divendres, 27 de juliol de 2012

Burilles, endeutament i resposabilitat

Tot crema: s’està cremant Catalunya, el sistema financer i també els nostres valors. Allí on hi havia vida i futur, és ara un immens i dantesc desert de cendres. Tot començà amb una burilla. El culpable directe fou un irresponsable del que probablement mai no sabrem el seu nom. Però no podem dir que la responsabilitat cau exclusivament en l’impresentable de la burilla: milers de burilles de les voreres demostren que la irresponsabilitat està a flor de pell en la majoria de ciutadans. Aquell que no té cap mena de remordiment en llençar les burilles on sigui, recordarà que no ha de fer prop del bosc?. La incúria no està gaire més lluny de nosaltres. Una burilla no pot destruir vides, animals, arbres i conreus, i la riquesa i el futur de milers de persones. Si el bosc és vida no podem permetre que desaparegui en tres ó quatre dies. I que fan l’Estat i de les Administracions per a prevenir-ho?. Tenim exèrcit, aturats, gent que compleix penes de privació de llibertat... Suggerir alguna intervenció en aquests temes té molt de políticament incorrecte però davant de la crua realitat i davant de la necessitat de que cal evitar desastres similars, hem d’actuar. La crema financera també té un ingredient d’irresponsabilitat important. De la mateixa manera que si no tens cura del bosc, aquest té moltes més probabilitats de cremar-se, amb els diners públics passa el mateix. El problema comença perquè que els diners públics no són dels governants, dels polítics o de l’Estat, sinó dels ciutadans, i són fruit dels seus esforços, no de l’esforç de l’Estat. Si, a més, la capacitat legislativa la té el mateix que gestiona els nostres diners, les probabilitats de que el resultat final sigui un bon nyap són molt elevades perquè la mitjana d’estultícia i d’honestedat dels que “pensen i actuen per al nostre bé” no és la més adequada. Molts no entenen per quin motiu la prima de risc és tan asfixiant. Jo ho tinc clar: Espanya no és creïble. Les expectatives de canvi han estat escombrades en poc temps i la indeterminació, la incongruència i la incertesa ens deixen com el creuer Concòrdia. Hi ha taurons en els mercats?: Sí, però no tot són peixos cartilaginosos, també hi ha una majoria de compradors buscant solvència i seriositat, i d’això no tenim gens. Espanya s’esquerda per moments. El vaixell té moltes escletxes fetes a consciència o bé, de retruc, per la incúria dels seus antecessors. La solució ara per ara ningú la veu amb claredat, però sembla que “ens ho hem de fer nosaltres”. No podem confiar en un Estat gran perquè ens porta a la fallida i a la misèria. Al cap i a la fi els ciutadans, individualment, sempre hem estat capaços de fer front a les penúries (guerres mundials, guerres civils, etc...). Per tant hem sobreviscut malgrat l’Estat. Si ho hem de fer en un futur serà amb un Estat més petit perquè ja sabem que quan l’obesitat arriba a la categoria de mòrbida, les actuacions han de ser quirúrgiques, reduint la massa de greix a nivells “sostenibles”.