cal legislar...", "cal fer una llei que...". Ara mateix penso en la llei d'arrendaments: ningú vol llogar el pis per por de no cobrar i de passar mesos i mesos sense possibilitat de resoldre el problema. Ara, veient les dificultats, han fet una nova norma que permetrà liquidar-ho més ràpidament. Les coses haurien de ser més senzilles: no fa falta fer dos o tres lleis sobre el mateix perquè qui no paga, sigui pel motiu que sigui, ha de deixar d'utilitzar el servei que té contractat, ja sigui un vehicle, una grua, un pis o una rentadora. Òbviament la llei sobre l'habitatge ha de tenir en compte les circumstàncies "especials" que es donen en aquest cas, per ser un dret bàsic i per configurar el que és la llar familiar.

Deixem les vegueries per més endavant. Esperem que aquest nyap de darrera hora, amb marca de la casa ERC, no arribi a aprovar-se: qui subscriu el comentari tindrà assegurat l'insomni per a la resta del 2010.

I bon any!

Zapatero i els voltors

2009-12-08T13:55:00.000-08:00

Resto esfereït davant les mesures que sota el grandiloqüent nom d'economia sostenible ens ha regalat el més insolent dels zapateros. Mentre que ell avança esbojarradament per l'autopista del creixement econòmic pel carril contrari, pensant, això sí, que la resta de conductors són bojos, el seu intervencionisme només fa que provocar grans cleques, atacs de riure, als que encara podem dir que tenim feina. Òbviament els que l'han perdut només els queda la resignació i la lluita solitària per a aconseguir un lloc de treball que encara tardarà molt en arribar.

Entre les pallassades de mesures del que podríem anomenar "poti-poti patètic", em treu de polleguera la de la modificació en els terminis de pagament. Molts seran els que cauran fulminats per un atac de riure en saber que la nova llei redueix el termini de pagament de 60 a 30 dies. El sr. Zapatero desconeix, ignora, que l'Administració Pública, i en especial els Ajuntaments, paguen a 300 i 400 dies. El cinisme del que fa gala sembla que no té límits, obviant ara els consells, are les recriminacions d'Europa en quant a les mesures que hauria de prendre i passa per alt. És evident que la flexibilització en l'acomiadament, la reducció d'impostos i la disminució dels costos de seguretat social serien un primer pas per a arrencar aquest motor glaçat que és, ara per ara, la nostra economia.

Una carta d'un lector a La Vanguardia explicava que l'accident que va patir un AVE en col.lisionar amb un voltor ve causat per l'intervencionisme del govern actual. Amb això de les lleis de control mediambiental amb la retirada de bestiar mort, els voltors passen gana. Oblidar que la natura pot reciclar els seus detritus és el primer pas per a fer que tot acabi funcionant malament. Probablement és més car anar a carregar un cap de bestiar mig podrit al mig del bosc, amb tota una brigada de treballadors ecològics, gastant combustible, costos de desplaçament i dietes, que no pas deixant a la natura la solució.

La sostenibilitat que ens promet Zapatero no serveix ni per als voltors!

La "moralitat" dels ajuntaments

2009-11-26T08:36:00.000-08:00

Deien avui els informatius de TV3 que només 3 de cada 10 ajuntaments presentes els seus comptes dins del termini previst. Per tant, el 70% de l'Administració Municipal catalana (i probablement també espanyola) té per costum incomplir la norma, i no passa res. Com a exemple, un funcionari o polític d'una determinada població deia que el motiu era la "complexitat" informàtica del procés i que no tenien personal competent a tal fi.

Per una banda el flagrant incompliment respon a un criteri moral que deixa molt que desitjar: "Com que sóc part del sistema, faig el que vull". Podria dir el mateix qualsevol dictador de "pa sucat amb oli" de qualsevol "república banannera". Fins i tot l'explicació del funcionari "de nivell" és patètica: El 70% dels ajuntaments té personal amb competència "limitades". Vol dir que són incompetents per a introduir en un programa informàtic les dades comptables de l'administració local? És increïble!

Ara bé, on està el problema realment? Doncs en la manca d'igualtat. Un dels principis en els que ha de centrar-se una societat oberta i tolerant, un estat de dret, una societat que respecta els ciutadans, és precisament en la IGUALTAT DAVANT LA LLEI. Aquesta paraula, tan prostituïda per l'actual govern de Zapatero, i tan poc entesa per part de moltes persones, no té la significació que podem trobar en un diccionari de llengua sinó que cal anar als conceptes jurídics i ètics, filosòfics, que van condicionar la creació de la nostra societat moderna. La igualtat no és acabar vestint igual, ni tenint polítics que, segons la meitat matemàtica de la sexualitat, ocupen els seus càrrecs. La igualtat és que tots els ciutadans siguin tractats de la mateixa forma davant el pes de la llei. Un ajuntament és una persona jurídica, encara que pública. Una societat limitada és una persona jurídica i qui subscriu aquest comentari és una persona física. Tinguin la forma que tinguin els seus ciutadans, han de presentar les seves obligacions amb l'estat en els mateixos terminis i les sancions, en cas de que n'hi existissin, serien a tots per igual.

Una mostra encara més lacerant d'aquesta desigualtat flagrant és el cost financer. Hisenda Pública no inclou interessos en els ajornaments de pagament per als ajuntaments. Qualsevol altre ciutadà paga interessos si ajorna el seu deute amb el Tresor Públic.

Finalment, què diríem d'una empresa que a data d'avui encara no ha presentat els seus comptes de l'exercici 2007? Pensaríem que els seus directius són uns irresponsables o uns eixelebrats perquè si no es té informació econòmica i financera d'una organització, com es poden prendre decisions? La resposta és clara: les decisions que es prenen no tenen en compte l'estat estat econòmic-financer de l'ens. En conseqüència el fracàs en tots els sentits està assegurat. La fallida i/o la suspensió de pagaments és una situació en la que una bona part dels ajuntaments s'hi troben. El que passa és que, degut a la desigualtat davant la llei, no pot existir fallida en un organisme públic.

Si un no té ni idea del que passa en el despatx del costat, si no tens ni idea dels resultats de "com va el negoci", si al cap de dos anys presentes els comptes, com caram pots saber quants pisos d'obra nova calen per al teu municipi?

La moralitat municipal en termes de complir com qualsevol ciutadà està molt lluny dels mínims necessaris en una societat no ancorada en el tercermundisme.

La manipulació periodística maquillada d'objectivitat

2009-11-15T00:49:00.000-08:00

Fa pocs dies un amic meu xinès em comentava, escandalitzat, que n'estava tip de TV3 perquè les notícies que donaven de la Xina sempre eren negatives. Ell, nacionalista i patriota xinès, no suporta que els informatius, de forma constant i subtil, només treguin a la llum els aspectes més negatius d'aquell país. Val a dir que treure el més fosc no implica negar el més valuós, però això ja forma part del maquillatge. És ben cert que la Xina ha estat un exemple de totalitarisme asfixiant i que ara, amb la liberalització progressiva de l'economia, sembla que el seu timó comenci a canviar de direcció, però no parlem de Xina, tema molt desconegut per a mi, sinó de la manipulació informativa.

Dèiem anteriorment que la Xina no és un exemple de salvaguarda dels drets humans, de la individualitat, ni del respecte a les diferències, però cal dir que amb un periodisme obert, objectiu i independent, la quantitat de països on un professional de la informació pot trobar tortures, despotismes, explotació i injustícia són molts i diversos. Un dels casos més flagrants de deixadesa informativa és la nul·la informació que es dóna d'un dels països on els homosexuals són menyspreats fins la mort pública. Penjats en grues, forques mecàniques del segle XXI, són exposats al públic que gaudeix (o no) amb aquest espectacle dantesc. Els noticiaris progressistes, els que estan a favor de la igualtat, els informatius que sacralitzen el tripartit, que ens recorden el Dia de l'Orgull Gai, resten muts davant d'aquest crim, d'aquest genocidi sexual iranià. Tampoc han remarcat, òbviament, l'intent d'aquest govern sanguinari per tornar a les penes d'amputació per als lladres. Clar, l'Iran és absolutament anti-americà, i això ho justifica tot...

També, com ja hem apuntat en altres ocasions, les dones són objectiu d'aquest maquillatge professional. La violència "de gènere", només s'estén per ciutats i pobles d'Espanya, per barris i urbanitzacions, però allí on la dona és realment martiritzada des de tots els àmbits de la societat, des de la justícia fins la família, allí no hi va cap corresponsal. Tampoc les feministes estan per la feina: probablement estan més capficades en completar els formularis, expedients i paperassa diversa per a obtenir alguna subvenció.

Per a acabar: El conflicte d'Orient Mitjà és el pa de cada dia. En aquesta guerra inacabable, on només tenim un estat maligne, Israel, i uns oprimits, pobres, bons i torturats palestins, la televisió pública (i també les privades) ens emmotlla amb la seva veritat. TV3 constantment ens parla de "territoris ocupats", invasió, etc. Tanmateix, independentment de posicionar-nos ara sobre aquesta eterna dicotomia àrab-israeliana, caldria recordar una invasió totalment oblidada: la de Xipre per part de Turquia el 1976. Els telenotícies només ens parlen de que si Turquia entrarà o no a la UE, però d'aquella ocupació, d'aquells més de 100.000 desplaçats xipriotes, ni piu.

Els experts en història contemporània de segur que trobaran milers d'exemples d'aquest mutisme electiu que caracteritza bona part del periodisme actual, especialment a Europa. Catalunya també en això, és capdavantera en aquesta tergiversació -no podíem ser menys-, de vegades subtilment i soterrada i de vegades flagrant i descarada.

L'oblit voluntari, sistemàtic, no és més que un pas més del rentat de cervell generalitzat que el pensament únic vol imposar. Ara, els comunistes, cofois de ser-ho, com el "camarada Frutos", anyoren el mur de Berlín i obliden les algunes "foteses" d'aquests totalitarismes: el genocidi metòdic de dissidents.

Corrupció pandèmica i histriònica teatralitat judicial

2009-11-01T14:55:00.000-08:00

Hem vist astorats com gairebé tot un Ajuntament era emmanillat degut a una investigació del jutge Garzón. Des d’aquestes pàgines telemàtiques s’ha parlat molt sovint de la necessitat de regenerar el sistema perquè és evident que té les suficients esquerdes per deixar passar tota mena de nepotismes, corrupteles i desviacions. Tots estem desitjant que la corrupció sigui detectada amb la màxima celeritat i que els culpables del desviament de fons del diner públic siguin condemnats. Els diners de tots són encara més sagrats que els propis perquè han costat sang i suor. Curiosament les temptacions venen sempre en remenar diner aliè, és a dir, aquell que s’ha generat amb l’esforç del proïsme. Fa bé la justícia en cercar qualsevol indici de delicte. La corrupció perjudica greument les nostres butxaques perquè incrementa el cost de les inversions i redueix la capacitat de l’Administració Pública.

Dit això voldria puntualitzar que, si bé la recerca de delictes en tot un Ajuntament és tasca encomiable, la teatralitat amb la que s’ha fet està més aprop de Hollywood que no pas de la seriositat i solidesa del que hauria de ser la Justícia. L’espectacularitat dels guàrdies civils amb armilles anti-bales era una escena histriònica perquè parlem d’una entitat municipal, no pas d’un magatzem de distribució de droga. Francament, no crec que darrera dels mostradors i de les taules els corruptes funcionaris i polítics es fessin forts disparant amb armes de repetició i les úniques armes de destrucció massiva que es podrien trobar serien els entrepans farcits de greixos diversos. Aquesta espectacularitat no fa res més que faltar greument a un dels trets bàsics i definitoris del que és l’Estat de Dret: la presumpció d’innocència. Si per un moment el jutge Garzón veu que tot queda en un no-res, tal com ha passat en altres ocasions, els imputats restaran tacats per sempre.

El “panem et circenses”, la carnassa, és catàrtica en èpoques de crisi i veure un antic dirigent emmanillat alivia la visceralitat més indomable.

L’anti-americanisme flagrant que regna en els nostres dies fa impossible el record de l’assumpte Watergate amb Nixon i de com va començar tot. Si en lloc de dos periodistes esforçats hagués estat el jutge Garzón qui hagués iniciat la investigació de la trama, molt probablement la cosa no hagués anat tal com va anar. De la justícia reclamem l’eficàcia i la capacitat de resoldre els delictes i condemnar els delinqüents amb una rapidesa mínima. El que ens agradaria no és el protagonisme de jutges o presumptes delinqüents que poden omplir telenotícies i que fan incrementar les vendes de diaris, el que voldríem és que el personatge principal fos el ciutadà que ha estat víctima d’un delicte i que el sistema no s’esquerdés tan sovint permetent que algunes (o moltes) sangoneres facin l’agost.

Per desgràcia, una flor no fa estiu i aquesta flor fa pudor de vedette passada de moda que vol centrar l’atenció d’un públic que mira el rellotge i badalla endormiscat davant d’una obra que l’avorreix; aquesta obra és la política. Si Garzón és valent, “tirarà de la manta” i això voldrà dir “investigar tots els ajuntaments”. Serà tan agosarat?

El Nobel de la Pau a Obama: guanya el màrketing

2009-10-11T00:58:00.000-07:00

Si durant anys els Premis Nobel de la Pau estaven desprestigiats per la seva politització, i només cal recordar els premis a Arafat i Kissinger, ara la flagrant intervenció del màrketing polític, barrejat amb la dictadura del "políticament correcte" ens ha ofert aquest nyap ridícul i abominable. Donar un premi preventiu és donar sortida a l'absurd i a la incongruència.

Obama és un Zapatero, però amb lleugeres diferències: A Zapatero no li fa falta la solidesa expositiva d'Obama perquè està a Espanya i el seu cinisme és aplaudit pels votants i simpatitzants, que van deglutint pausadament les seves incoherències constants. El cas Obama és un xic diferent perquè, si de sortida calia convèncer a l'electorat, després, ja al govern, el seguiment que fa la ciutadania nord-americana és constant, i és precisament en això en el que ens diferenciem dels americans.

Obama és el candidat i el president per excel.lència dels europeus, però ho té molt més difícil als EEUU, senzillament perquè el sentit crític dels seus ciutadans envers el programa electoral està en el dia a dia.

Aquest premi és una prova flagrant de que les paraules buides poden més que els fets. Per desgràcia el socialisme i la social-democràcia han copiat dels totalitarismes el tipus de líder grandiloqüent i captivador. Europa ha quedat bocabadada per l'Obama, per la seva retòrica i pel seu color de la pell. Curiosament Europa no va dir res quan el president conservador Bush, gairebé racista des de la visió progre europea, va escollir Condolezza Rice -també negra- per al seu gabinet.

Els consellers del Nobel, els artífex d'aquest núvol de pel·lícula bucòlica, han sentenciat que les intencions són fets. Si ja darrerament ens estem acostumant a que la política quotidiana és un reguitzell de bones o no tan bones intencions envers la societat, ara, la intenció, la voluntat, ha esdevingut sagrada: ha esdevingut un fet quantificable.

Els polítics mediocres, els oportunistes i els demagogs tindran una justificació social i ètica per a entebenar-nos amb propostes, projectes, voluntats, tendències, objectius, metes i futurs. Papers i més papers, pdf's i words, paraules i paraules, entrevistes i més col·loquis.

De la mateixa manera que els mercats financers comencen a operar amb futurs i opcions en lloc de fer-ho directament sobre accions i obligacions, els polítics ara ja operen sobre conceptes: és més barat i molt més rendible electoralment: fins i tot està premiat!!!

Carod: per una vegada té tota la raó

2009-09-12T07:52:00.000-07:00

L'inefable Josep Lluís que ens té acostumats a innombrables mostres de cinisme i d'hipocresia, ens ha regalat un "brot" de sinceritat que ens ha captivat. Ens hem quedat garratibats en llegir les seves declaracions: "Barcelona és la nova capital de la judeofòbia, fent competència amb Teheran". Molt bé, per fi algú dels que remenen les cireres diu una veritat com un temple.

Tanmateix, aquesta veritat porta conseqüències: Catalunya es ridiculitza als ulls del món, encara més "si ello es posible". Uns pocs eixelebrats, manipulats, titelles del políticament correcte, ninots de la nova versió de l'antisemitisme, boicotegen un acte de Noa i una orquestra àrab. Els mateixos que la van invitar, és a dir, ICV i el Saura (relacions institucionals) són els que l'escridassen. La xiulada va fer-se en primera fila perquè, curiosament, van poder passar sense cap control. Ostres, i els mossos que van fer? NO van fer res perquè tenien ordres del seu cap de "deixar passar" aquells "insurgents" tan simpàtics.

Els mateixos que justifiquen Hamàs i també ETA són els que volen castigar tot un país amb un setge comercial: "no compreu productes israelians". Els mateixos que amb traïdoria callen l'opressió soferta per la dona als països islàmics més fonamentalistes, defensen el feminisme més radicalitzat. Els mateixos que miren cap a un altre costat quan pengen a la forca els homosexuals a Iran són els que reclamen aquí més drets. Els mateixos que volen enderrocar les esglésies, que volen imposar un "laicisme grotesc", legislen per a afavorir els "altres cultes", subvencionant mesquites i temples diversos.

Quina democràcia tan degenerada: els menys votats són els que empastifen el poble de Catalunya, perquè, què en pensen els catalans de Hamàs? què en pensen de Noa? El cert és que el "pensament únic" dels totalitaris, dels nostàlgics dels despotismes comunistes bavegen davant Ahmadinejah i davant de Chàvez. No protesten davant de cantants i artistes turcs. No protesten davant de cantants cubans. No condemnen els atemptats fets per Hamàs: ans al contrari, ens intenten explicar i justificar les "accions" de Hamàs.

Catalunya ha esdevingut un nyap de nació, un vòmit, una tifa. En mans del tripartit la davallada ha estat molt més patètica del que molts hagueren previst. La judeofòbia, l'antisemitisme i l'anti-israelisme està a flor de pell, és la moda. Si vols quedar bé en qualsevol reunió, i vas de progre, dius allò de que "tot el que passa al món és culpa dels USA, d'Israel i dels 23 anys de CiU". Quedes com un pijo-progre de cal Déu.

Barcelona, la prostitució i els d'ICV

2009-09-06T15:16:00.002-07:00

És interessant veure com els polítics es mouen a toc de corneta “mediàtica”. A Barcelona, la ciutat més “guai”, la més “feliç”, on la gent pot fer més gresca i xerinola, on la disbauxa està ben vista i on la prostitució abasta totes les butxaques, classes, zones i barris, l’alcalde ha estat sacsejat per la premsa en denunciar aquesta deixadesa davant la lacra social que implica el comerç del sexe sense regular.

Com és ben sabut, els diaris i els mitjans informatius en general, marquen el dia a dia dels polítics que de fa anys actuen per a la immediatesa. Aquest trasbals ha afectat al consistori barceloní i ja tenim al Sr Hereu muntant unes reunions per a veure què caram es pot fer. Com que el govern municipal està orientat per dos partits, sembla ser que la prostitució és vista de forma diferent i clar, els comunistes ecologistes, els pijo-progres barcelonins que viuen en zones “d’alt standing”, no els fa gràcia que prohibeixin la prostitució. És evident que ells defensen els més desfavorits i clar, com que els rics poden anar a prostíbuls de luxe, què passa amb les classes treballadores? On es desfogaran les passions libidinals a baix preu? A tal fi, els d’Iniciativa han suggerit que es destinin uns quants carrers, limitats, a la prostitució. Els veïns, com que són súbdits, millor dit, ramat de bèns, si es queixen és que són reaccionaris i demagogs. Si hi estan d’acord, seran progressistes.

El que se m’acut és que els veïns haurien d’esperonar al Consistori a que, si finalment s’aprova la proposta comunista, a destinar uns quants carrers del barri on viu la Sra Mayol i el Sr Saura a l’activitat de la prostitució. Potser que la Mayol i el Saura gaudeixin d’aquest “espai de llibertat” veient com es porten a terme, de forma natural i a la llum pública, actes sexuals diversos i diferents. Probablement fruiran amb la diversitat cultural de cadascun dels contactes i se sentiran cofois pensant que aquest és el primer pas per al mestissatge. Finalment, si detecten un excés de profilàctics per les voreres, l’Ajuntament farà una campanya de “posa’l al cubell d’escombreries quan acabis”. Tot això amb la col·laboració de les millors empreses de comunicació. Les xeringues utilitzades per a la inoculació parenteral de substàncies al·lucinògenes, i que empastifaran els esmentats carrers, es reciclarà per als hospitals del tercer món. La Mayol i el Saura donaran permís per a que el seu carrer sigui el lloc de fornicació per excel·lència. Una polític-ficció interessant...

Ara seriosament: L’Ajuntament de Barcelona va desorientat. Fa molt de temps que ha perdut el nord, si és que alguna vegada l’ha tingut. La profunditat intel·lectual de Clos va marcar molt als seus seguidors, i ara, el seu hereu, l’Hereu, segueix les seves passes. Amb mentors com en Clos, les possibilitats de fer el ridícul, de malbaratar recursos i de portar Barcelona a la deixalleria, són infinites, més ben dit, queden totes obertes, malgrat dir-se “Clos”.

Estic impacient per veure on, finalment, s’ubicarà la ciutat sexual. Ai, els d'Iniciativa sempre preocupats per la despesa social...

La felicitat barcelonina

2009-09-05T04:45:00.000-07:00

Sembla ser que la revista Forbes, de la mà del consultor Simon Anholt, ha publicat el rànking de ciutats més felices del món. Barcelona, segons diu l'estudi, és la tercera. Les enquestes s'han fet mitjançant una empresa d'investigació de mercats. Tot està dit. Barcelona és el mercat de la barroeria i la mediocritat. Durant anys els ajuntaments socialistes de Barcelona, especialment a partir de l'època Clos, han fet tot el possible per a fer de Barcelona una gran deixalleria humana. El que en diuen "felicitat" és, senzillament, tenir sexe barat, podrit i fonamentat en l'explotació, tenir alcohol i disbauxa, fer soroll i poder relaxar els músculs esfinterians per tota la ciutat sense ànim de sanció.

Després d'anys i panys d'identificar "felicitat" i xerinola, felicitat i disbauxa, felicitat i sexe, felicitat i anarquia, els governants barcelonins s'han adonat que calia fer alguna cosa i ara el Sr Hereu intenta trobar solucions. Val a dir que per a millorar la situació caldrà que es pregunti perquè alguns funcionaris autoritzaven l'obertura de prostíbuls i perquè algun alt comandament de la policia feia la vista grossa davant de tant de comerç sexual.

La por dels nostres governants a legislar i actuar és evident. La prostitució no és una activitat legal. És "alegal". L'ajuntament configura un "manual de civisme" i no aplica cap sanció. Tot és de "cara a la galeria mediàtica". La realitat és que la degradació és la reina de Barcelona.

Darrera de tot això ens trobem amb la malignitat del sistema que volen imposar els pijo-progres: estupiditzar la població amb el "panem et circenses": sexe i alcohol, sexe i disbauxa. Darrera també trobem l'èxit en la manipulació. La percepció del ciutadà és que "felicitat" és guanyar lligues i poder emborratxar-se fins altes hores de la matinada, fent soroll i molestant els "reaccionairs" veïns que en lloc de voler ser feliços van a dormir per a anar a treballar l'endemà.

Heus aquí la fal.làcia del sistema: Els ciutadans tenen dret a ser feliços. D'aquesta errònia afirmació el Saura i la Mayol són els principals exponents. La realitat és que les persones tenim dret a buscar la felicitat, però no a ser feliços. Altrament l'estat pot apropiar-se de la "gestió" del dret i prèviament haver rentat el cervell dels ciutadans amb la introducció mediàtica i constant del valor de la "seva" concepció de felicitat. Què és la felicitat? Com aconseguir-la, si és que vull? Això depen de l'individu, però no de l'Estat.

Artur

Les super-estructures macro-estatals i la deixadesa moral

2009-08-19T11:37:00.000-07:00

Fa pocs dies que he vist la pel·lícula "Disparando a perros" (shooting dogs). M'ha causat una forta impressió i no puc fer altra cosa que expressar el sentiment d'impotència i de remordiments que m'han despertat. El film es basa en els fets reals que van passar el 1994 a l'Escola Tècnica Oficial prop de Kigali. Allí uns 2500 tutsis es van refugiar, sota l'empar de la parròquia, el seu mossèn i uns pocs soldats de l'ONU. La incúria moral dels organismes internacionals que van fer retirar els soldats, va condemnar a mort, sota els ganivets i matxets, a més de dues mil persones, nens i nenes, homes i dones de totes les edats....

És una pel·lícula molt dura però a la vegada necessària per a prevenir-nos del "políticament correcte", del "només compleixo ordres" i de coses similars. Veure com es construeix un genocidi, com l'odi s'estructura burocràticament des de l'administració i ser conscients de que tota aquella sang, tots aquells morts, foren reals i ho van ser només fa quinze anys, és realment angoixant. L'ONU va obviar fer servir la paraula "genocidi" perquè implicava enviar tropes. Les poques tropes que hi havia tenien ordres de "no disparar" si és que no els disparaven, però no podien fer res si uns eixelebrats mataven a cops un infant a uns pocs metres. Tot era el compliment del deure, però del "deure kafkià", del "deure administratiu i burocràtic", aquell que coneixem tan bé. NO era el "deure kantià", aquell imperatiu categòric i individual que et diu el que cal fer en cada moment.

Val a dir que unes poques persones, en aquest cas el mossèn de la parròquia, que dóna la seva vida per salvar-ne unes poques, és el que representa l'individu, el motor de la creença ferma en allò que està bé i en el que ha de fer. Res més. Altres persones individuals actuen, però el que fa vomitar és la parsimònia de les administracions, dels polítics, de les reunions, del Consell de Seguretat que finalment obliga a retirar-se. La mort de 1o cascs blaus va ser el detonant: la por, la por política va fer que l'ONU es retirés miserablement deixant al seu darrera gairebé un milió de morts a cop de destral. És l'horror del segle XX. Pensàvem que no es podia repetir. I tant! l'horror i la sang són reincidents, malgrat tot el pacifisme recalcitrant que ens envolta. Aquest pacifisme total i absolut, de mans dels happy-flowers de moltes esquerres són els que també van condicionar l'ONU: No disparar, no disparar, no disparar.... Encara que el no disparar impliqués milers i milers de morts....

La por, aquesta por endèmica a dir el que pensem de veritat, a denunciar el que cal denunciar, és la que causa els pitjors desastres. Junt amb el bé comú és la causa de les grans massacres de la humanitat. Com diuen, i no recordo qui ho diu, no és qüestió del que fan els dolents sinó del que no fan els bons.

La por i el seu maquillatge, anomenat de vegades prudència, és l'aliat principal dels totalitarismes, siguin o no teocràtics. Com diu l'Oriana Fallaci, "vaig plorar i ploro recordant quan els salvatges assassins, que els prudents periodistes en diuen resistents o insurgents, van degollar al pacifista Nick Berg. Li van tallar el cap amb un ganivet halal i ens la van ensenyar tan contents...." Ja ho veieu, no és pas el que fan els dolents.

Artur

Puigcercós demana pressionar al Tribunal Constitucional

2009-07-30T06:05:00.000-07:00

Puigcercós, home de partit, a l'igual que Montilla, ens deia avui que ha demanat a Zapatero que pressioni el Tribunal Constitucional. La notícia m'ha deixat bocabadat però ha confirmat el que ja sabíem: que molts dels que es diuen "d'esquerres" tenen gola avall que "tot és manipulable" (per no dir "extorsionable"), que tot és susceptible de ser "condicionat" i tergiversat. La raó ve de molt lluny i filosòficament la centraríem en el "bé comú" i "la societat perfecta". Els col·lectivistes creuen que hem d'arribar a la societat perfecta i a tal fi tot s'hi val. Òbviament no s'hi pot arribar si dialècticament no aconseguim la veritat i, curiosament, la veritat és la que tenen ells i és el pensament que hem d'assolir.

Aquest objectiu tan eteri i tan poc quantificable justifica moralment tot. I quan dic "tot" vull dir tot. Per al socialisme més rígid i per a la socialdemocràcia més fossilitzada, la societat és aquell ramat de bens que cal ensinistrar en la veritat absoluta i, conseqüentment, Maquiavel és l'inspirador de la política. El grup abans que la persona: La societat esdevé el gran guinyol on els escollits mouen els titelles. Ens diuen què hem de fer, com hem de pensar, què és el "políticament correcte" i, la resta, irrellevant. Els tribunals són la decoració de cartró-pedra que pot canviar-se en cadascun dels actes d'aquesta obra dramàtica -patètica?- que és l'actualitat política catalana i espanyola.

L'afirmació de Puigcercós es comenta per sí mateixa. Altrament seria denunciar l'intervencionisme polític dels governs quan han esmicolat l'Estat de Dret i la "Separació de Poders". Montesquieu , si s'alcés de la seva tomba, tindria un atac de cor en veure com el Parlament nomena un grup de simpatitzants, el que se'n diu Consell General del Poder Judicial, per a que determinin qui formarà part dels tribunals de més alt rang de l'estat: el Tribunal Constitucional i el Suprem, i d'aquest Consell depenen els Superiors i l'Audiència Nacional. Bé, gairebé un totalitarisme polític sobre un dels poders més importants per a l'estat de dret, aquell que dóna seguretat jurídica als ciutadans. Ens diem "estat de dret" i la separació de poders és inexistent. El més greu és que això queda arrelat a la genètica ciutadana: el desencís democràtic és patent en la majoria de ciutadans i una de les causes és la politització generalitzada d'àrees que no ho haurien de ser. L'altra raó la podríem buscar en els resultats electorals: mana qui perd i els pactes post-electorals no són explicats prèviament; això és enganyifa, per no dir estafa.

Més embargaments recaptatoris i menys drets individuals

2009-07-26T07:32:00.000-07:00

La nova llei d'embargaments fiscals d'Hisenda posa un pas més a la pèrdua de drets per part dels ciutadans. Fins ara la quantia màxima que Hisenda podia embargar de comptes bancaris era de 4000 euros. A partir del dia 1 d'agost, la xifra arriba als 20.000 euros, i això sense necessitat de procediment judicial. La Llei busca, tal com diu la ministra Salgado, de fer front a la caiguda dels ingressos fiscals per la crisi. Com podem veure, l'Estat, aquesta maquinària feixuga i implacable que diu que té per objectiu l'administració del país, té com a veritable finalitat -i aquesta és òbvia-, la supervivència del propi sistema.

Amb aquesta llei els drets individuals resten encara més aniquilats. El bé comú, la bandera sota la que es cometen els més grans atropellaments, en mans de govern intervencionistes que primen l'Estat abans que la persona, és la justificació perfecta per a poder recaptar encara més. No importa la justícia, no importa la persona, el que val és l'Estat i la seva veritat i la recaptació.

És angoixant saber que l'Estat es creu per damunt de l'individu precisament perquè és millor i més just. El bé de tots, per damunt del bé individual, pot ser la pitjor de les dictadures, el més pervers dels models. I parlant de la perversitat del sistema, hem de recordar que uns pocs experts en dret -i "expert" és senzillament una llibertat lèxica-, nomenats pels polítics del moment, determinen els membres de l'Audiència Nacional, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Per tant, on queda la separació de poders de Montesquieu que tan significativament va condicionar el que en diem "Estat de Dret"?.

Poc a poc, la confusió, l'ofuscament semàntic de termes com "democràcia", "compliment de la llei", "estat de dret" i "drets individuals", fa que de forma maligna el poder s'escampi descontroladament ferint i aniquilant àmbits de llibertat individual que haurien d'haver estat salvaguardats pel propi sistema. Per a equilibrar aquest balanç esfereïdor, el govern distreu l'atenció amb temes de l'àmbit ètic, que permeten fàcilment la crítica o l'apologia o que redueixen la discussió a posicions dicotòmiques i demagògiques, d'esquerra-dreta, de bons i dolents o de "carques" i "progres".

Les notícies importants, aquelles que informen de fets significatius per als drets de les persones, aquelles que ens indiquen cap on anem i quin és la voluntat o objectius dels que ens governen, no apareixen habitualment als diaris; són informacions de segon o tercer ordre, són notícies que "no interessen" la gent. Si el sistema educatiu ha de tenir una clara finalitat és precisament la lectura i la crítica: les escoles i instituts han d'ensenyar a llegir, a llegir entre línies i a criticar. Han d'ensenyar a ser "persones individuals" que decideixen, no pas eines o peces del sistema. Ara per ara, l'Estat vol que els futurs ciutadans siguin instruments de la societat perfecta, i la societat perfecte no existeix, només és un totalitarisme més, on les persones són esclaves del pensament únic.

Està tacat Mr. "Mans Netes" ?

2009-06-12T15:56:00.000-07:00

LLegeixo a La Vanguardia d'avui, dia 12 de juny de 2009, que la Sindicatura de Comptes ha denunciat una llarga llista d'irregularitats en un dels departaments que depenen directament del Conseller de la Vicepresidència, per a més senyes, l'Agència Catalana per a la Cooperació i el Desenvolupament. Diu el síndic, el socialista Joan Colom, que existeixen un cúmul de despropòsits comptables, duplicitats en pagaments, un excès de targetes de crèdit i algunes d'elles de personal que està en excedència i finalment, avançaments de nòmina mai retornats a les arques públiques.

Per tant, encara que cap tribunal hagi condemnat al responsable final d'aquesta agència, detectem un cert flaire de dubte, de "boirina" en aquest assumpte que, francament, put. No podem dir que és flaire sinó ferum. Carod Rovira va justificar el primer tripartit en base a la necessitat de fer una Catalunya de tots (tal com diu ara el Patxi López al País Basc!) i a que ells tenien les mans netes: Fantàstic. Si tens les mans netes és més fàcil embrutar-te-les i, conseqüentment, la brutícia es veu més ràpidament. La realitat és que ERC, sota les mans netes de Carod, ha fet una llarga i esplendorosa carrera en la gestió del no-res. Els pressupostos per a poder fer "no-res" per a la gent han estat còsmics. El dispendi, galàctic, gairebé com el del Reial Madrid amb Ronaldo.

És tan fàcil autoproclamar-se virtuós quan mai has tingut la temptació al davant... Això és Esquerra: ineficàcia, eficiència nul·la i malbaratament de recursos públics. Probablement els defensors del tàndem Carod-Puigcercós diran que les meves opinions són injúries. El que jo plantejo com a malbaratament no és pas la manca de formalisme entre una despesa i un pressupost assignat sinó que em centro en la "materialitat" de la transacció, és a dir, si realment la despesa imputable té raó de ser. Des del punt de vista fiscal els contribuents sabem que una despesa "no lògica" ni "coherent" amb l'activitat no pot deduir-se fiscalment. D'això, l'Agència Tributària en diu "liberalitat".

La hipòtesi, la percepció que tenim els ciutadans de carrer, és que ERC ha vingut a xuclar la macro-mamella burocràtica de la Generalitat sense haver fet res. Estar a les ordres del PSC fa que, quan s'acosten eleccions, surtin els dirigents republicants amb allò de plantejar-se referèndums sobre independència i coses similars.

Mentres, la Conselleria d'Educació ens envia dos textes de llengües per a la selectivitat d'aquests dies: un de Marià Manent (poeta) per a la prova de català, i un altre de Bibiana Aído per a l'exament de castellà. Com podreu comprovar la Conselleria i els seus assessors, comissions pedagògiques i consultories didàctiques han triat per a la llengua espanyola unes línies d'una gran i significativa protagonista del món de les lletres. Sembla ser que la Bibioana Aído és un personatge culte i creatiu, amb l'experiència d'haver treballat uns mesos per a una ó dues caixes d'estalvis. Aquest bagatge li va proporcionar les claus per a fer de la seva tècnica literària, un referent literari de primer ordre.

Franco no hagués pensat mai en posar, de Reválida de Batxillerat, un texte d'un ministre seu. Zapatero arriba encara més lluny. Però Esquerra ho veu bé. Esquerra és l'essència del sobiranisme quan toca parlar de pactes o de votacions, però quan tot torna a la normalitat ERC té una capacitat deglutiva impressionant. S'ho empassa tot.

Esquerra, esquerra, "quien te ha visto y quien te ve...."

Un General condemnat

2009-06-06T02:30:00.000-07:00

Gran part de la meva vida, des de la meva infantesa fins ben entrada l’edat adulta, els records de l’avinguda Catalunya de Tarragona van lligats al cuartel del “Regimiento Badajoz” i de les cases dels militars. També totes les meves creences anaven vinculades a un principi immutable que, per sort ara, amb la sentència del General Navarro, ha esdevingut efímer: La premisa per la qual qual l’exèrcit i els seus comandaments són incommovibles. El motiu radica probablement en dos aspectes: Primer, en el seu patriotisme desfermat i visceral que permet heroïcitats. Aquesta seria la raó sentimental. En segon lloc, la defensa que fan del “territori”. Això els ha permès gaudir sempre d’un status privilegiat, diferent, superior...

Independentment de que l’estament militar tingui objectius realment importants, com per exemple mantenir la unitat d’Espanya o el de prevenir que alguns reietons i monarques eixelebrats ens vulguin envair, el fet de que sempre hagin estat jutjats per tribunals militars, diferents i “especials” fa que la resta de la ciutadania els vegi com a “privilegiats”. Encara recordo algun sergent amb ínfules de Rambo de l’Horta de València dient: “Yo entro con la pipa (pistola) en la discoteca y nadie me puede decir nada...”. En fi, això ja ho diu tot.

Tornant a l’actualitat: El General Navarro ha fet el que fa tot l’exèrcit: cumplir ordres, peti qui peti o arribant a ridícules situacions. Molts recordem com es pot arrestar una mula, una bandera o un jeep. Molts recordem la brutícia i pintades a les casetes de guàrdia perquè durant generacions el “parte” diari deia “sin novedad”. Ara, després d’anys i anys observant les grotesques anècdotes del servei militar, un General ha fet una gran pífia. Ha dissenyat una monstruosa mentida que afecta moltes famílies. Ha perpetrat un engany sobre la mort i la tristor. Heus aquí que tindrà un càstig. Per fi, aquesta societat oberta, tolerant i basada en la igualtat, ha fet un pas endavant, un gran pas. La igualtat no és que les dones ocupin per llei el 50% de les llistes electorals. Igualtat és que tots tinguem els mateixos drets i deures davant la llei. El General Navarro ha estat tractat amb igualtat i val a dir que la llei és una sola. En un país modern, obert, amb el respecte a l’individu i als seus drets, on “l’imperi de la llei” és essencial, no poden existir dos marcs legals. Només és possible una única llei que permeti a tots ciutadans exercir els seus drets. No hi ha ciutadans civils i ciutadans militars, només ciutadans. El General Navarro ha estat jutjat amb la llei de tots, amb la civil. És un triomf de l’estat de dret. Gaudim-ne!

600 milions d'euros per al consum de vehicles i altres bajanades

2009-06-02T03:03:00.000-07:00

Heus aquí el summum de l'intervenvionisme estatal. El problema d'intervenir és que es fa sempre en funció de les necessitats dels que ordenen, gestionen i manen, i no pas dels que veritablement ho necessitarien.

En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).

Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.

Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.

L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.

Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.

¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....

Liberalisme i homosexualitat

2009-05-17T14:48:00.000-07:00

Avui, 17 de maig, és el dia mundial contra l'homofòbia. M'agradaria puntualitzar alguns fets i actituds que, per desconeixement o per malícia, porten a confondre l'opinió pública, entenent com a "opinió pública" aquell reguitzell d'informacions, tergiversades algunes, més o menys objectives les altres i amb esquerdes importants la gran majoria, que condicionen el pensament i la ideologia de gran part de la població.

El liberalisme, i ara cito a Ramon Alcoberro, té com a trets fonamentals:

-El dret a la diferència, com a expressió de la pròpia personalitat,
-La promoció de la llibertat personal, sense acceptar cap limitació excepte les que es deriven dels drets dels altres,
-La determinació a seguir la pròpia consciència, sense acceptar cap dogma –ni de caire polític ni de caire religiós,
-La limitació i el control del poder estatal a través d’instàncies públiques, perquè es veu en principi com un perill per a l’individu,
-El laïcisme polític; entenent com a tal que tota política i tota ètica han de ser jutjades per les conseqüències (pràctiques) que provoquen i no pels principis (teòrics) que invoquen.

Partint d'aquests principis fonamentals, el liberalisme deixa clar que el dret a la diferència és essencial dins d'aquesta opció filosòfica, ètica i política. Tanmateix, en els darrers anys, un sector de determinada ideologia política, auto-anomenant-se "liberal", manipulant barroerament el seu significat, ha incorporat aquesta forma de pensament tolerant i obert en els seus idearis conservadors i reaccionaris. En aquest sentit, mitjans de comunicació d'abast nacional, recolzant determinades formes d'entendre el món, han desbaratat el que és el liberalisme. Agafant amb exclusivitat el liberalisme com a llibertat econòmica, els valors més reaccionaris conviuen amb l'apologia del capitalisme, no pas del veritable liberalisme.

L'homosexualitat, com a opció individual, és totalment respectable i legítima. Els individus són lliures i per tant, aquesta llibertat no només cal aplicar-la a la religió, a les idees, al color de la pell, l'origen o la llengua, sinó que també cal que abasti àmpliament la sexualitat. Ningú obliga ningú a optar per l'homosexualitat i mentre ningú envaeixi la meva llibertat, els liberals respectem totalment les diferències individuals. Altrament, no es podria parlar de liberalisme.

El que ara s'anomena "dreta liberal" ha de complir, clarament, amb el terme liberal. Si és una manera de "mirar cap el centre", de "suavitzar" les seves posicions, que no s'amagui darrera del liberalisme. Molt legítimament qualsevol partit pot ser reaccionari, pot ser conservador i pot ser defensor del capitalisme, i tot això amanit amb la defensa numantina de l'heterosexualitat, però aquesta postura no és liberal. Cal ser clars.

Per altra banda, i sense voler repartir culpabilitats, l'esquerra més ancestral i cavernícola, la despòtica, ancorada en el totalitarisme, iguala "liberalisme i capitalisme", incorporant-lo en el nou dimoni del segle XXI ("el neoliberalisme capitalista reaccionari i conservador, és a dir, la dreta explotadora").

Conseqüentment: mals temps per als que tenim la llibertat i el respecte a les diferències com a nord en la bruíxola de la nostra filosofia. En aquest dia contra la homofòbia, els liberals estem fent costat als que, lliurement, són homosexuals i no volen ser perseguits (en 80 països l'homosexualitat és un delicte, especialment en els islàmics, i en uns quants d'entre ells, en els més integristes, aquesta pena arriba a la mort.

Visca la llibertat

Sopar-col·loqui del Fòrum Liberal del Camp!

2009-05-14T03:07:00.001-07:00

El proper dia 11 de juny de 2009, al restaurant Les Fonts de Can Sala de Tarragona, a les 9 del vespre, el Fòrum Liberal del Camp ha organitzat l'interessant sopar-col·loqui:

LIBERALISME A SANG FREDA
Amb DAVID MADÍ
Preu del sopar: 30€

Si hi esteu interessats, feu un correu electrònic a forumliberaldelcamp@gmail.com per a confirmar la vostra assistència.

Tenim premi!

2009-05-02T07:46:00.000-07:00

Moltes gràcies, Mila,

La Mila ens ha premiat amb aquest "trofeu telemàtic" que té per objectiu retribuir l'amistat. Personalment crec que de vegades aquest blog ha esperonat l'enuig entre els que ideològicament estan a l'altra riba d'aquest rierol que és el pensament polític. A fi i efecte de seguir protocolàriament amb les instruccions d'aquest premi, passo a detallar les "normes establertes":

Les normes de consuetud:
1-Presentar la idea del premi.
2-Posar l'enllaç del bloc que me l'ha donat.
3-Publicar les normes.
4-Escollir 10 blocs a qui donar el premi.
5-Informar els bloggers.

Per tant passaré a repartir aquest trofeu a 10 bloggers que també, de segur, han fomentat l'amistat i l'acritud entre els internautes:

A l'amic Indígenes, sempre crític i defensor numantí de la llengua catalana i de la catalanitat. A Jordi Roca per ser un jove polític treballador, honest i dialogant. A la Txelo per la seva agudesa en l'anàlisi de l'entorn polític, tant a Catalunya com a Euskadi. També l'envio a Francesc-Xavier Bonet que, a l'igual que el Jordi Roca, és un jove amb inquietuds. De vegades no comparteixo algunes de les seves posicions pero admiro, com al Jordi, la seva fermesa, especialment quan es tracta de nadar contra-corrent. Al Marc per la seva abnegada tasca amb l'economia i Catalunya. Al Miquel Saumell pels seus entenimentats comentaris. No puc oblidar a l'Andreu Lascorz per la seva feina constant d'apropar Israel a Catalunya, especialment quan els prejudicis envers aquell país són el pa de cada dia als mitjans de comunicació. Li envio, òbviament, a la Trini Milan perquè el seu blog és realment un fòrum que propugna l'amistat, amb temes diferents i sempre amb un llenguatge elegant i respectuós.

Bé, i si la Mila n'ha triat un de més, jo me n'he deixat dos. I no passa res!

L'estat protector davant la crisi financera i les pimes

2009-04-24T12:05:00.000-07:00

Amb el canvi de ministres el govern Zapatero sembla que aportarà noves mesures per a reduir la crisi. Una d'elles, la que m'ha deixat més esfereït i bocabadat, ha estat la de crear una línia de crèdits per a alleugerir les dificultats financeres derivades de la manca de cobrament de les factures que els ajuntaments i altres administracions públiques deuen. L'Estat i Administracions Públiques, en lloc de pagar les factures pendents, cosa que seria lògica, avalarà a l'empresari per a obtenir un préstec. L'aval serà el saldo pendent de cobrar. Amb això el que fa aquest estat-protector és la d'incrementar l'endeutament del negoci, dificultant l'obtenció d'altres operacions bancàries.

Com podem veure, aquest estat-protector, aquest estat que "està per damunt dels seus súbdits" no sap planificar, no preveu. Ni tan sols té diner. Ah, bé, té diner per a salvar una caixa mal gestionada (òndia, si qui manava allí eren polítics afins al PSOE!). Clar, es té diner per a "salvar" una caixa manxega, anant contra tots els principis de la intervenció (l'estat no ha comprat participacions perquè les caixes no poden valorar el seu net patrimonial). L'estat inverteix 9.000 milions d'euros i compromet aquesta xifra en un "banc" que no té forma de valorar el seu patrimoni (no té "accions"). Que rebrà a canvi l'estat? Doncs vots. La financiació de Catalunya pot esperar però la caixa castellana no.

És una eina adequada per a l'entitat financera? No, el que fa la mesura és tranquilitzar els impositors i arreglar la feina mal feta dels gestors de la caixa. El diner públic, pel que es veu, serveix per recompensar els que fan malament la seva gestió. En canvi, els que ho fan bé i obtenen beneficis, l'estat els castiga mitjançant un sistema tributari recaptatori, sancionant els resultats positius, la feina ben feta, el guany. Com que els guanyadors en un sistema democràtic són, darrerament, els perdedors, també en el món financer i empresarial els perdedors són ara els recompensats.

Qui es porta bé, qui paga els seus impostos, qui no fa soroll i qui no fa gresca acaba essent un babau que, a l'igual que aquell "cornut que pagava el beure", paga els futurs fracassos dels nefastos directius.

El sistema i els partits de progrés: visca el dispendi!

2009-04-07T14:02:00.000-07:00

Ara s'acosta Sant Jordi. Degut a la crisi generalitzada i a la manca de liquiditat, qui més qui menys fa els seus estalvis per a poder sobreviure amb certa dignitat a la situació. Bé, això també caldria pensar-ho en els estaments de poder i a l'Administració Pública: doncs no! Pel que es veu, i degut a l'obertura d'Ambaixades de la Generalitat arreu del món, la més cara la del Rockefeller Center, els funcionaris no poden trucar a mòbils des dels seus telèfons fixos, i han d'anar a la centraleta a trucar (un control exhaustiu per a que no parlin amb la iaia o amb l'amiga). Aquesta és una acció molt lloable i que de forma tradicional se'n diu "estalviar la xocolata del lloro". Dic això perquè potser el més normal seria retirar els mòbils a tots els comandaments, als milers de comandaments mitjans i no tan mitjans, i també els portàtils i la VISA. Això si que de segur faria disminuir el cost de dietes i desplaçaments. De què caram li serveix una VISA a un funcionari comandament si no és per malgastar? I un portàtil, el sap fer funcionar? i el mòbil, a qui ha de trucar si quan truques a segons quins departaments ningú agafa el telèfon?

Seguint doncs amb les polítiques socials dels governs d'esquerres, el canvi a polítiques de progrés ha portat a que la xocolatada que es feia amb Pujol la diada de Sant Jordi sigui ara un "macro-aperitiu" per a quatre mil persones que té un pressupost de més de 60.000 euros. Val a dir també que el pressupost de la "Festa de la Diada Nacional" ha augmentat amb el tripartit a més de 400.000 euros. I deien de Montilla que era un bon gestor!!! I tant que sí, un bon gestor per a la seva butxaca i per a la dels seus! (ells no s'ha rebaixat el sou, faltaria!) Amb aquest model de control sempre ens faltarà diners: una part no ens arriba des d'on ens ha d'arribar i el que arriba és dilapidat per governs incompetents.

El sistema és corrupte i la corrupció ve donada per la manca de transparència i control extern. L'opacitat és el "brou de cultiu" de les escletxes financeres i econòmiques del sistema, d'aquest monstruós tiranosaurus rex que devora tot allò que se li posa per davant. Tanta gestió, tanta direcció, tant d'omplir-se la boca amb paraules boniques però buides i només copiant els models empresarials habituals en tindrien prou per a saber com es revisa un sistema de gestió, com s'audita de forma externa. En fi, la dictadura de la mediocritat, de la incompetència que diu l'entenimentat Xavier Roig, es fa evident en cadascuna de les mirades que fem envers l'Administració Pública i els governs, tinguin l'abast que tinguin.

Espanya i Catalunya estan abocades al fracàs. Espanya després del Segle d'Or ha anat fent el ridícul a nivell internacional. Catalunya amb Pujol era respectada arreu d'Espanya i a Europa. Ara per ara, amb la nauseabunda manera de fer del trist-partit de les esquerdes, som la riota dels que abans ens admiraven.

Per acabar: el Conseller Saura ha demanat un "informe al ICAC" pel fet dels mossos i la tendencionsatat de TV3. És obvi: ell, acostumat al leninisme més recalcitrant, a l'stalinisme de pedra picada, això de que el critiquin és per a enviar a Sibèria als responsables! També Salvador Cardús es queixava a l'Avui de la pressió constant d'ICV als periodistes! Aquest ecologisme verd és una plaga que vol deixar la societat lobotomitzada. Això de que els individus pensin i critiquin, és terrible! De que els serveix tants anys de formació progre als periodistes si finalment alguns es tornen "liberals"?. Òndia, això és com les escoles religioses, de les quals entre els seus millors alumnes trobem els seus millors ateus!

Oh when will they ever learn? (Pete Seeger)

Un exemple de manipulació periodística

2009-03-28T16:19:00.000-07:00

Llegeixo al canal 3cat24 que Catalunya se suma al clam "altermundista" contra la crisi, és a dir, que Catalunya en ple està a favor d'allò de que "un altre món és possible" i que "el neo-liberalisme" ens ha portat a la pitjor de les crisis financeres dels darrers anys (o segles!). Bé, si llegim acuradament la notícia, diu que unes 3000 persones, entre Barcelona i Tarragona, s'han manifestat en contra de la crisi econòmica. Val a dir que el 0,1% de la població de Tarragona i Barcelona és "altermundista". Val a dir que una entre cada mil persones a Catalunya, representa Catalunya i és anti-liberal.

Aquest canal de notícies d'internet forma part del holding periodístic de la Generalitat, que ara se'n diu Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i com podem observar, l'objectivitat, la independència i la solvència informativa és, si més no, atípica i curiosa.

El més maquiavèlic és la forma sibil·lina de presentar els fets per a que siguin assimilats com a informació "de plena confiança" i, de forma transaccional, oculta i subliminal, atacant el més profund de la ideologia, de les actituds. L'objectiu d'aquesta barroera tergiversació, o millor dit, generalització interessada d'un fet periodístic mitjançant la interpretació pamfletaire d'aquest, és, sens dubte, un fet reprobable i vomitiu, i més tenint en compte que la financiació de l'ens públic es fa amb diners de tots. Com a mínim, doncs, l'objectivitat hauria d'estar garantida, però no és així. Sense cap mena de pudor, els portadors dels pijo-progressisme, segurs de la seva única i última veritat, interpreten els seus llibres sagrats segons els hi convé.

Derivat de tot el que hem comentat anteriorment, la pregunta que em faig és: Pot ser la premsa catalana independent? Pot ser-ho l'espanyola en general? Si la tv pública és manipulada de forma tan barroera, com no seran també de manipulaodors quan la pressió ideològica es pot fer també mitjançant les suscripcions, les processons de Setmana Santa....

En fi, nihil novum sub sole, o com diria Marc Aureli: res aliè a la naturalesa humana pot escandalitzar-me.

Mals moments per als liberals, encara que Joan Oliver, optimista, deia que la gent estava molt cansada dels governs central i autonòmic. De que val la llei?: per fer-la sempre a favor del que la fa.

Èxit del primer sopar liberal!

2009-03-26T00:52:00.000-07:00

El Fòrum Liberal del Camp va organitzar el passat dia 19 de març el primer sopar-col·loqui liberal. L'objectiu d'aquest col·lectiu és divulgar el liberalisme arreu del Camp de Tarragona. Com sabem, el liberalisme, satanitzat i estigmatitzat darrerament en carregar-li erròniament les causes del desastre, és una ideologia que, si bé de forma incorrecta però generalitzada la gent la identifica amb el "capitalisme salvatge, és una teoria moral, una teoria política i una teoria del coneixement. Els principis del liberalisme els podríem resumir en quatre premises (seguint a Ramon Alcoberro):

1) Dret a la diferència
2) Promoció de la llibertat personal sense acceptar cap limitació, excepte les que es deriven dels drets dels altres
3) Dret a seguir la pròpia consciència
4) Limitació del poder estatal

El convidat fou el Joan Oliver, periodista reconegut, membre fundador de la Fundació Catalunya Oberta, ex-director de TV3 i ex-director i presentador del programa "Bon Dia Catalunya" de TV3. El Joan Oliver va fer una exposició planera i entenimentada del que és per a ell el liberalisme i va repondre, fins i tot amb grans dosis d'ironia, les preguntes dels assistens al sopar. La vetllada fou molt interessant.

Un aspecte a tenir en compte i que em va captivar realment fou que entre els assistents estaven l'Alejandro Fernández (president del PP de Tarragona i reconegut liberal) i Jordi Roca (regidor del PP a Tarragona). Malgrat les diferències de "prejudici" segons l'Alejandro o de "sentiment" segons el Joan Oliver, la coincidència en les claus de llibertat, iniciativa, creativitat i esforç que deriven dels que tenen en la llibertat el seu nord, va ser total. Molt interessant també fou la vessant "catalanisme-espanyolisme": en aquest sentit aquesta variable va ser entesa "per les dues parts", tal com dèiem abans, com un sentiment, més o menys visceral o arrelat al cor, però amb equitat, amb igualtat, lluny del "jo no sóc nacionalista i tú sí". Acceptar aquesta magnitud de sentiments és el primer pas per fugir d'interpretacions errònies i, especialment, de dicotimies inexistents.

Benvinguts al caos!

2009-02-24T09:06:00.000-08:00

TV3 ens informa dels progressos en els traspassos de competències. La darrera notícia m'ha deixat glaçat. Si tenim en compte el grau de burocràcia de la nostra Generalitat, l'angoixa generalitzada que patiran molts ciutadans serà de pronòstic reservat. Resulta que en una jugada "mestra" els encarregats d'anar esgarrapant competències, que no és altra cosa que transferir una burocràcia més o menys kafkiana en vers una altra burocràcia tant o més kafkiana, ens diuen que a partir d'ara, pel tema d'immigració, es "repartiran" les responsabilitats. Pel que fa a les dades de residència, seguirà essent l'Estat qui ho determinarà. Tanmateix, tot el que sigui relatiu al treball serà per compte de la Generalitat.

Quina és la mala notícia? Abans de seguir cal recordar alguna cosa. Normalment els que demanen "legalitat" als immigrants, papers, etc. són els primers que contracten il·legalment. Jo sempre pregunto a les meves amistats si han "donat d'alta" la persona que els fa les feines domèstiques i que paguen de forma "opaca". Gairebé ningú fa res per a resoldre aquesta situació. Clar que després de prendre uns bons combinats en una bona cafeteria, tots som bons per a demanar justícia i legalitat. El que costa és fer-ho. Bé, doncs seguint amb això, els que sí que hem apostat per la legalitat sabem del cert el garbuix que representa la legalització d'una persona. Anades i vingudes a la subdelegació del govern, consultats, policia, Tresoreria de la Seg. Social, etc. Ara imagimen-nos que en aquest enrenou hi afegim la Generalitat. Doncs això: és el caos. La ingenuïtat sovint brolla del fons de l'ànima i això em passa per no recordar la meravellosa llei de Murphy: "tot és susceptible d'empitjorar".

L'autonomia en aquest país, va a dir les autonomies totes, no són altra eina jurídica que la de permetre legislar a altres organismes. El reguitzell de lleis, decrets, reials decrets, normes i instruccions arriba a límits indescriptibles si tenim en compte que l'Estat Central legisla, que les autonomies legislen, que els Ajuntaments legislen... I el ciutadà, vinga pagar impostos perquè la major part de les lleis va de pagar. No ens enganyem, l'estat ha de viure i a tal fi necessita menjar. El primer de tot és la supervivència i per aquest motiu és difícil de pensar que l'Administració Pública tingui com a prioritat servir al ciutadà. Penso que pel nivell de "fam" que demostra en mantenir aquesta estructura (recordem que els diplodocus menjaven més que les vaques pel sol fet de ser molt més grans) el normal és que es serveixi del ciutadà. Quan el ciutadà ja estigui totalment xuclat, què queda? poca cosa: el ciutadà-zombi, el ciutadà sense criteri propi.

Liberalisme al Camp de Taragona

2009-02-24T08:56:00.000-08:00

El Fòrum Liberal del Camp comença les seves activitats de divulgació del liberalisme mitjançant el "Primer sopar-col·loqui liberal" amb la participació de Joan Oliver. Crec que és una gran notícia per als qui estimen la llibertat sincera, per al que l'individu està per damunt de la societat i pels que pensem que, dia a dia, aquest monstre anomenat Estat-providència, esdevé Estat-controlador. Els que pensem que "menys lleis són millors lleis" estem de sort.

La llavor del despotisme comunista

2009-01-28T00:15:00.000-08:00

La rocambolesca commemoració de l'Holocaust que va organitzar la nostra Generalitat ha d'entrar als anals de la ridiculesa més galàctica. Pel que es veu, i amb la finalitat de no fer enfadar als votants "esquerranosos" i donar aquesta imatge "pijo-progre" tan habitual en el nostre país, sis milions de jueus es van esfumar, per art de màgia, dels camps d'extermini. Òndia, a Auschwitz, Treblinka o Dachau només hi van morir homosexuals, gitanos i disidents. Aquesta és la barroera manipulació que el politbureau del tripartit aplica constantment. El fidel seguidor d'Stalin, l'impresentable Saura, és el narrador que ens re-escriu la Història, tal com va predir l'inefable George Orwell. Els nostres representants, els representants del poble català, amb aquest acte, demostren un cop més la nul·la talla moral de la que són creditors.

Tal com deia Churchill (gràcies Gukgeuk per a recordar-m'ho), "el problema de la nostra època consisteix en el fet que que els seus homes no volen ser útils, sinó importants". Si això ho apliquem als nostres governants l'evidència és clarivident. Per tant la Generalitat no és que sigui inútil total per a governar uns milions de catalans, sinó que, a més a més, en cadascuna de les seves accions, incorpora el missatge ideològic més recalcitrant. I es diuen progressistes? Jo només veig que en totes les seves declaracions, actes i manifestacions treuen a passejar, tal com va dir algú molt entenimentat, el cadàver de Lennin; i francament, els que passegen cadàvers, o són egiptòlegs i antropòlegs, o volen tornar al passat totalitari al preu que sigui. Són els ressentits del sistema obert i tolerant de les democràcies liberals.

Ai, aquells que lloaven la construcció d'un estat, d'un país que lluitava per a la seva supervivència als anys seixanta, que fou exterminat i que va haver de fugir després de segles de persecució, esdevé ara, gràcies als admiradors dels integrismes, gràcies als que odien la democràcia liberal, un país a esborrar, una rèplica del mal. Europa s'ha convertit en el quintacolumnisme de les dictadures fonamentalistes. Com diria Pete Seeger: Oh! when will they ever learn?

Apologia de l'integrisme

2009-01-22T23:04:00.000-08:00

La realitat supera la ficció: Polítics i governants socialistes, d'Esquerra i d'Iniciativa han participat en manifestacions. En una societat oberta, la tolerància és fonamental, però la pregunta ja se la van fer en el seu moment Voltaire, Locke i Popper: cal ser tolerant amb els intolerants? Heus aquí el dilema. Dic això perquè veure el Sr Joan Boada, polític i governant d'Iniciativa, posant el seu granet de sorra en una manifestació calcada de les que podem veure en els països més totalitaris, despòtics i fonamentalistes, cremant violentament banderes, donant suport a grups terroristes i, no pot faltar, combustionant la imatge de Bush, és patètic i miserable.

A la manifestació de Barcelona, el Saura, el Joan Ferran i altres que no recordo, vaques sagrades del políticament correcte de les esquerres, cabdills de les esquerres-caviar, van també compartir aquesta festa inquisitorial, aquest linxament, aquesta sanguinària expressió de l'odi que es té vers un poble que no ha fet altra cosa que defensar-se. Podem criticar les guerres, podem criticar les accions, però potser que abans de sentenciar caldria saber, caldria tenir un mínim de tendència a l'objectivitat. Som conscients que no podem ser-ho, que Catalunya amb el tema Israel i Palestina està dividida, però caure en la més barroera de les posicions, optar pel reduccionisme simplista, no és de rebut.

Quanta demagògia i populisme barat, quanta imatge i quanta necessitat de demostrar que s'està al costat d'uns i no dels altres, quantes ganes de seguir enganyant....

Els Mossos d'Esquadra i el bé comú

2009-01-14T14:52:00.000-08:00

M'assabento que, en ares de la millora de la circulació i amb la finalitat de reduir els accidents de trànsit, els Mossos implantaran un dispositiu de control i video-vigilància a les comarques tarragonines pel qual es vigilarà i es sancionarà l'incompliment de les distàncies de seguretat. Estic content de que la intervenció del Govern tingui per objectiu la salvaguarda de la meva vida. Quanta bonhomia i cura del proïsme! Tanmateix tinc un dubte dissident: Les sancions que es recaptaran seran tresoreria i més liquiditat per a una de les institucions més monstruoses que tenim, que és la Generalitat. És curiós veure que quan es tracta d'aplicar mesures que impliquen liquidesa, tots els esforços són pocs. Quan es tracta d'incrementar la seguretat dels catalans, amb més vigilància, resulta que la conselleria d'Interior se'n renta les mans perquè "no vol un estat policial".

No siguem ingenus, el Govern només té una preocupació: la seva perduració i la Generalitat té per finalitat el seu creixement constant, sempre a costa de la llibertat dels ciutadans. Fa poc comentava que el nostre Parlament se'n fa un fart de publicar lleis que no són ni útils ni efectives. El cost que suposa això és impressionant però és lògic perqué les entitats públiques no són eficients. La raó evident de tanta persecució als conductors és, senzillament, el diner. Si l'esforç que destinen a la intervenció en trànsit la destinessin a reduir delictes contra les persones, és a dir, delictes contra les llibertats individuals, Catalunya seria molt més segura, però és clar, els delinqüents no són cap font d'ingressos!

No hem de pensar que la nova financiació permetrà fer més coses: no, la nova financiació, sigui la que sigui, permetrà fer més lleis i tenir més capacitat de creixement, però creixement de la Generalitat per a fer ús del seu intervencionisme constant. Aviat ens prohibiran tenir blogs, i si no, al temps....

Del Parlament de Catalunya

2008-12-21T11:56:00.000-08:00

L'angoixant embolcall que ens asfixia, dotat de legalitat jurídica, té la seva font normativa en el Parlament. El Parlament, representant formal del poble, és una eina implacable d'esclavització subtil. Potser he fet servir la paraula esclavització quan hauria de dir "sectarització". Les sectes, maquinària greixada i sanguinària pel que fa a la captació d'ànimes, cervells i neurones mancades d'empirisme, fan de la constant verbalitat i ritualització un dels mètodes més segurs per a idiotitzar els seus "adeptes". Recordem que qualsevol persona pot sucumbir al poder de les sectes, però a tal fi cal tenir algun requisit: normalment una "depressió", un sentiment d'aïllament o d'indefensió..., és a dir, una baixa capacitat inmunològica pel que fa a les agressions inmorals i irracionals de l'entorn. Aquest mètode maquiavèlic, encriptadament inquisitorial, té el seu reflex en la caòtica i imparable producció de lleis inservibles que el nostre Parlament publica.

Entrant a la web oficial del Parlament de Catalunya veig que en l'apartat "Activitat Parlamentària" s'hi troben 28 pàgines de lleis, algunes amb gairebé sis-cents articles, com el cas del llibre del Dret Civil Català de Successions. Aquestes 28 pàgines web de reglaments només fan que atabalar al ciutadà amb l'obsessiva cantarella de "fem coses per a la gent". Bé, les coses per a la gent són, tristament, centenars de normes i decrets. Molts d'ells, impossibles de llegir sense caure rodó a terra. Altres, com la llei de la Memòria Històrica que diu en el seu objecte:

c) L’homenatge a les víctimes directes o indirectes de la Guerra Civil i de la lluita per la república, la democràcia, les llibertats i els drets individuals i col·lectius; a les víctimes que eren a la rereguarda durant el conflicte bèl·lic, i a tothom que va patir persecució a causa de les seves opcions personals, ideològiques, religioses o de consciència.

O bé, la de l'habitatge que, gentilment, ens defineix jurídicament conceptes que, posteriorment, seran utilitzats per a crear nova normativa per a les obres, construccions o reparacions i, no ho oblidem, cada cop de martell que fem fer a les nostres vivendes és un ingrès tributari. Entre d'altres, ens defineixen què és un "habitatge buit", un "habitatge de reinserció", "habitatge dotacional públic", "masoveria urbana", "sense llar"...

Tornant a la llei de la Memòria, no em sorpren la quantitat de càrrega ideològica que trobem en el texte. Fixem-nos en la barroeria d'acribillar-nos amb la necessitat de saber quins eren els "correctament bons" i els "malignament dolents". És tota una llei, no per a recordar l'assedegament de sang, la traició i l'assassinat entre germans o per a saber, senzillament, fins on pot arribar la bogeria polítca, sino per a inculcar-nos el bé i el mal. Això mateix va fer el règim anterior, fonamentat en la democràcia orgànica i el Fuero de los Españoles. Hi trobem molta diferència? Jo, personalment, només de presentació.

Seguint amb el Parlament: és del tot respectable que els ciutadans col·laborin amb la política, afiliant-se a partits i donant evidències d'igualtat davant el poder estatal, o el que és el mateix, que per a arribar a calentar una cadira de poder no cal estudiar, aprovar, competir, investigar, saber i voler saber, sinó, senzillament, tenir un màster d'oportunisme polític i social.

El Xavier Roig es pregunta en el seu llibre La Dictadura de la Incompetència quina cara faríem els catalans o els espanyols si sabéssim que el 70% dels nostres diputats o parlamentaris treballessin a Repsol. Suposaríem que poques lleis aprovarien que perjudiquessin Repsol... Doncs això mateix cal preguntar-s'ho si ara gairebé el 70% dels nostres representants és funcionari.

És evident que "quien parte y reparte se queda con la mejor parte" i si els parlamentaris són funcionaris, cap de les normatives aprovades podrà esgarrapar el més mínim l'estructura pantagruèlica de l'Estat, entenent també com Estat, perquè ho és, a la Generalitat i qualsevol estructura de poder estatal.

Val a dir que els parlamentaris, com a formals representants del poble, tenen certs privilegis. Aquests privilegis no són privilegis des de la seva òptica perquè són fites aconseguides amb la lluita obrera. És la doble vara de mesurar: Quan Andalusia demana més diners, són justes reivindicacions. Quan ho fa Catalunya, és insolidaritat i avarícia. Oh, que n'és de sorprenent la moral....

l'eficiència de l'estat del benestar

2008-11-30T09:38:00.001-08:00

LLegeixo a La Vanguardia que una concatenació d'errades de la Generalitat i el fiscal han fet que un pare que va causar lesions cerebrals irreversibles, trencament de costelles i no sé quantes coses més a una filla de pocs anys, sigui absolt i, a més, no pugui tornar a ser jutjat. Ah, és l'eficiència del sistema judicial. Bé, són petites errades del sistema que, tristament, però no passa res, condemnen a una nena, quan just comença a conèixer el seu entorn, als tres ó quatre anys, a patir la tortura i el martiri d'un psicòpata, que per desgràcia fou el seu pare. Ja voldria que hagués tingut un pare o una mare tal com tenen els gatets que he tingut i tinc. Pares i mares biològics que mai abandonen, ni martiritzen ni torturen els fills, pares i mares biològiques que mai deixen d'educar i de donar recolzament i escalfor. I en diem biològics com si això fos "negatiu", quan en realitat és molt positiu.

El que no té tant de positiu és aquest sistema kafkià que no permet la sanció als que, formant part de l'organigrama, s'equivoquen. Ni fiscal ni Generalitat tindran càstig o sanció: tan sols, i com a molt, un "expedient informatiu", terrible carpeta de cartró que terroritza els funcionaris de la màquina estatal. Els fiscals i jutges, cap problema, perquè el corporativisme està tan arrelat a la societat espanyola que és impensable la millora. De les errades, en qualsevol empresa, se'n fan millores, es registres noves accions preventives. La Generalitat, en prendrà nota? Em sembla que no, que la nena seguirà amb el cervell destrossat la resta de la seva vida i mentrestant el president Montilla ens demana que, si tenim diners, comprem cotxes i pisos: "casi res"!

La notícia de la pàgina posterior tampoc no té "desperdici": el col·lectiu de vídues viu en la misèria. Són les oblidades del sistema, les oblidades dels polítics. Milers d'accions per a salvar el poble palestí, pels cubans maltractats per la tempesta tropical habitual, per a les associacions de "la dansa del ventre" o per a qualsevol altra col·lectiu culturalment diferent. I de les vídues?: Res de res. Aquestes vídues van aixecar un país que havia sortit d'una guerra. En els anys del creixement econòmic, en els anys dels pantans i dels primers turistes, van sacrificar-se pels seus fills, van estalviar i van fer tot el possible per a que els seus fills estudiessin una carrera. No van demanar res a canvi, no van exigir, no es van tancar a la universitat, no van ocupar cap immoble, ni cap delegació, ni van fer manifestacions: van fer el que havien de fer. Ara, silencioses, resten en el bagul de l'amnèsia col·lectiva. Els grups polítics més "progressistes", demanen recuperar la "memòria històrica", és a dir, aquella que provi que els bons foren uns i els dolents els altres. La memòria cal recuperar-la mitjançant el record de les dones que, havent perdut el marit, malviuen en aquest fantàstic estat del benestar.

"El cor de la ciutat" i la manipulació moral

2008-11-30T08:55:00.000-08:00

Recordo les sorolloses riallades, especialment de la gent posicionada a l'esquerra del ventall ideològic, quan comentàvem les estrepitoses manipulacions morals que el règim, és a dir, el franquisme, incorporava a la literatura, la televisió, el cinema, etc. Ara, en mig d'aquest "paradís del relativisme total" sembla que tot és transparent, que la mà de cap censor ni gurú de la moralitat ens pot espatllar res. Sembla que la realitat no és així.

Tinc la sort de no ser cap fanàtic de la petita pantalla i, a més, no he tingut mai la paciència de seguir les sèries i telenovel·les. Per tant, la informació en aquest aspecte m'arriba del meu entorn familiar i social. En el darrer comentari parlava del nyap jurídic del futur Codi Civil Català (llibre II) on es parla de la família. Doncs no n'hi ha prou de voler-nos modelar a la seva imatge i semblança amb lleis i decrets, sinó que també es fan servir les telesèries per a "guiar-nos" subtilment vers el pensament únic, el seu. A tal fin exposaré una sèrie d'exemples, més ben dit, evidències televisives, que ho demostren (totes obtingudes del serial que dóna nom al comentari):

1) Escena familiar: una noia està embarassada i els pares li pregunten què caram vol fer, si avortar o no. Els guionistes no deixen lloc a dubte: en aquest país pots avortar com vulguis i on vulguis, sense haver de consultar els supòsits.

2) Escena social: un immigrant magrebí es queixa de que els empresaris (en aquest cas constructors) el contracten perquè no té papers i, òbviament, li paguen molt menys i l'exploten a base de bé. Hem d'entendre que tots els constructors són ben bé mafiosos i que és "fàcil" i "rentable" contractar personal sense papers. Pel que sembla els meravellosos guionistes no és que no hagin xafat una empresa, és que no han sortit de la seva mansió de Sant Gervasi! Desconeixen que el més difícil, per a una empresa, és la contractació d'immigrants il·legals perquè les sancions i costos afegits són molt alts! Probablement la dona de fer feines d'aquests guionistes tan progres no té papers!

3) Escena escolar: Un nen immigrant explica que, pel sol fet de ser immigrant, ha estat la diana de la malignitat dels fills de la classe mitjana i de la classe acomodada perquè li han pegat a l'hora del pati i li han pres l'entrepà. La conducta dels fills de les classes més "apoltronades" és realment diabòlica. Mai havia vist una manipulació per part de la dictadura del "políticament correcte" que fos més barroera.

4) Escena social: parlen sobre els "pobres okupes" que són vilipendiats per l'especulació capitalista. Els "pobres okupes" es veuen obligats a prendre possessió dels béns dels explotadors, han de seguir la lluita contra la burgesia i contra la injustícia. En els conflictes amb okupes, fins i tot els telenotícies de TV3 donen la raó i justifiquen les accions d'aquests brétols usurpadors de la propietat immobiliària. Conseqüentment: si els cronistes són del criteri de mentir i maquillar, de prevaricar, d'esperonar els delictes en ares d'una moral superior, què no farà un guió de ficció?

Aquest llibre blanc del pijo-progre, la moralina bavejant dels residuals del maig del 68, ressentits amb el sistema que els dóna un sou immillorable i unes condicions de llibertat que mai haguessin somniat en els seus estats-govern de somni, aquest catecisme, regalima, enganxifós, per les esquerdes de qualsevol equip comunicatiu del sistema. Orwell va pensar que els estats-providència (remodelada maquinària dels antics totalitarismes) podien canviar el passat, el present i el futur, però no s'hagués pogut creure que ho fessin de forma tan subtil i, a la vegada, tan barroera.

El nou Codi Civil Català i altres qüestions legals

2008-11-20T23:42:00.000-08:00

L'ànsia alliçonadora del govern tripartit no té fi. Ara, amb la frenètica decisió de formular les relacions familiars via legislació, s'arriba al més neuròtic dels intervencionismes, al de configurar la família ideal, les persones ideals, i a la llarga, perquè no?, la ideologia ideal.

És habitual en aquest país el fet de publicar centenars o milers de lleis que, independentment de de la seva inutilitat, no es poden fer complir. Fixem-nos que les úniques lleis que sempre s'observaran estrictament són les fiscals, és a dir, les que nodreixen econòmicament l'Estat. Les lleis que han de regular les relacions o contractes entre les persones, res de res. Algú podrà pensar que és precisament aquesta reglamentació la que vol ordenar l'esmentat àmbit, però realment el que fa el Codi és determinar unes actuacions, una moral. Heus aquí la diferència: no sistematitzen els drets i els deures, deixant que les persones pactin, sinó que especifiquen què cal fer i com s'ha de fer, com s'han de distribuir les tasques domèstiques, etc.

Mentre s'escarrassen en treure a la llum aquest nyap jurídic, un porter de discoteca estomaca un client incòmode enviant-lo a l'altre barri, i un magistrat, més interessat en entrar en el paradís dels juristes perfectes, vol encausar tota una sanguinolenta guerra civil. En el primer exemple, gairebé tots els periodistes clamen més legislació i en el segon, el procés esperona titulars, tertúlies i audiència. I tot això, què té a veure amb el Codi Civil Català? Doncs bastant:

En primer lloc la inèrcia legislativa, formal, del dret espanyol, ha fet, a base d'anys i anys de regulació constant, que la nostra societat segueixi en l'etapa infantil. Kant, en un dels articles més comprensibles de la seva obra, en aquest cas, polític, ens diu que la Il·lustració fa que l'home-xai pugui sortir del ramat, deixi el pastor-predicador, i pensi per ell mateix. Això és l'entrada a l'edat adulta. El nostre Estat-providència, l'Estat-pastor, ens ha acostumat guiar-nos, i a tal fi, ens esperona a seguir les normes de convivència civil d'una família. Per tant, quan no existeix llei escrita, ni llibre sagrat, ni manual, ni reglament, ens escandalitzem i amb la cridòria "mediàtica" que ens caracteritza, demanem més regulació: "Si us plau, regulem la banca, si us plau, regulem els porters de discoteca..."

Aquesta tasca partoral de l'Estat de vegades estupiditza. Sabem que la sobreprotecció és negativa des del punt de vista educatiu perquè crea dependència i el que cal és, precisament, la indepència de les persones. Els hàbits esclavitzants, la "crosta paternalista", fa que fins i tot algunes empreses no apliquin criteris si no existeix legislació, com el cas de les discoteques. De totes formes, el tema "oci" res té a veure amb el món "estrictament" empresarial. L'entorn del gaudi nocturn té poc a veure amb aquesta ciència social i està més aprop de la gestió napolitana que no pas de la gestió empresarial, i potser aquest podria ser un dels pocs casos que necessitessin "manu militari" pel que fa a la selecció de personal de seguretat.

Tornant al codi civil: què podrà fer una dona immigrant, potser d'una altra creença o cultura, quan el seu company sentimental o marit l'obliga, no només a fer totes les tasques domèstiques, sinó també a suportar vexacions, a suportar prohibicions malignes, com la de no anar a escola? Qui podrà fer complir el Codi? Potser haurem de consultar els experts d'Aràbia Saudí: allí existeix la Policia Moral. Si una dona fuma pel carrer aquest cos de seguretat la pot fuetejar. Si un rínxol de cabell s'exposa, indecent, entre el vel, cop de porra... Ja em veig el departament moral dels Mossos revisant qui ha estat el darrer "usuari" de la meva rentandora, o encara més, intueixo que els electrodomèstics estaran conectats, mitjançant internet, a l'ordinador central, anomenat Super-Montilla, que controlarà usuaris, horaris, consum i mil cosetes més.

Com diria el gran Escurçó Negre: "Estem en un femer i les vaques han menjat prunes..."

S'ensorra el sistema?

2008-10-27T14:47:00.000-07:00

Darrerament, i degut a la crisi en els mercats financers, les veus reclamant un "nou sistema" i més regulació, és a dir, més intervenció de l'estat, ens han envaït dia i nit. La pregunta és la següent: pot anar-se'n a l'aigua el sistema capitalista? La resposta és fàcil: tot sistema pot col·lapsar i exemples en tenim a tort i a dret, des del sistema feudal fins al comunista, tots van sucumbir. Els motius foren diferents, però al cap i a la fi van acabar el seus dies. Altrament també hem de dir que els sistemes, siguin els ecològics, els socials o els financers, són fràgils. El cas del capitalisme és encara de més fragilitat, i els motius són diversos.

Per començar el capitalisme, com a sistema econòmic i financer, és un element d'un sistema superior, d'una filosofia política, que és la societat oberta. Per dir-ho d'altra forma: pot existir un capitalisme sense democràcia però no pot existir democràcia sense capitalisme.

En segon lloc, la gran quantitat d'elements interdependents del sistema fa que, la fallida d'un d'ells, afecti sensiblement la resta. Veiem que quan es presenta una vaga de distribuïdors de combustibles el cicle econòmic i social en pateix les conseqüències, i aquestes són greus.

En tercer lloc, no per tenir una avaria elèctrica durant un matí diem que el sistema energètic falla, que cal tornar als llums de "carburo". Per tant, part del missatge derrotista està tergiversat per interessos polítics. Els mateixos que ara s'escandalitzen per la davallada de les borses i la manca d'obtenció de crèdits són els que fa uns anys emmudien davant les evidències d'esquerdes, terratrèmols i fallides del sistema comunista (posem per cas els afusellaments i els gulags).

Finalment, i seguint a Xavier Sala Martin, diria que una gran part del problema actual ja ve de la reducció dels tipus d'interès que fa fer l'Administració americana per a incrementar el consum. Aquesta intervenció no va fer més que començar el problema amb el que ara ens trobem. En el moment que els interessos són baixos els possibles compradors es desperten i surten frenèticament a adquirir propietats i a hipotecar. Per als sectors més ben "col·locats" econòmicament, els tipus d'interès baixos condicionen la mobilitat dels capitals i, òbviament, l'increment de riscos i l'expansió a "nous territoris" i "nous productes". Són precisament aquests nous productes financers per a inversors els que, en part, han produït aquest cataclisme.

Val a dir també que molta part de responsabilitat, que no tota, la té la banca. Des d'el punt de vista de la qualitat, qualsevol organització, especialment empresarial, verifica i comprova la qualitat, solvència, solidesa i composició dels productes adquirits. És realment rellevant que aquesta part del procès sigui realitzada amb la màxima cura. No conec cap empresa que no revisi escrupulosament les matèries primeres. Tanmateix la banca, curulla d'experts, analistes, auditors, assessors i gestors, no detectés en cap moment ni les insolvències probables d'alguns dels seus clients ni el desastre financer de les borses i de l'interbancari o la irregular demanda d'habitatge, més frut del capitalisme popular vinculat primerament a l'habitatge i després a l'especulació domèstica. Això és una prova clara de niciesa i d'incúria.

Finalment, i com a element necessari, l'estat també ha participat d'aquesta irresponsabilitat generalitzada. Els ajuntaments, amb les seves neuròtiques tendències a legislar, han fet de l'urbanisme un "modus vivendi" per a l'obtenció de recursos. A tal fi les requalificacions de terrenys, els plans urbanístics i mil foteses administratives més han conreat tota mena de capricis monetaris i nepotismes diversos.

Com a cloenda apuntem que "l'altre món possible" és el que van conèixer els nostres avis o pares: és el despotisme, és el totalitarisme, és el nazislamisme, és qualsevol dictadura i qualsevol integrisme. La intervenció no té fi i és una tendència natural del sistema burocràtic.

Ajudes i subvencions: la caritat burocratitzada

2008-10-04T00:23:00.000-07:00

Darrerament, amb això de la crisi econòmica, s'ha revifat la tendència de l'Administració i dels polítics a treure's del barret el conillet de la magnanimitat de l'estructura burocràtica i política. El paternalisme que brolla de les boques més esplendoroses de l'estatalisme em fan pensar en aquells senyors feudals que amb la seva magnificència repartien rosegons de pa. "Hem d'ajudar la gent" ens diuen els politics, assedegats de titulars periodístics. "L'Administració ha d'auxiliar els seus súbdits, curulls de problemes i de rebuts de la hipoteca...." repeteixen les veus de la nostra kafkiana xarxa de control estatal-autonòmic-provincial-comarcal-municipal. Tal com esporuguits pobladors medievals, correm frenèticament a la caça de la pietat estructurada, és a dir, la subvenció.

La subvenció compleix amb el nou precepte de que "tots som diferents" davant la llei. Aquest principi reinventat per la social-democràcia és contrari als fonaments ètics i filosòfics dels liberals britànics (Locke i Hume) i que van desenvolupar-se posterioment amb la Il·lustració. Ara, en lloc de moure's pel principi d'igualtat davant la llei, són les diferències individuals les que marquen l'aplicació o no de la misericòrdia legislativa. A tal fi, i amb el vist-i-plau de la majora (totalitat?) de partits i d'associacions que conformen la dictadura del "políticament correcte", les vaques sagrades de la compassió determinen quin artista, quin pintor i quin escriptor ha d'arribar als més alts turons de la fama. Els gurús de l'humanitarisme més caspós especifiquen quines persones o famílies tenen dret a l'almoina, quines empreses són "socialment bones" o quins projectes s'adiuen amb la bondat absoluta, sempre dipositada en els seus excelsos magatzems de moderníssima moralitat .

Estem en la "cultura de la subvenció". Potser si en lloc del pensament "pietós" envers la ciutadania es fes una tasca adequada en la gestió, deixant que el mercat decidís quins escriptors i pintors han d'aconseguir el registre en la història, tard o d'hora els impostos s'haurien de reduir i jo podria comprar més llibres dels que compro. Ara per ara no m'interessa contribuir tant a la fiscalitat general perquè després em diguin què haig de llegir, com fer-ho i amb quins autors vaig a la moda.

Heus aquí que als Estats Units, la proposta intervencionista de Bush ha estat tombada pels congressistes. La submissió al partit, eina fonamental per al progrés polític en aquest país, és totalment inexistent allí. Molts republicans han considerat que això trencava el seu "credo" liberal i han dit no. De totes formes la "magnanimintat del poder" és una sucosa temptació per a qualsevol governant i la democràcia és l'entorn perfecte per a caure en aquesta seducció.

Una crítica racional a C's

2008-10-04T00:18:00.000-07:00

No acostumo a copiar i enganxar comentaris fets per altres blocaires, però voldria significar el pes racional del comentari de Marc en referència a l'actuació de Ciudadanos: De civibus

Autonomia legislativa i empobriment

2008-09-27T09:01:00.000-07:00

Un dels grans problemes de l'actual sistema espanyol (i també català) és la duplicació o triplicació d'alguns formalismes burocràtics que només fan que impedir l'enriquiment de Catalunya. Alguns cops he comentat que financiació i gestió són problemes diferents i han de ser tractats independentment.

Em comentaven ahir que alguns tràmits, còpia perversa de la burocràcia decimonònica, serveixen per a obtenir financiació extra a la Generalitat, sense pensar que, gairebé de forma grotesca, empobreixen la nostra nació catalana (o la nostra autonomia, per a no despertar traumàtiques posicions ideològiques). Un transportista em deia que, per a alguns serveis, cal autorització. El Ministeri de l'Interior, quan autoritza determinats transports, deixa llibertat de ruta i el document es pot obtenir en 10 dies. Quan és la Generalitat la que ho ha de fer, perque té jerarquia competencial aquí, tarda prop de tres mesos, i les seves autoritzacions són per una ruta determinada que ella mateixa especifica.

Altres països, quan han d'autoritzar un transport, ho fan per matrícula i per a diversos tipus. Aquí cal un permís per matrícula i per tipus d'element, el que multiplica la quantitat de tràmits, temps i diners.

Eficàcia i excel·lència, elements imprescindibles per a ser competitius, és negat, esperpènticament, quan toquem el sistema burocràtic. Aquesta ineficàcia perjudica greument la salut econòmica de la nostra societat i fa perdre competitivitat a les nostres empreses. Per una part els nostres polítics i governants es barallen per a obtenir més ingressos, però per l'altra, quan s'obtenen, es fan servir per a fer més "lleis formals", més paperassa, més funcionaris i carregar impositivament el contribuent, reduint la capacitat de generar recursos a les empreses i als ciutadans.

Avui dia els arquitectes han de ser també advocats perquè l'amplada d'una porta de lavabo a Benicarló res té a veure amb la legislació uns quilòmetres més amunt, com a Amposta. Un excès legislatiu només pot portar al caos, a la disbauxa i a l'incompliment generalitzat de les lleis que no aporten "valor econòmic" al govern. D'aquesta manera l'increment d'inseguretat no implica accions del govern perquè la reversió monetària de la inversió és nul·la . Tanmateix, els governs no han estalviat ni un "duro" quan s'ha tractat d'informatitzar el Ministeri d'Economia. La reducció de temps en els tribunals de justícia, com en el diferiment dels serveis de salut, no han estat mai centre de la política perquè el primer no té retorn econòmic i el segon implica una inversió dinerària significativa.

Des del punt de vista "mediàtic" (parauleta molt de moda en el periodisme actual) diria que els politics s'afanen per a divulgar les accions de govern més populistes, independentment de si tenen suficients recursos per a portar-les a terme, però això darrer els és poc significatiu: el més important és que la notícia sigui portada de diaris i telenotícies.

La millora de la societat passa, primordialment i primera, per a optimitzar el sistema de gestió de l'estat, sigui quina sigui la seva forma o la seva dispersió. Si els criteris burocràtics no coincideixen amb els de la societat, seguirem estant a la cua internacional pel que fa a l'agilitat burocràtica i seguirem essent un país miserablement productiu. Cal preguntar-se perquè Espanya gairebé no exporta i sempre depèn de les importacions: no pas pel tema petroli perquè altres països sense recursos energètics poden exportar, sinó perquè no produïm. Si no produïm, com volem anar endavant? Només amb turistes i totxo no arribarem gaire lluny i part d'aquesta mancança productiva ve motivada per la gran càrrega econòmica i de barricada que representa el nostre sistema burocràtic d'administració pública.

Que progres que som amb el projecte "simi"

2008-09-21T15:11:00.000-07:00

Llegeixo que el Congrés dels Diputats s'ha adherit al "projecte simi", donant drets als orangutans, goril·les, bonobos i ximpancés. Em sembla una bona mesura. Els nostres parents també tenen dret a no ser torturats ni degradats, a la vida i a la llibertat. Val a dir que durant segles, durant deu mil·lenis, hem martiritzat els animals en haver-nos autoproclamat l'espècie preferida de Déu, en haver-nos diferenciat de la resta dels animals per allò de l'ànima. Vés a saber qui ha de tenir més ànima, si aquella gateta que, abnegadament, té cura dels seus cadellets, o aquells pares que turmenten els fills o que els abandonen, per no parlar d'aquelles mares que els han dipositat en un contenidor d'escombreries després de parir-los.

En fi, aquest no vol ser un comentari excessivament franciscà, per allò de l'estimació a la natura, i sí que vol posar en evidència la gran incongruència, la gran paradoxa, dels nostres governants, dels nostres polítics: mentre que el Congrés aprova aquesta meravellosa i fantàstica llei de defensa d'una part dels animals, els simis, altres animals, menys afortunats, són perseguits amb llances i punxons per carrers de Tordesillas fins a apunyalar-lo indecentment i sanguinària, o aquelles dissortades cabres que han de provar la llei de la gravitació universal llançades des del campanar d'un poble.

Què en són de despòtiques les tradicions! Ningú, ni tan sols els d'Iniciativa, ni els comunistes, ni els ecologistes, ni els socialistes... ningú té la gosadia d'anomenar tal incivisme. Ja sé que algú em dirà allò de que la indústria càrnica és un símil inquisitorial amb el que són els nostres bistecs, però d'això en parlarem un altre dia. El que és obvi és que a Espanya no tenim simis que passegin tranquil·lament pels nostres boscos. No tenim cap parent proper que sigui sotmés a tortura sinó és que estar en zoològic ho considerem també vexant. Tanmateix, els animals que ens són propers, tals com els toros, no són considerats en cap manifest, en cap projecte. Val a dir que les cabres seguiran la seva sort gravitacional i molts gossos i gats seran abandonats per famílies respectables, tendres i amoroses.

Els polítics i governants, àvids de vots i d'afalagament popular, ens rescabalen dels nostres escrúpols morals: Ara ens podem sentir cofois perquè avalem el projecte "simi". Mentrestant els sofriments d'alguns animals també formarà part de nosaltres, de les tradicions i de la participació popular.

Deixant la dictadura de la tradició, les cadenes del políticament correcte també oprimeixen i persegueixen: La Brigitte Bardot és un clar exemple de que la defensa dels animals, quan toca una determinada religió en la que els seus ritus tenen sanguinolents i ancestrals sacrificis animals, és condemnada pels tribunals pel delicte d'esperonar l'odi entre religions, i sancionada políticament per les esquerres a portar el "San Benito" de reaccionària i anti-progre.

En el nostre país d'opereta seguirem salvant les balenes àrtiques o els licaons africans, però ens vestirem de Rambo o de marine per a anar a batallar amb els exèrcits de conills, vull dir caçar.

Incivisme: una manca d'ètica ciutadana

2008-09-11T01:22:00.000-07:00

La manca de conviccions, la nul·la estimació als valors de justícia, respecte i tolerància, fan que la nostra societat sigui un cau d'incivisme. Tristament la paraula tolerància sembla la dipositària de la paciència infinita que alguns ciutadans hem de tenir per a suportar les cridòries, la brutícia, la manca de respecte, etc., quan en realitat la tolerància, en el sentit filosòfic-liberal, és la convivència de diferents creences, idees i pensaments.

La imatge acrítica que es té del que és el progrés, assimilat a un paradís babau, junt amb la idea errònia de que la llibertat és fer el que cadascú vol, normalment lligat a la satisfacció de necessitats personals de tota mena, i tot això barrejat amb la idea de l'esquerra post-franquista de que prohibir és dictatorial, fan que la convivència social avui sigui caòtica.

Aquest enrenou de fal·làcies fan que s'hagi imposat la relaxació i el relativisme com a bruíxola ètica de conducta social. Els joves, i també els no tan joves, fan un gran enrenou quan surten "de festa", sense tenir en compte el respecte per als veïns que l'endemà han de treballar. Molts ciutadans desconeixen el motiu de tenir papereres cada 100 metres i escampen papers, envoltoris i tota mena de deixalles personals arreu de les nostres ciutats i pobles. Una majoria aclaparadora de gent ens martiritza fent volar fluxes salivars després d'advertir-nos amb carresperes atronadores; potser desconeixen que l'escopinada és una forma de contaminació biològica molt important però, de què serveix doncs l'educació pública i gratuïta?

No vull oblidar-me de dir que algunes passejades són d'alt risc perquè cal estar a l'aguait de les tifes canines de les voreres, detritus que poden empastifar-te la sabata en un descuit. Per sort, cada cop són més les persones que passegen els seus gossos amb els estris adequats a la neteja i la higiene.

Una anècdota curiosa: m'he fixat que totes les sèries espanyoles actuals , incloent les catalanes i també pel·lícules de la mateixa nacionalitat, tenen per costum presentar escenes de convivència gastronòmica -dinant o sopant- en els que els comensals, sempre, mengen amb la boca oberta, presentant-nos el aliments triturant-se, o fins i tot parlant i menjant al mateix temps, en un difícil acte de control ligüístic-fisiològic. Recordo que una de les normes d'urbanitat bàsiques, a la taula, era la de "no menjar amb la boca oberta". Ai, la revolució actual ha enderrocat en primer lloc aquesta antiga i ancestral llei del protocol alimentari.

En fi, aquest comentari, lluny de disquisicions filosòfico-polítiques, vol ser una queixa per circumstàncies que molts patim, que són desagradables i que, en estar degudament resoltes, configurarien una millor convivència. Altrament caldria donar un cop d'ull a les societats nòrdiques, tan admirades pels nostres professors universitaris de sociologia, en les que existeixen veritables normes socials, tàcites o formals, d'estricte control de les conductes incíviques.

El debat de l'estatut: demagògia a tort i a dret

2008-08-31T02:13:00.000-07:00

El debat estatuari, reiteratiu i protagonista de frases, divagacions, comentaris i capçaleres periodístiques, té un doble eix: El de la política distributiva, és a dir la forma en la que l'estat reparteix els excedents entre les diverses regions i per altra banda el de la gestió d'aquests recursos. Descentralitzar implica que altres organismes públics assumeixin responsabilitats. Tanmateix, la tendència d'aquestes estructures administratives és martiritzar al ciutadà amb noves lleis, decrets i normes que amplien, retallen o modifiquen les de l'estat central. Tornant a la primera coordenada diríem que l'enfoc dels polítics, imbuïts de mediocritat, ha estat demagògic, centrant-se en l'eix "solidaritat-insolidaritat". La política distributiva dels excedents fiscals, és a dir, del ròssec dinerari restant després de retribuir la pròpia estructura administrativa, és purament política. Res té a veure això amb la solidaritat. Parlar de vertebració d'Espanya és tan demagògic com qualsevol discurs de president de república banannera, de lerrouxisme en estat pur: és recaptació i distribució.

Els territoris, es diguin landers, autonomies o regions, han de poder gaudir de l'esforç fiscals dels seus ciutadans. Altrament, és injust que el treballador més esforçat i competent tingui la mateixa retribució que el menys competent. Això no treu que una lleugera i poc significativa part d'aquest esforç tributari pugui ser destinat a incrementar les condicions de creixement d'altres zones que, per motius socials històrics, tenen desnivells significatius comparats amb les mitjanes del país.

En un segon ordre val a dir que el veritable problema, no de l'estatut, sinó dels poders públics, és el de l'eficiència. Si eficàcia és ja utopia, parlar d'eficiència, és a dir, aconseguir els objectius amb benefici o optimització de recursos, és pensar en miracles. Sovint els polítics ens parlen d'inversió social i ens diuen que amb més diners farien més "coses socials". Hem de recordar que inversió social pot ser també més "assessors", més "comissions d'estudi" o més funcionaris o més "viatges" . La ignorància és un bon soci per als polítics oportunistes i mediocres. La desinformació social és el brou de cultiu de la corrupció i la ineficàcia. Per tant, podem parlar d'estatut però abans cal parlar del com s'han de gestionar, de quines eines de control té la societat per a verificar la correcta utilització d'aquest diner públic i de les responsabilitats que els polítcs o gestors del diner públic han d'assumir en casos de nefasta gestió, de malversació o d'incompliment. Altrament, no és l'empresa privada que ha respondre de l'incompliment dels seus contractes? I l'Administració, no hauria de fer el mateix?

Llibertat i ètica: la justificació de l'estat

2008-08-15T10:50:00.000-07:00

En una sèrie molt interessant d'articles, l'amic CLD ens presenta la relació entre ètica i liberalisme, i tractant, òbviament, la polèmica sobre el paper de l'estat. Tradicionalment el liberalisme no es plantejava la justificació ètica de l'estat perquè la seva funció era, simplement, la de garantir les llibertats individuals. Seguint aquesta teoria clàssica, l'escriptora i creadora de l'objectivisme filosòfic, Ayn Rand, admetia un únic impost derivat dels contractes. Si l'estat ha de garantir el compliment dels pactes entre els individus, la fórmula per al seu sosteniment vindria d'un únic impost que gravaria aquests compromisos.

El liberalisme va fracassar a les acaballes del segle XIX i no fou fins a començaments dels anys 70 del segle XX que començà de nou a revifar. Després de la II Guerra Mundial, les tesis keynesianes van triomfar arreu del món occidental, i especialment a Europa, on la majoria d'estats són, per costum, intervencionistes. Des d'aquell moment, el keynesianisme configurà una justificació ètica a l'estat. L'estat proveïa de justícia social, era un element d'equilibri i de repartiment, d'obra social, de distribució de la riquesa, de bondat, d'inversions i de control. Era l'estat planificador.

Per altra banda, les democràcies, així mateix, van ajudar a modificar el concepte ètic de l'estat i del dret. La democràcia, quan és entesa no solament com un mètode de canviar el poder sinó també com a finalitat, es justifica i explica legalment com a autora del dret. Per dir-ho d'altra forma, la democràcia legitima els governants, però no els seus actes, i aquí tenim el problema.

En conseqüència, existeix la creença (racional o irracional, depèn), de que l'estat té una justificació ètica. Aquesta concepció s'apropa a les ideologies racionalistes, col.lectivistes, centrades en la planificació i en la recerca de la "societat perfecta", és a dir, a la social-democràcia actual, molt lluny de l'utilitarisme escèptic en que la recerca de la felicitat individual condicionaria una millor societat, però mai una societat utòpica.

És evident que l'estat ha d'existir, si més no per a preservar i garantir els drets de les persones, però què passa quan, en ares d'un intervencionisme neuròtic s'oblida aquesta tasca de preservació i el govern-estat es decanta per legislar esbojarradament? Tal com diu Hayek, gairebé la totalitat de les lleis dels estats fan referència a com s'ha de relacionar el ciutadà amb l'estat, però no són veritables lleis perquè no regulen els contractes entre les persones.

Ridículs judicials

2008-08-10T03:27:00.000-07:00

Sembla que l'afany de protagonisme d'alguns jutges arriba a límits inaudits. LLegeixo astorat que l'Audiència Nacional admet a tràmit una querella contra els responsables xinesos per la repressió al Tíbet. És extraordinari observar que mentre que la feina judicial es realitza igual que en el segle XVIII i amb els mateixos recursos, uns funcionaris privilegiats, aquells que dominen la totalitat de les sentències de terrorisme o delictes contra la monarquia espanyola, fan carrera cinematogràfica amb el qualificatiu de "jutges estrella". És cert que dins de l'àmbit d'actuació de l'Audiència Nacional estan els delictes fora del territori nacional, però auto-coronar-se com a "justiciero internacional", sentenciant sobre el bé i el mal dels altres governs i estats, és de ciència-ficció.

Mentre que els jutjats s'afanyen en sentenciar corre-cuita expedients, querelles i delictes de fa uns quants anys, o uns quants lustres, diferint els actes de justícia i condicionant que es dilueixi el sentit d'aquesta justícia, les vaques sagrades del dret persegueixen els opressors xinesos del Tíbet. Abans ho van provar amb Pinochet i ara, com veiem dins del més políticament correcte, ho fan amb el país protagonista dels Jocs Olímpics. I tot, potser, per a esgarrapar un titular periodístic significatiu i apuntalar encara més la seves carreres de gurús del dret.

Per als ciutadans del carrer se'ns fa incomprensible que, encara que entenem que les penes de mort als dissidents xinesos són d'una gran injustícia, també ho són el fet de penjar a la forca els homosexuals a l'Iran d'Ajmadinejad. Caldria saber el perquè d'uns i no dels altres. Probablement perquè, tal com hem apuntat en altres posts, la justícia espanyola està distorsionada per l'efecte govern, per la necessitat de posar cullerada en tots els aspectes del sistema, lluny de la independència, lluny del que caracteritza la societat moderna, oberta i liberal: la separació de poders.

La llosa i el jou del políticament correcte del govern actual també fueteja l'Audiència Nacional. Probablement un sistema judicial en l'estil més anglosaxó permetria més agilitat i més independència, i s'adaptaria amb més lleugeresa als canvis socials.

Ridículs diplomàtics

2008-08-02T02:37:00.000-07:00

Sortint del liberalisme i entrant a comentar alguns fets de la política del Ministeri d'Assumptes Exteriors, estaríem d'acord en pensar que els països i els seus estats, independentment dels objectius econòmics, de creixement, territorials, etc..., en trobem altres, també d'importants, i que configuren, en part, allò que alguns en dirien "patriotisme", altres "nacionalismes" i altres "sentiments de pertinença". El posicionament que tingui un país davant d'altres és el que seria la "imatge internacional" d'aquest país. La percepció que altres països tenen d'un estat és també significatiu a l'hora de determinar les polítiques externes. És evident que tant la riquesa com el poder d'un país són elements bàsics per a la seva actuació política en relació amb altres estats i les "conviccions" i el sentit de país és un factor clau.

Si donem un cop d'ull a la història política veurem que els governants sempre s'han preocupat per estar al cap d'amunt de l'èlit dels escollits. Espanya en el segle d'Or va ocupar el primer lloc en poder polític i econòmic. A partir d'aquí, i probablement per la incompetència de tots els governs que hem tingut en els darrers cinc segles, hem arribat al màxim possible de la mediocritat i el ridícul. Dic això perquè el paper que ha fet Espanya en les darrers governs socialistes és patètic. Si comparem la imatge de països com el Regne Unit, Països Baixos, Alemanya... amb Espanya, la diferència és abismal.

La primera evidència de la grotesca diplomàcia espanyola és l'assumpte Chávez. Hagués passat el mateix amb la reina d'Anglaterra? veiem: A la primera relliscada del Rei davant d'un fòrum curull de repúbliques bananneres, que és al que pot aspirar el nostre país, el dictador Chávez, dèspota còmic sortit d'una pel·lícula de Cantinflas, distribueix insults i infàmies hispàniques a tort i a dret. La diplomàcia espanyola, comandada per l'abominable Moratinos no se li acut altra cosa que "suavitzar" les relacions amb el productor de petroli bannanero mitjançant una visita als Reis, en la qual ambdós personatges fan gala del seu don de gentes i demostren que serien interessants protagonistes en qualsevol dels programes "rosa" de les nostres televisions. Bé, després d'aquest petoneig televisiu, el Sr Chávez, ni corto ni perezoso, vol nacionalitzar al cap de sis dies un dels bancs del grup Santander, joya de la corona bancaria espanyola. Non coment.

Una altra de les situacions moratinesques a recordar és l'atemptat al Iemen: Les primeres declaracions del ministre foren de tranquil·litat perquè les víctimes no van ser assassinades per ser espanyoles sinó per ser occidentals. Vaja, ara estem tranquils. D'alguna cosa havia de servir l'aliança de civilitzacions....

Altres patinades serien les de l'allunyament d'Argèlia que perjudicarà el preu del gas degut al posicionament pro-marroquí del govern Zapatero en detriment d'Argèlia. Els socialistes, durant molts anys, han fet costat al poble saharaui, és tan romàntic... però a l'hora d'ocupar la trona del poder s'han decantat pel dictador marroquí. Això perjudica els interessos argelians que opten també a deglutir l'esmentat Sàhara.

Per acabar, el tractament que va fer Moratinos de l'ambaixador d'Israel, l'aparició de Zapatero amb un mocador palestí al coll, i, cal dir-ho, el pagament als pirates segrestadors del vaixell de pesca espanyol en aigües sudaneses, demostren la ingenuïtat o la barroeria d'aquests governants, o l'incompliment de la llei en el darrer exemple.

Tanmateix a casa nostra no ens quedem al darrera: Em venen a la memòria les riallades dels ínclits Carod i Maragall amb la corona d'espines en el seu viatge a Israel, situació que va obligar a una disculpa. També fa un parell de setmanes el segundo de a bordo de Saura, el Joan Boada, va haver de demanar perdó a requeriment de l'ambaixador italià per unes declaracions sobre Berlusconi.

Si aquestes són les proves fefaents de la incompetència dels que manen, i aquestes són precisament les que arriben a oïdes dels ciutadans, què no faran en el dia a dia? on podrà arribar el seu desfici per l'equivocació en el treball quotidià? On pot estar el límit de la seva deixadesa i mediocritat?

Dret a l'oci versus dret al descans

2008-07-20T09:31:00.000-07:00

Darrerament, i degut a la imparable progressió del gaudi com a factor social i, cal dir-ho, del que anomenaríem pensament políticament correcte, ens trobem en situacions de friccions entre el que en diuen dos drets contradictoris: Per una banda el dret al descans i per l'altra, el dret a l'oci. Ambdós drets queden reflectits en la Declaració Universal dels Drets Humans, però un d'ells, el dret a gaudir del temps lliure pot esdevenir un dret-parany.

En principi els drets inherents a la persona, tal com els va començar a plasmar Locke en les seves obres polítiques, són drets generals, filosòfics, allunyats del model formal i propers al model anglosaxó. El dret al descans i el dret a tenir un temps de lleure no són drets incompatibles perquè tots dos provenen del treball. La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 24 ens diu: Tota persona té dret al descans, a gaudir del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades. Òbviament el terme "gaudir" ve derivat del terme "treball" i del "descans". Com a dret bàsic inherent a tota persona trobem el de la propietat del propi treball, exposat per Locke. En la Declaració esmentada queda constància de que aquest treball, especialment quan és dependent, ha de permetre un descans, i que el propietari d'aquests descans en pugui fer ús "lliurement". Per tant es pot concloure que el descans és conseqüència del treball i com a tal el seu ús és també lliure. El temps del que en sóc propietari el puc fer servir per descansar o per gaudir-ne amb el lleure. Sigui com sigui, és el mateix. Conseqüentment la confrontació no ve per "dos drets" sinó per dos ciutadans que, usant un mateix entorn, envaeixen propietats alienes.

Aquesta interpretació, que penso que s'acosta a l'esperit de la Declaració, és totalment diferent dels que defensen que el dret a l'oci és un dret igual al del dret al descans. La polèmica és estèril perquè les premises són errònies. Ni la Declaració especifica "com" s'ha de gaudir o aprofitar el temps lliure ni tampoc obliga a gaudir-ne conculcant altres drets, com el del descans. Val a dir que el descans esmentat fa referència al temps de "no treball" i no pas al purament fisiològic del son o del silenci. El soroll, principal protagonista del conflicte, és un element que corromp el contracte entre les parts. És evident que tant uns com altres poden exercir els seus drets però amb una lleugera diferència: qui dorm no conculca el temps de lleure de ningú i tanmateix qui gaudeix del lleure amb un excés de decibel·lis conculca clarament un dret elemental.

Sovint els governants, especialment els que han d'arreglar aquesta mena de friccions -que són els Ajuntaments, acudeixen a la reglamentació municipal i, degut a l'ànsia legislativa que tenen els nostres polítics, la llei, tan feixuga, múltiple i diversa, permet escapolir-se entre els centenars de buits i forats jurídics, fent del soroll, l'oci i el descans, un tema del que fugen els representants del poble.

Finalment, i seguint dient el que ja hem comentat en posts anteriors, que existeixi un determinat dret no implica que l'Estat o l'Administració hagin de portar-lo a terme amb els seus recursos. Curiosament només han de fer que es compleixi el dret. Tot aniria millor si qui ha de fer complir la llei, la fes complir. No és paradoxal que la llei que sempre es compleix sigui la fiscal. Conseqüentment el que tenim no és un estat que permet una societat oberta sinó que és un estat-organisme que primerament viu del ciutadà i, tal com feien els senyors feudals, distribueix les restes entre els seus súbdits.

Nihilisme: terroristes, activistes o insurgents?

2008-07-05T01:05:00.000-07:00

La distorsió periodística produïda per la tendència política de la premsa fa que les paraules i les idees, significants i significats, s’intercanviïn, s’interpretin i es tradueixin reiteradament segons el manual d’estil polític de cadascun dels grups de comunicació.

Uns bons exemples d’evidències interpretatives flagrants les podem trobar en el blog amic de Manipulació tv3. Independentment del caire polític amb el que podem qualificar o jutjar aquests fets sanguinaris, crec que la idea bàsica del propi terror, l’origen, és la sacralització del no-res, és la imposició d’un nou déu desconegut, però amb el petit inconvenient de que, abans, cal que tot desaparegui, res és significatiu. Quan les idees, les creences i les banderes estan per damunt de les persones, tot s’hi val per a defensar-les. Les persones acabem sent peons substituïbles, si és dels que estem a una banda, o bé escarabats infidels i dissidents que cal eliminar si estem en el bàndol contrari. Parlant d'ètica, els que ens inviten a la mort no són, òbviament, ni utilitaristes ni pragmàtics.

El “caldo” de cultiu del nihilisme terrorista el trobem en la manca de sentit crític de la societat, en el triomf del relativisme. Quan totes les idees són respectables, quan tot és defensable, quan trivialitzem la massacre, quan expliquem les morts com a necesssitats o errors estratègics, quan la sang és conseqüència explicada i justificada de “desequilibris” econòmics, de patriotisme o de fe, llavors la victòria és del nihilisme, i tot això adobat amb el decensís del conjunt d’una societat acomodada i mandrosa.

El sentit crìtic no és la queixa constant i reiterada, la carta al director del ciutadà molest o la concentració dominical d’uns pocs que demanen la pau mundial o l’aparcament gratuït. El sentit crític és la capacitat de dubtar, de preguntar-se els perquès, de ser agosarat en jutjar. Perquè jutjar els fets del nostre entorn és una conseqüència de la Il·lustració: Kant ens diu que la humanitat, amb aquest pas de gegant del pensament liberal, deixa la infantesa i entra a l’edat adulta. La societat no necessita pastors que la dirigeixin. La societat, finalment, no és un ramat. Aquesta independència, també producte del coneixement, fa que determinem la bondat o maldat dels fets, fa que escorcollem i triem d’entre el batibull d’accions aquelles que responen a una principis morals i ètics personals i individuals. Quan la frontera no està definida clarament, quan podem saber si arribem o no a Mordor? Com podem ser conscients si estem en el “costat fosc”?

En el moment que el relativisme absolut pren posició entre els intel·lectuals, el motor que ens encamina al despotisme està engegat. El dipòsit de combustible està a vessar de pensament únic. L’autopista cap el totalitarisme nihilista i vers la societat acrítica aviat estarà lliure de peatges .

democràcia, liberalisme i separació de poders

2008-06-27T15:32:00.000-07:00

Locke, i posteriorment Montesquieu, van anticipar que la societat de la tolerància havia de fonamentar-se en la separació de poders. Aquesta divisió garanteix la justícia de la pròpia llei i la salvaguarda dels drets individuals. L'imperi de la llei (rule of law) permet un marc de seguretat jurídica necessari i bàsic per a la consecució dels drets de les persones i dels seus pactes. Amb els anys, els governs, àvids de poder i de control, han anat unificant els tres elements, gairebé com el domini que governa tots els dominis, o l'anell únic. Ara, fins i tot es parla de separació de funcions en lloc de separació de poders perquè l'estat ja té la consideració de únic poder. Un triomf més de l'abominable intervencionisme. Aquesta tendència imparable té evidències irrefutables, com seria el cas de la constitucionalitat del nou estatut: Uns pocs magistrats designats pel poder polític determinaran la constitucionalitat d'una llei aprovada per un parlament autonòmic i posteriorment per un parlament nacional. El Consell General del Poder Judicial és un òrgan designat pel Parlament, és a dir, polític. Aquest Consell, a la vegada, determina quins són els membres que constitueixen el Tribunal Superior i el Tribunal Constitucional. Per tant, les instàncies més significatives de la justícia espanyola estan intervingudes pels partits, o encara més rellevant, pel propi poder.

Tot això està amanit amb una sacralització de la democràcia. No hem de confondre termes: democràcia indica una manera d'escollir els governants a partir de la ciutadania, mitjançant la representació, més o menys acurada, del que en podriem dir poble. La llei hauria de buscar la justícia, que és el seu objectiu final, però la democràcia no garanteix que les lleis promulgades pels parlaments siguin justes. Formalment es diu que "és just el que és legal" -precepte totalment intervencionista i ben bé despòtic, però el que s'hauria de dir és: "el que és legal ha de ser just", que seria el veritable imperi de la llei.

Aquestes són dues òptiques diferents del concepte democràcia liberal: si ens inclinem a entronitzar el poble, podrem caure en el parany de legislar contra el poble, és a dir, contra els drets individuals i contra els pactes lliures entre els seus ciutadans. Si partim de que la llei és un pilar fonamental, una condició indispensable per a la vida político-social, i no és conseqüència dels personatges polítics, sinó sustentació de la pròpia societat oberta, llavors la nostra bruíxola enfila el nord. El magnetisme enfarragós i angoixant de l'estat ens fa perdre el rumb, desviant-nos cap a Mordor, crisol hobbinià de la tirania política.

De competències i d’incompetència

2008-06-15T09:29:00.002-07:00

Cada cop que es parla de competències l’angoixa envaeix el meu cor. Moltes organitzacions demanen constantment més competències i l’esperança d’aquest humil liberal és que aquesta petició tingui per objectiu restar incompetència a l’estat central. Res més lluny de la realitat: la demanda de més competències és la sol·licitud de més intervencionisme.

Els polítics, i més els que tenim ara a la nostra benvolguda Generalitat, s’entesten a tenir més capacitat jurídica per a legislar i, no ho oblidem, legislar és intervenir i reduir els àmbits d’actuació de la persona. Legislar és fàcil però actuar és més difícil. De que ens serveix el desplegament dels Mossos si les agressions i els robatoris augmenten? De que serveix que institucions públiques com els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, la Generalitat, l’estat central.... existeixin si no es reverteix res o ben poc sobre els ciutadans i la societat?

Demanar més independència i més llibertat hauria de ser una demanda de reducció impositiva. Si el contribuent té la butxaca més plena, cosa habitual si l’aportació fiscal es redueix, tindrà més llibertat d’actuació. Tanmateix això és contrari a la fal·làcia de la “solidaritat”: en diuen solidaritat a la distribució dels costos administratius i al repartiment d’inversions i tracten la despesa social com la meravella de les meravelles, quan realment és abocar diners i suportar costos estructurals (sols mantenir el departament de Benestar Social implica un cost econòmic brutal, sense tenir en compte cap actuació social). Els recaptadors d’impostos han existit sempre i els Estats han repartit els diners de la forma que els ha semblat més convenient, encara que normalment les butxaques dels qui s’encarreguen de fer-ho sempre han estat més plenes que les de la resta de ciutadans. Sigui com sigui, una política distributiva no és solidaritat, és política distributiva i com a tal política, està esbiaixada pel seu propi component ideològic.

Conseqüentment la millor política distributiva és aquella que em permetrà despendre’m del mínim possible. D’aquesta manera potser els problemes, enlloc de retardar-se anys i anys fins que l’administració els afronti, podrien ser resolts pels propis ciutadans. Per exemple, si després de pagar una quantitat immensa d’impostos veig que el servei d’ecografies d’un hospital públic ha de tardar sis mesos en donar-me hora el que faré serà acudir a una mútua privada que en pocs dies m’ho resoldran. Ara, però, haig de pagar la seguretat social i la mútua, aportant diners a una organització de la qual no n’obtinc servei, millorant de passada el seu compte de resultats i empitjorant-ne el meu.

Si més competències vol dir més incompetència i més intervencionisme, si us plau, que ens envaeixin els australians o els neozelandesos!

Nou diari digital tarragoní. TOT TARRAGONA

2008-06-11T15:04:00.000-07:00

Amics, el diari digital TOT TARRAGONA neix amb l'esperit d'imparcialitat i objectivitat. Aquesta imparcialitat ve donada per l'amalgama d'opinions i per l'ampli ventall de col.laboradors. Espero que us agradi.

Algú pot pensar que això és publicitat però no, només és una recomanació personal de qui subscriu aquest blog. Si algú pot arribar a pensar el contrari, pot pensar-ho. Som lliures!

La coacció sindical

2008-06-11T14:19:00.000-07:00

Les vagues sempre són problemàtiques i perjudiquen tothom. Si ens fixem en la que realitzen aquests dies els transportistes hi veurem una doble situació negativa: Primerament els vaguistes demanen que "algú" els solucioni el seu problema. Això és molt "humà". Tots volem resoldre els nostres problemes, però la societat, poc dinàmica i de vegades una mica babau per anys i anys de social-democràcia, tendeix a demanar al "papà-estat", al "déu-estat", que resolgui aquestes situacions inconvenients. En el cas del transport, que disminueixi els impostos o que "subvencioni" el combustible. Aquest abaratiment del combustible mitjançant la intervenció estatal farà que el consum sigui essent el mateix, o pitjor, que s'incrementi. Val a dir també que dels combustibles l'estat en surt molt ben para perquè l'abast impositiu per litre és realment esgarrifós. Si els transportistes tenen les seves tarifes "congelades", caldrà liberalitzar-les. Fixem-nos que si els preus són intervinguts, després cal intervernir-ho tot, perquè algú, alguna part del procès o tots els elements se'n veuen ressentits.

En segon lloc, els vaguistes, amb el cínic i paradoxal mot de "piquet informatiu", utilitzen la violència per coartar la llibertat individual. Res és més humiliant que un grup, sovint violent, de persones, forçant-ne una altra que vol decidir per ella mateixa. Ara aquests grups d'informació estan impedint que arribin als mercats alguns aliments, combustibles i recursos necessaris. És una coacció pura i dura. Aquest xantatge, vestit de dret, és repugnant.

Quan un grup reduït de treballadors pot controlar gran part de la societat, estem davant d'una oligarquia. El triomf del sindicalisme, ara anomenat "agentes sociales", és una evidencia de la mort lenta i progressiva de l'individu.

Parlant de vagues: recordo la vaga més salvatge de fa un parell d'estius en la que uns treballadors del Prat van ocupar les pistes i van dixar en terra a 100.000 viatgers en un sol dia. Aquell dia el matrimoni Saura-Mayol marxava de vacances i un periodista va preguntar-li què caram opinava de la vaga. La resposta del conseller va ser de pel.lícula de Cantinflas: "Avui estem de vacances". Sublim!

L'ètica liberal i la democràcia

2008-06-01T00:32:00.000-07:00

Liberalisme i democràcia són dos conceptes complementaris. El liberalisme, fonamentat en l'individu, neix en societats on l'intercanvi mercantil és lliure i on la tolerància és la base de les relacions entre les persones. La diferència entre la democràcia liberal i altres sistemes de govern descansa en "com sostinc les meves opinions" i no pas en les "meves opinions". També en el coneixement el més important és "com" conec i no pas "què" conec perquè el "com" determina el "què".

Si busquem les arrels d'aquesta ètica liberal les trobaríem en Demòcrit i Locke, és a dir, en l'empirisme, tal com suggereix Bertrand Russell. Els grans artífex dels despotismes actuals, encara que sembli impossible per a molts, rau en Plató i Hegel: ambdós cercaven societats perfectes on el govern modelaria els ciutadans. Posteriorment Marx va canviar la metafísica hegeliana per la societat igualitària, però amb el mateix esclavatge i despotisme.

De la mateixa manera que les persones som imperfectes, també ho és la societat, i aquesta premisa és la que fonamenta la tolerància. Si els individus són feliços, individualment, la societat també tendirà a ser-ho. Liberalisme i democràcia, de forma pràctica, tenen el mateixa "carta magna": viure i deixar viure fins on ho permeti l'ordre públic, moderació i absència de fanatisme en els programes polítics.

Centrant-nos en l'ètica diríem que Kant, filòsof liberal, fou qui va donar a la moral el seu sentit pràctic amb la intervenció del que anomenava "imperatiu categòric", fonamentació moral universal que no estava sotmesa a canvis circumstancials o temporals. L'ètica kantiana, centrada en la intencionalitat, és la que inspira avui dia la justícia occidental: els actes són jutjats, principalment, segons la intencionalitat de qui els executa i aquesta voluntat determina la bondat o maldat del fet. Com podem observar, aquesta ètica, probablement distorsionada per per les ideologies col·lectivistes, veuen al delinqüent com un "resultat erroni" de la societat, un innocent, perquè ha estat la societat que no l'ha "educat" de forma adequada. El centrar-se en la societat oblida la víctima, perquè la víctima és individu.

Les ètiques utilitaristes que tenen per finalitat el dret a cercar la felicitat de la persona, són les que han condicionat les societats més obertes i tolerants. Vigilem els que volen fer-nos feliços a cop de decret perquè darrera s'amaga el fuet del dictador.

És molt diferent "tenir dret buscar la felicitat" que no pas "tenir dret a ser feliç". La primera afirmació és liberal perquè depen de l'individu. La segona és col.lectiva perquè implica una exigència social.

Memòria de l'Islam català?

2008-05-18T08:08:00.000-07:00

Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica Catalana, ens fa una defensa apologètica de la la cultura i religió musulmana en l’aparta de Diàleg del diari Avui del passat 18 de maig. La numantina argumentació es basa en dir que els musulmans catalans van haver d’abandonar la fe per imposició del catolicisme espanyolista, oblidant que els seus ascendents van accedir a l'Islam també gràcies a la simitarra. La memòria històrica, essent selectiva, acaba esdevenint pamfletaire.

Reiterant-se en l’afirmació de que els catalans vam “voler ser musulmans” en el seu moment, és a dir, fa nou-cents anys, qüestió que genera un grau d’elevat escepticisme entre molta gent, l’autor vol recuperar el passat, una mena de memòria històrica, per a ajudar-nos a superar el que ell anomena una injustícia històrica comesa contra els catalans musulmans. És lloable aquest sentit de la justícia històrica, però encara ho seria més si també la visió es decantés envers àmbits de la història que, per motius diferents, poden caure en l’oblit, (per exemple, la injustícia del genocidi armeni o actualment els problemes a Darfur).

En un altre paràgraf el president d’aquesta organització musulmana fa referència a l’odi envers l’Islam que està present entre nosaltres. És possible que els trets culturals musulmans trobin certa oposició en entorns sociològics difícils, no ho nego, però és significatiu observar que les situacions violentes i sagnants de molts països seguidors de l’Islam siguin inconscientment o conscient oblidats en el moment de signar un article dominical de primera línia, i poso per cas els drets humans, la situació de les dones, les mutilacions, els règims corruptes, etc en els països de fe musulmana.

L’odi és el pitjor enemic de la societat, potser més mortal que la ignorància, però amb igual taxa d'esclavatge. El que cal posar de manifest és si aquesta tolerància sol·licitada té una reversió en la pròpia fe musulmana: La tolerància occidental es basa, precisament, en la llibertat i en la lliure elecció de la fe o de la falta de fe, res a veure amb els canons musulmans, on no existeix aquesta llibertat personal de creure o no creure, on la religió impregna tots els racons de la societat i on la intimitat religiosa és gairebé impossible.

Abreujant: escorcollar la història està bé, és un bon exercici, però les persones són el que volen ser, sense necessitat de buscar raons històriques que racionalitzin la seva inclinació religiosa o política. El més important és que a Catalunya, qui vol ser musulmà, ho pot ser. Podem dir el mateix en altres parts del món?

De corrupció i nepotisme polítics

2008-05-17T16:05:00.000-07:00

El diari el singular digital informa que un grup de funcionaris de la Generalitat ha denunciat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a set consellers de la Generalitat de Catalunya per suposada malversació de fons. Heus aquí la notícia:

"Segons la denúncia presentada pel sindicat de funcionaris públics Mans Netes, que en altres ocasions ha protagonitzat denúncies d’aquest tipus, els consellers implicats, pertanyents als tres partits del govern (PSC-ERC-ICV), haurien atorgat l'elaboració de 1.583 informes, per un valor no superior als 12.000 euros cadascun -per poder així eludir el concurs públic-, "actuant amb subjectivitat i afavorint interessos particulars. Els consellers afectats són els d'Interior, Joan Saura; Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila; Agricultura, Joaquim Llena; Salut, Marina Geli; l'anterior conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Puigcercós; Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, i Cultura, Joan Manuel Tresserras" (veure notícia).

D'aquí podem concloure, primerament, que aquells que gaudien de la immaculada capa de puresa absoluta i virginal, tal com es qualificava ERC, han caigut en les mateixes temptacions crematístiques o delictives que tan rebutjaven. També val a dir que gairebé 1600 informes a 12000 euros cadascun d'ells fan una xifra que fa esborronar i és una bona manera de retribuir els fidels amics que han ajudat el partit. Això traduït a les antigues pessetes arribaria ben bé als 19.000 milions de pessetes. Clar que tot això és necessari per Catalunya....

Finalment vodria recordar que una empresa privada no encarrega estudis si és que no són realment necessaris. Tal com podreu llegir a la notícia:

"Els informes són de temàtica molt diversa, com la ventilació natural dels patis (que va costar 11.368 euros) o un altre relatiu al ratpenat Nana com a control de la plaga de la papallona de l'arròs al delta de l'Ebre (11.965 euros), així com un disseny de parxís i puzle de la caseta de cartró retallable (3.077 euros), entre altres"

Optimitzar costos és millorar la incidència de les despeses en el resultat final. Incrementar-los és anar contra la supervivència de les organitzacions i matricular-se en el curs màster de la delinqüència d'alt standing. Quan es parla de demanar les balances fiscals hauríem de parlar de la transparència dels estats financers i pressupostos dels organismes públics. Potser, més que demanar més diners al "papà-estat-central" potser caldria auditar els comptes de la Generalitat per part de companyies auditores externes i, òbviament, presentar els comptes tal com els presenten les empreses: per departament i amb la classificació de les despeses per naturalesa.

Jo pensava que ho havia vist tot d'aquest govern, però ho reconec, em sorprenen constantment.

Berlin i els dos conceptes de llibertat

2008-05-13T13:34:00.000-07:00

Isaiah Berlin, gran pensador, filòsof i liberal, en un dels seus escrits més coneguts, ens presenta les dues concepcions de llibertat: el que seria la llibertat "negativa" i la "positiva". La primera és la "lliberta de" i la segona "la llibertat per a". La llibertat negativa és aquella que es determina sempre i quan cap individu pot interferir en ella, és a dir, puc ser lliure en quan ningú em pot intervenir. El segon concepte, deriva del desig la persona de ser el propi "amo", decidir per ell mateix. En principi sembla que les dues concepcions haurien de ser complementaris, però acaben ser divergents i contràries.

La llibertat negativa, molt més utilitarista, focalitza el seu sentit en la no intervenció: si no interferim en la volutat de la persona individual la tendència d'aquest ciutadà serà sempre la llibertat. La llibertat positiva, si bé inicialment més holística i racional, ens pot fer caure en un gravíssim parany. Els règims totalitaris del segle XX són una evidència d'aquest sentit positiu: La llibertat positiva es centra en "ser un mateix", i quan s'arriba a ser un mateix, llavors es pot ser lliure. Per tant, els despotismes no fan altra cosa que dubtar constantment de que les persones siguin elles mateixes. Els ciutadans, súbdits, no poden ser ells mateix perquè inicialment estan equivocats. Quan entenguin les coses com nosaltres, llavors seran "veritablement" lliures.

Aquesta segona òptica, la "llibertat per a" o "llibertat positiva" ens fa caure en el parany de que en sí mateix el ciutadà no és realment lliure, encara que s'ho cregui o ho senti així. Aquest ciutadà està equivocat, no es lliure i no ho serà realment fins que l'adoctrinem (l'eduquem) tal com cal. Gràcies al punt de vista, racional, planificat i intervencionista de la llibertat positiva, el marxisme leninisme va fer el seu agost venent esclavitud embolicada de llibertad.

L'utilitarisme anglosaxó, amb el geni de la simplicitat, ha anat més lluny que altres ideologies político-financeres, com la fracesa, forjada en el crisol racionalista del segle de les llums i que després derivaria en tots els gran despotismes dels anys trenta.

En fi, poca cosa ferem (fareu) per a estalviar-nos passar una tercera guerra

Que no diguin "respecte" quan volen dir "por"

2008-05-02T08:23:00.000-07:00

Ben Elton, creador, de sèries tan conegudes i sardòniques com "L'escurçó negre" acusa la BBC, en el diari Avui del passat dijous, de no atrevir-se a fer ironia a propòsit de la religió islàmica. Res de nou que no coneixem. La raó que donen les vaques sagrades de la cadena televisiva és que l'audiència musulmana protesta enèrgicament i que pot derivar en actes de violència. És lògic, cal no enutjar els seguidors de Mahoma, no fos el cas de que ens fessin explotar per Picadilly Circus o esdevinguéssim sopa orgànica passejant pel Covent Garden.

La cadena pública britànica conrea sovint els acudits i sèries d'humor en els que la religió catòlica o protestant són motiu de sana (o insana) ridiculització. La ironia, inseparable companya de la intel.ligència sembla que no troba caliu entre els musulmans, o millor, dit, entre bona part dels que practiquen la fe musulmana. Heus aquí que els progressistes guionistes, els "temeraris" gurús de la ploma televisiva, esbudellen la fe cristiana, amb càustica rialla mentre que reserven les idees si es tracta de protagonitzar l'Islam d'aquestes sagetes burlesques.

Des d'un punt de vista liberal, que vol diu lliure, equitatiu i equilibrat, es conclou que allò que els més progressites, allò que els multiculturalistes, allò que els apologètics del mestisatge ens afirmen -que cal respectar les religions- és purament terror, por, atabalament, ànsia i angoixa. Quin fantàstic camuflatge, tinc por però dic que sóc respectuós, talment com el respecte a "Don Corleone". Els coneixem aquests respectes. Els que volem un món lliure, format, educat, competitiu, obert i just pensem que qualsevol entrebanc, qualsevol amenaça, qualsevol diferència, és el primer pas a l'exclusió social.

Quan els estats legislen per a col.lectius, per a circumstàncies especials, per a situacions atípiques, legislen per a la diferència. Legislar "per" i "per a" la diferenciació de les persones és el primer pas a la desigualtat. No volem ser iguals, el que volem és ser iguals davant la llei, volem ser iguals de partida, no pas com a persones ni com a objectius. No volem "acabar iguals" sinó "començar iguals". La BBC, una vegada més, ens ensenya que aquesta discriminació positiva en el sarcasme és fruit de la por i la por no és bona companya dels liberals perquè no podem tenir llibertat amb por. La llibertat és feble perquè requereix d'un entorn immaculat d'igualtat drets, seguretat jurídica, llibertat de pensament i lliure mercat.

Abans d'ahir un bon amic, ex-alcalde i ferotge defensor del nostre model obert de socitat em deia: ara governa la mediocritat. Com més mediocre ets, més possibiliats tens d'arribar lluny en política. Per governar ja no és important ser de dretes o d'esquerres, sinó governar amb conviccions. El problema d'Europa és que no té conviccions. Quan aprendrem a que les nostres conviccions, els nostres valors és el més important que tenim? Desitjo que quan ho aprenguem ja no sigui massa tard....

Premi "DARDO 2008" - Best Blogs Darts Thinker

2008-05-02T00:20:00.000-07:00

La MaRia m'ha concedit el premi DARDO 2008 - Best Blogs Darts Thinker. El premi porta adjunt el següent lema:

"La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Gràcies MaRia!

Pel que fa al repartiment, envio aquest premi a:

Millorem Tarragona
Per la seva corrossiva crítica a les decisions polítiques del govern municipal tarragoní.

Manipulació de TV3
Per la constant i abnegada tasca en evidenciar la tergiversació d'aquest mitjà d'informació

L'Associació per a les Relacions Culturals Catalunya Israel -ARCII-
No és fàcil ser amic d'Israel en aquests temps!

Archipiélago Duda
Per la prolífica capacitat d'escriure articles liberals. Malgrat que no coincideixo en alguns dels seus trets ideològics, en especial pel que fa referència als sentiments de pertanyença, no puc deixar de premiar-lo,

GukGeuk
Perquè escriure en català des del País Basc és una fita inabastable per a molts. Perquè essent basc és ens parla en la nostra llengua

Catalunya FFW
Un acurat bloc d'opinió econòmica i política

De transparències i costos

2008-04-20T02:11:00.001-07:00

LLegeixo sovint els articles de Xavier Roig, enginyer i periodista de qualificada professionalitat. En un d'ells ens parla del debat sobre la seguretat social que es porta a terme entre alguns dels polítics dels Estats Units. Posa d'exemple el governador de Califòrnia, el conegut Arnold Schwazenegger, que junt amb la Hillary Clinton -coincideixen en això-, estan a favor d'implantar aquest servei social. El debat s'està centrant en el percentatge de tolerància per als costos administratius i la xifra està al voltant del 15%. Diríem que de cada 100 euros de "despesa social" en la que es vol invertir, tolerarien que el mínim destinat als recursos tècnics i humans fos del 85%, destinant el 15% restant a l'estructura administrativa -consells, assessors, consultors, càrrecs de confiança, administratius, comptables, comissions d'estudi, etc.- Els debats d'idees són importants però encara ho és més el del suport econòmic de les decisions. Pel que sembla a Catalunya el cost administratiu del sistema sanitari està entre el 35 i el 40%. Impressionant!

Els polítics, especialment els d'esquerra, centren el seu missatge en la "despesa social": com més despesa social, millor. No ens diuen que aquesta despesa social pot ser directa o indirecta. Podem incrementar el nombre de metges, instal.lacions i equips, etc. o bé augmentar el nombre de càrrecs de confiança, administratius i subvencions a webs amigues. El primer és inversió social i el segon cas és dilapidar diner públic o, dit d'altra forma, gestionar erròniament. Ara comprenem el motiu de cercar, de vegades, la privatització? Optimitzar costos vol dir donar més servei al ciutadà amb menys costos, o bé utilitzant el mateix cost estructural-administratiu per a administrar més recursos tècnics i humans directament atribuïbles al servei.

A totes les campanyes electorals s'ha parlat de transparència, de mans nètes, de despesa social, de sobiranisme, i de moltes més "idees d'alta volada", però mai s'ha parlat de costos i despeses. Només per conèixer les balances fiscals s'han invertit hores i hores de discusions i articles. Que no farà falta per ser "realment transparent"? Perquè l'Administració Pública no vol fer "pública" la veritat numérica i quantificada? Perquè no ens donen números, despeses, ingressos en la forma que les empreses presenten els seus comptes de pèrdues i guanys? Molt senzill, perquè la ciutadania coneixeria amb evidències la malversació del cabal públic en un sistema administratiu i polític que fa aigües per totes bandes, i mai més ben dit.

L'empresa pública vista per Ludwig Von Mises

2008-04-08T15:09:00.001-07:00

A l'any 1927 Ludwig Von Mises va publicar l'obra "Liberalisme". La gran majoria de les seves afirmacions, argumentacions i conclusions, per no dir la totalitat, són totalment actuals i defineixen els dos models de societat i d'economia aplicada, incidint molt acuradament en l'intervencionisme i les llibertats. Ens diu, parlant de l'empresa pública que:

L'empresa pública ensopega amb el problema de que els seus gerents, funcionaris al cap i a la fi, no senten aquella preocupació que domina als executius de l'empresa privada davant l'èxit o el fracàs de la pròpia tasca realitzada. Heus aquí la raó per la qual no és possible que prenguin decisions crucials: perquè al funcionari no li afecten les pèrdues que la seva decisió podria provocar.

Com podem veure, les paraules d'aquest gran pensador liberal tenen evidències quotidianes, de les quals tots en donaríem exemples. El primer i més proper el vam "apuntar" en el passat post quan parlàvem de les sancions a les empreses públiques de gestió de l'aigua. La deixadesa gestora i la ineficàcia, per no dir-li negligència, de les seves actuacions, o per la manca d'actuació, perjudiquen greument al ciutadà. Dèiem que existeixen milers de m3 d'aigua que es malbaraten impunement (perquè l'empresa és pública), però que als sacrificats ciutadans no se'ns passa una.

L'Estat és també una organització que podria assimilar-se a una empresa pública (però no pas privada). L'estat té uns objectius i uns pressupostos que, si incumpleix, ningú denuncia i a ningú acomiada. L'Estat és una empresa que no pot ni vol acomiadar als seus treballadors, independentment de si treballen o fan el gandul. L'Estat és una empresa a la que tot se li permet senzillament perquè existeix una premisa, un prejudici social i polític una mica erroni: que l'estat té per objecte i finalitat el "bé comú". El bé comú és el maquillatge moral que es fa servir per a tapar la irresponsabilitat en les tasques, la manca de capacitat, el malbaratament de recursos i mil coses més.

La privatització de moltes de les activitats encarregades a l'Estat implicaria un millorament de l'eficiència en molts casos, optimitzant recursos, és a dir, reduint les aportacions dels ciutadans, cosa que sempre serà positiva. Recordem que l'Estat ha d'administrar i a l'hora fer cumplir els drets, però que tingui l'obligació de fer-los cumplir no implica que hagi de ser el propi estat qui es faci càrrec de l'objectiu. Per exemple, que els ciutadans tinguem dret a l'educació no vol dir que sigui l'Estat qui ens hagi de donar aquest servei. Aquest és un error recurrent: pensem que si tenim dret a un habitatge hem de reclamar-ho a l'Estat i ha de ser l'Estat qui el construeixi. Rebre educació no vol dir que l'estat s'hagi de fer càrrec d'aquest servei; ben bé el pot subcontractar (se'n diria ara "outsourcing"?).

També la llei de l'aigua no és igual per a tots

2008-03-29T17:20:00.001-07:00

Un cop més els nostres governants ens mostren de forma diàfana com n'és de desigual i pervers el sistema. Anyoro sovint l'òptica anglosaxona on l'estat i el ciutadà són iguals davant la llei. Dic això perquè l'ínclit conseller Baltasar, apologètic de la nova "cultura de l'aigua", expressió d'ignominiós nom, ens delecta amb un nou reguitzell de sancions i multes, de càstigs i fuetades pecuniàries. I tot per malbaratar l'aigua. Bé, ens assabentem de que moltes conduccions hidrològiques i canonades tenen pèrdues impressionants, lacerants pel que fa a la necessitat de minvar la sed social, i no tenim sancions per als responsables, no hi ha multes per a les empreses públiques. Tanmateix el ciutadà cívic ha de tancar l'aixeta mentre refrega el raspall de dents entre les seves dents, entre les seves càries miserables; el ciutadà responsable ha de tancar l'aixeta mentre s'afaita diàriament pensant en un nou dia de treball, angoixes i problemes. El Conseller Baltasar, tip i retip d'anar a manifestacions en contra de transvassaments ens explica que, per a reduir la situació d'emergència es faran "captacions provisional d'aigua", però mai transvassament (no, mai, mai i mai es farà transvassament). Goebbels segueix inspirant a l'esquerra europea, encara que ells no ho saben. El politbureau segueix inspirant l'esquerra europea encara que ells pensen que ho han superat.

Seguint amb el ciutadà curull d'urbanitat: Ara podrà pagar fins a 3000 euros de sancions si omple la piscina o renta el seu vehicle, el mateix vehicle que ve sancionat si va a més de 80 km/h per alguns trams propers a Barcelona però que normalment circula a 5 km/h. Aquesta és l'acció de govern: la desigualtat d'arrel, la desigualtat de sortida, la desigualtat de premisa, la desigualtat davant la llei. Les entitats públiques, semi-públiques o controlades per l'Administració poden fer i desfer, construir i enderrocar, vendre i comprar i, fins i tot, hipotecar (que diria l'estimat Pere Tàpies), i ara, incumplir la llei, la mateixa llei que fa el nostre govern.

Milions de litres perduts en la immensitat de la sequera no són significatius, no són punibles. Ai, però, d'aquell "home del carrer (de l'estimat Pi de la Serra) que gosi no tancar l'aixeta mentre s'afaita.... tot el pes de la llei caurà damunt seu.

L'altra dia em deien que un dels avantatges del nostre sistema legislatiu és que el ciutadà pot comprendre la llei i en canvi, en els models anglosaxons, cal ser expert en lleis per entendre-la perquè depen de precedents i del jutge. Jo pensava: de què serveix que puguis entendre la llei si aquesta és, de facto, injusta?

Recordant a Heinrich Triepel: "La llei no és sagrada, el que és sagrat és el dret" i pensant en Hayek: el cumpliment de la llei no ha de ser la premisa dels models legals democràtics sinó que aquesta llei sigui justa.

UPD i falòrnies electoralistes

2008-03-14T12:39:00.000-07:00

Són moltes les coses que podríem comentar sobre les eleccions. Jo, voldria, no obstant, fer èmfasi en l’aparició del nou partit Unión, Progreso y Democracia, amb Rosa Díez de cap visible i famosos com Savater o Boadella al darrere. UPD s’ha presentat arreu d’Espanya i ha tret un diputat a Madrid, que ocuparà la mateixa Rosa Díez. No crec que aquest partit tingui gaire futur (després explico per què) però de moment voldria comentar-ne uns quants aspectes que, des del meu modest punt de vista, no en demostren massa honestedat.

Upy D neix com un partit d’esquerres que considera el PSOE culpable o còmplice d’una excessiva descentralització d’Espanya. Ells parteixen de la idea que el model autonòmic és injust i reclama que la llengua castellana ha d’estar per damunt les altres i no pas ser “una més”. Això fomentaria, al seu parer, una suposada igualtat que ha estat el seu leit-motiv des del principi. Bé, és una reivindicació legítima: hi ha qui reivindica tot el contrari i és igualment legítim. Heus ací la seva llibertat de presentar-se, i la meva també de no votar-los. Fins aquí, cap problema.

El primer engany que ens han regalat és el de dir que han estat boicotejats i ignorats pels mitjans de comunicació. Els Ciutadans també afirmaven ostentar aquest honor. En realitat han tingut, a part dels avantdits intel.lectuals, un ventall de televisions, diaris i pàgines web de la seva corda que n’han detallat amb profusió qualsevol vicissitud (Telemadrid, Libertad Digital, Periodista Digital en són els exemples més preclars). A aquest engany se li suma la simpàtica facècia del “no hem tingut recursos”. Evidentment no han tingut ajuts públics, com tampoc n’han tingut el Partit Antitaurí, Lluita Internacionalista o qualsevol altre sense representació parlamentària, a priori igual de vàlids com a partits. I val a dir que em sembla malament aquest sistema: fomenta que els partits es perpetuin en el poder autofinanciant-se un cop ja són a dalt. Però és que encara és més còmic en el moment en què és evident que hi ha gent que facilita ajuts –crematístics - i sí que hi ha diners darrere. Però vaja, qui més qui menys tothom es queixa de la pressió mediàtica. És un recurs comprensible, com ho és donar la culpa a l’àrbitre.

També resulta bastant trist fer bandera del fet de portar escorta, com fa la Rosa Díez. No ha de ser agradable estar amenaçat, però aprofitar-se d’això amb arguments del tipus: “sí, però jo m’hi estic jugant la vida” (com li va dir a Maria Antonia Iglesias en un debat per la TV) és bastant miserable.

Una de les propostes estrella d’aquest partit és una reforma de la llei electoral perquè tothom sigui igual, ja que afirmen que els nacionalistes estan sobrerepresentats. I aquí cal obrir els ulls i anar alerta, perquè això ja no és una opinió més o menys respectable: és una mentida, i només cal paper i llapis (i una calculadora, si voleu) per a veure-ho. Aquí tenim un magnífic exemple de discurs demagògic, perquè és una mentida que la gent, a poc a poc, s’està creient i que constitueix una injúria matemàtica de cal Déu. El problema és que, de les altres mentides la gent se n’adona, però d’aquesta sembla que tothom n’està convençut. És cert que llei electoral perjudica clarament UPD, però vendre això com si fos la conseqüència dels presumptes xantatges dels nacionalistes és d’un populisme que fa venir vergonya aliena i que fa dubtar si realment són així de cínics o bé no en tenen ni idea de matemàtiques elementals.

El sistema electoral espanyol, segons mana la Constitució, funciona per demarcacions. S’estableixen 2 escons a cada demarcació més una quantitat proporcional al número d’habitants. Primera no-linealitat que no obstant es corregeix bastant (és cert que els vots dels barcelonins o madrilenys compten menys, però també és cert que són les úniques províncies on els partits petits poden aspirar a treure un escó). Aquest sistema beneficia clarament el PP i el PSOE, perquè partits petits com IU o UPyD es queden fora del pastís en la majoria de províncies. Sense comptar un segon factor, que és la fuga de vots cap als partits beneficiats pel tema del “vot útil”. Però aquí els partits nacionalistes ni hi entren ni hi surten. L’única que queda igual és CiU; i PNB i CC surten lleugerament beneficiats. Però substancialment els nacionalismes no en surten, globalment, beneficiats. Anem a fer un esbós de com quedaria la distribució de parlamentaris, amb els mateixos vots que aquestes proppassades eleccions, si hi hagués un sistema de circumscripció única (aplicant –hi la mateixa llei d'Hondt en el qual correspondria una persona/un vot, tal i com proposa Rosa Díez). Cal dir que no hem considerat ni efectes de tall (hem fet que tots els vots valguin igual, sense marginar els que siguin menys d’un cert tant per cent de marge). Tampoc hem considerat, en el cas d’ERC, els vots a València o Balears, que han anat a altres coalicions que no han tret escó.

PSOE: 161 CIU: 11 UPD: 4
PP: 147 PNV: 4 BNG: 3
IU: 14; ERC: 4 CC: 2

Com veiem, els partits nacionalistes, globalment, queden igual. De manera que el sistema un vot/persona (per aquells que no ho veiessin obvi) prima especialment a PP i PSOE. (Si algú vol la taula Excel amb què ho he calculat pot sol.licitar-ho a Marc). Si a més, els restéssim els “vots útils” que s’han fugat d’altres formacions -algunes de les quals, per cert, serien nacionalistes com sostenen els mateixos d’UPD en admetre vots nacionalistes al PSOE- encara canviaria encara més la cosa. Però això ja serien conjectures. Centrem-nos als fets.

L’única manera d’acabar amb els nacionalistes al Congrés és aplicar la llei d’Hont modificada, és a dir, considerar només els partits amb més d’un cert porcentatge (posem per cas un 3%). No faré el còmput de com quedaria un resultat global (és fàcil calcular-ho) , però el que és evident és que UPD es quedaria fora amb el seu 1,2 %. Què hem d’entendre, doncs? Que UPD proposa un sistema electoral en el que es queda fora? No li acabo de trobar sentit. Per això deia al principi que no li veig gaire futur com a partit.

Hi havia qui no trobava diferències entre Ciutadans i UPD. Sense fer explícita apologia dels primers, convé denunciar el greu problema de savoir faire dels segons. Han pres una leader coneguda, mediàtica: malauradament protegida per un escorta que li proporciona, tanmateix, una patent de cors en la seva empresa. Han defensat la Espanya unitària des d’on és més fàcil fer-ho a través d’una campanya de mitges veritats i, el que és pitjor, mentides descarades, que no beneficia en absolut la democràcia i contribueix a etiquetar i estigmatitzar partits. Que cadascú defensi el que vulgui, no és aquesta la qüestió, però si us plau, que ho faci des de la raó sense tractar d’estulta la ciutadania o intentar colar-li gols.

Marc1143632

Burocràcia feudal a la Generalitat

2008-03-12T05:07:00.000-07:00

Tant la burocràcia com el feudalisme són formes polítiques i d'estructura social totalment incompatibles amb le liberalisme modern. Avui, amb ànim de denúncia, presento uns fets que denoten jerarquia, submissió i desigualtat, al temps que són una evidència de la incúria, del malbaratement i de la deixadesa amb la que la Generalitat cumpleix les seves funcions.

Ha arribat a les meves oïdes uns fets que, si bé mesurat de forma individual no té implicacions significatives, amb el conjunt de l'estructura burocràtica és tot un enrenou econòmic i de desigualtats:

En primer lloc m'assabento que tots els comandaments mitjans tenen portàtil, telèfon mòbil i targeta de crèdit per a despeses. Aquest malbaratament de recursos comença precisament per a concedir privilegis irracionals a molts funcionaris que, senzillament per jerarquia, ho poden aconseguir. És que tots els comandaments mitjans i superiors fan servir el portàtil i el mòbil les 24 hores del dia? Quants dinars i sopars amb la tieta, l'amant o la família han passat com a dietes de feina? S'enten ara perquè la Generalitat necessita més diners??? Faria una aposta poc agosarada: els portàtils són dels més cars del mercat, així també com els mòbils. A més, tinc la seguretat que la majoria de persones que ocupen els càrrecs amb prou feina saben obrir el word. Finalment, i anant sobre segur, podríem fer una classificació de guia Michelin només amb l'extracte de la visa d'aquests funcionaris.

Això, només de dispendi. Ara ve el tema "privilegi social". Les dietes estan estructurades en funció del lloc de treball. Per tant, i tornant a l'edat mitjana, el funcionari administratiu pelat només pot anar a hotel de dues estrelles. A mesura que puges de categoria, les estrelles van augmentant. Jo pensava que els que ara manen creien que totes les persones som iguals, si més no quan hem d'anar a dormir. Pel que es veu uns treballadors acrediten meritacions diferents, no sengons el seu treball, sinó per la seva posició social-laboral. Vaja, qui ho havia de dir d'un govern d'esquerres....

Finalment, i com a curiositat final, però no menys impotant, sembla ser que el cost (o dispendi, millor dit), de l'abomanible organisme autonòmic només en "croissants", talladets i similars com a complement de presentacions, reunions, comissions, i actes socials, és de 400.000 euros diaris. Sí, amb 10 dies volen 4 milions d'euros en "caterings", la xifra aterroritza!

Si us plau, declarem la guerra a Andorra o al Regne Unit i rendim-nos l'endemà!

L'adoctrinament constant de TV3

2008-02-23T08:22:00.000-08:00

No segueixo els serials televisius i per tant l'exposició que faré està edificada en l'apreciació d'un bon amic el qual porta temps realitzant un estricte seguiment diari d'una de les sèries més conegudes de TV3, "El cor de la ciutat".

Aquesta sèrie, que alguns la qualificarien d'obra coral però que jo tendeixo a considerar-la, exagerant, de pseudo-pamflet, té en un dels seus personatges un "condensat" del políticament correcte. L'home en qüestió, presentat com un bon jan, com una "bona persona", gairebé com el "veí ideal", és a dir, una persona "guai", entèn i justifica perfectament els "okupes": Ell explica que, després de veure com està "el món", entèn aquests nois i també acaba veient la "bondat" i la justícia d'aquesta ocupació il·legal. Aquesta subtilesa goebeliana és típica dels guionistes de TV3. Recordo fa molt de temps, veient un episodi d'una altra sèrie que no recordo, un dels personatges, també cumplia els requisits exigits en el certificat del "políticament correcte": era d'origen magrebí, tenia afecció musulmana, era molt bona persona, el contractaven il·legalment constructors sense escrúpols i, a més, al fill li prenien l'entrepà en el pati de l'escola (clar, els fills dels explotadors eren també els que tractaven de forma racista al bon integrat).

Podríem parlar molt més d'aquesta visió tergiversada, partidista, maniquea, reduccionista i demagògica. Un company blocaire, anomenat "Truthdetector", reflecteix a la seva web molts més exemples de la manipulació (http://www.manipulaciotv3.blogspot.com/).

Alguns podreu afegir també altres adoctrinaments en la premsa, ràdio i televisió, ja sigui en empreses públiques com privades. Teòricament les empreses privades haurien de respondre als seus consells d'administració, que és com dir que responen als seus accionistes, però la veritat és que aquest "Estat-providència" del que som súbdits té els tentacles molt llargs, essent significatiu en les "subvencions encobertes" mitjançant suscripcions i també amb el control que pot fer en algunes empreses (Telefònica) en determinar els límits i pressupostos pressupostaris de publicitat. Tothom sap que un diari necessita publicitat i les grans empreses, els grans anunciants, són els que poden marcar el substracte ideològic de la premsa.

Sigui com sigui, d'una televisió pública esperem professionalitat. Els guionistes, alguns o molts d'ells amb el carnet del partit a la boca, no han estat mai en una obra ni han treballat de manobres ni han viscut en barris perifèrics. És tan fàcil ser políticament correcte vivint en urbanitzacions d'alt standing...