dissabte, 31 de desembre de 2011

Rajoy: El gran engany

Després d'un silenci sepulcral des que va guanyar les eleccions i després d'haver muntat la campanya electoral amb el "baixarem impostos" primer i després amb el "no incrementarem impostos", el govern de Rajoy ha disparat el míssil tributari més sagnant de la història de la democràcia espanyola. Després d'això, algú tindrà la gosadia de dir que Rajoy és liberal, que el PP és liberal?

Fixem-nos, Europa reclama tres grans canvis en els eixos més significatius per a fer front a la crisi i l'atur: Primer, flexibilitzar el mercat laboral per a facilitar la contractació i reduir la faixa que representen els convenis. En segon lloc, la banca i, en tercer lloc, el mal anomenat "Estat del Benestar". Aquest Estat del Benestar, monstre assedegat de diner per sobreviure, malalt d'obesitat mòrbida financera, requeria mesures dràstiques i canvis estructurals per al seu aprimament. Doncs res de tot això.

La primera mesura de l'Executiu Popular és una mesura col·lectivista i en la línia socialista. En ares del suposat "bé comú", cal incrementar impostos per a reduir el dèficit. En lloc de suprimir el que és suprimible d'aquest Estat feixuc, Rajoy carrega en mans de les classes mitjanes i mitjanes altes (que no deixen de ser mitjanes) l'esforç fiscal per a mantenir la ineficiència burocràtica estatal. Les classes mitjanes no sortiran al carrer i l'allargament del subsidi d'atur de 400 euros farà que no es revoltin els aturats. Al cap i a la fi, mesures per una banda populistes (que paguin els "rics" o "sigueu solidaris per decret llei") i per altra, salvaguardar el benestar de l'Estat. El fet de no dir ni piu sobre l'impost de patrimoni, que subtilment va deixar el Rubalcaba, li va com a anell al dit.

Pel que fa a mesures per a incentivar l'economia, per a facilitar i esperonar als emprenedors, res de res. El que importa és quadrar un pressupost que, vist així, sacralitza encara més la necessitat de mantenir aquest estat tal com està. No s'ha parlat d'empreses públiques, de resultats i d'eficàcia.

Les constitucions i les primeres cartes magnes, és a dir, els principis polítics del liberalisme, de l'Estat liberal, venien a protegir els ciutadans de l'assedegament dels poderosos, de les lleugereses del rei, de l'Estat. Limitar el poder de l'Estat va ser l'arrel de la societat moderna. Contràriament, les constitucions d'avui dia protegeixen l'Estat, donant-los poders il·limitats: "En circumstàncies extraordinàries faré tot el contrari del que vaig dir" o "puc conculcar els drets de propietat en base al bé comú" o "si convé, els impostos seran retroactius, com el de Patrimoni".

Heus aquí un altre cop el sorgiment del despotisme il·lustrat o de l'estat feudal. És la temptació totalitària dels polítics o, en podríem dir, la temptació social-demòcrata de tots els que tenen en la vida pública la seva feina. On són els drets individuals? Cada dia més i més l'Estat fa el que vol, com vol i quan vol mentre que els ciutadans hem de demanar permís per tot perquè no podem fer res. Quan el benestar de l'Estat està per damunt de la justícia i dels drets de les persones, estem abocats a viure en un zoo polític, en una dictadura en la que moralment les decisions es prenen pel bé de tots. Nosaltres, els liberals, volem una societat del benestar on no es conculquin els drets individuals i on pugui planificar la meva vida sense patir per no saber quines lleis noves conculcaran encara més drets. Volem un Estat que faci només allò que li toca fer i res més, però que ho faci bé.

dilluns, 26 de desembre de 2011

La nova ordre d'horaris de discoteques

El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya ha aprovat una nova ordre d'horaris per a llocs d'oci (discoteques) en el que allarga el temps d'obertura fins a les cinc o les sis de la matinada i permet ampliar-los, si cal, en dates excepcionals.

Com a liberal podria alegrar-me per liberalitzar el sector però també com a liberal l'angoixa m'envaeix una vegada més. Bona part dels liberals pensem que cada establiment, sigui comerç o pub, hauria d'obrir i tancar lliurement, sempre i quan no provoqués molèsties als veïns. Però estem a Espanya i tots sabem què passa quan una discoteca tanca a les quatre o les cinc de la matinada: que durant tota la nit no podem dormir pel soroll i que en tancar la persiana la xerinola al carrer acaba impedint la darrera oportunitat de trobar-nos amb Morfeu. L'ordre públic, en aquests casos, sembla ser una reminiscència d'èpoques anteriors.

El conseller Puig ens ha explicat que degut a la importància del sector i el seu pes econòmic es fa imprescindible que la gent pugui tenir més temps de diversió. Veiem com, altre cop, la llei es modifica per a servir interessos personals o sectorials. La Llei hauria de servir perquè no es conculquessin drets personals. El dret a la vida (digui's descans en hores nocturnes) és prioritari. No existeix el dret a l'oci. Només existeix la llibertat personal i aquesta cal limitar-la quan traspassa la del proïsme. Conseqüentment l'ideal seria no legislar sobre horaris i deixar llibertat absoluta. Quan aquesta llibertat destorba els veïns, la policia actuaria. En societats avançades l'ètica ciutadana -empatia- fa que sigui innecessari el reclam de la policia. Tanmateix, això tan senzill és purament utòpic. Qui els parla viu damunt d'una discoteca i és del tot impossible que les nostres queixes tinguin resultats. Els governs, independentment de la seva tendència política, han obviat aquesta problemàtica i només els casos que, de forma costosa i llarga, han arribat al jutge, han estat premiats amb resolucions adients.

Per altra banda si volem una societat responsable i productiva per a sortir de la crisi i anar endavant, el model de disbauxa contínua no és, precisament, un element dinamitzador per al jovent i els no tan joves. Sembla que engrescar la gent a la gresca sigui el que ha de resoldre els problemes. Val a dir que després de les nits de garbuix, ballaruca, alcohol i escàndol el que ens queda, normalment, és un increment en la factura de la neteja de la ciutat. Probablement això no ho tenen en compte els nostres governants perquè estan enlluernats en "fer coses per a la gent", entre elles, incrementar la festa.

Curiosament el liberalisme sovint se l'identifica amb el capitalisme, però la identitat liberal està amb les persones i les seves llibertats. Heus aquí que l'Estat de Dret i el govern és qui ha de defensar les persones i la seva llibertat. En tot cas la llibertat de poder dormir per les nits és molt important, encara que no dóna vots ni és motiu sindical de vagues, però qui pateix aquesta tortura malviu i emmalalteix.

Quan el col·lectiu és abans de la persona és el primer pas per perdre la batalla de la llibertat.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Publicitat totalitària?

La publicitat és una bona eina per a detectar els valors d'una societat. Ahir mateix vaig veure l'anunci d'una colònia on la noia protagonista deia "Quan veig una cosa que m'agrada, me la quedo". Llavors la noia salta a l'escenari on un grup de rock actua i s'abraona damunt del cantant i el captiva. Després ells dos surten abraçats i petonejant-se.

Heus aquí com els valors liberals, de respecte dels drets bàsics que són vida, llibertat i propietat queden conculcats subtilment en base a un nou valor que el podríem anomenar "agressivitat jovenívola". El jovent agafa el que vol, fa el que vol i per tant, voler és poder, independentment del proïsme, dels altres. Fixem-nos: quan es diu "m'agafo el que vull" estic dient que prenc (robatori o furt) el que vull, és a dir, conculco el dret de propietat d'altres i això és èticament correcte (bo). Com que en aquest cas el que vol és una persona, conculca el dret de llibertat de l'altre. És més, el noi cantant és purament un objecte de desig. Això, evidentment, gràcies a una colònia.

Entenc perfectament que la publicitat ha de recórrer als motius ocults de compra (enveja, petulància, paternalisme i dels els que els psicòlegs podrien escorcollar de la convulsa ànima humana), però aquest remolí d'afany d'obtenció de béns i persones reflecteix una societat amb valors erronis, amb una jerarquia ètica que s'ha allunyat totalment del respecte als drets de les persones, de la fugida del virtuosisme original dels pares del liberalisme del segle XVII. Locke i els liberals ancestrals van assentar les bases d'una societat que volia limitar el poder del rei, el poder estatal, i salvaguardar els drets individuals. Això no es pot oblidar i hem de lluitar i posar damunt la taula la subtil propaganda ètica-política que des dels governs, les organitzacions i els publicistes fan constantment. Aquí també hem d'afegir els periodistes que ens afalaguen diàriament amb dosis terapèutiques de la veritat absoluta, explicant-nos qui són els culpables de la crisi, què és bo i què és dolent...

La millor eina per a lluitar contra aquest esperit homogeneïtzador de pensament únic és la crítica, l'escepticisme i el coneixement. La ignorància, en tots els sentits, és l'aliat dels totalitarismes.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Despeses dubtoses del Senat

Mica a mica anem entenent els motius pels quals Espanya ha malbaratat el diner dels seus ciutadans, arribant a la fallida tècnica de l’Estat. El degoteig diari de notícies relacionades amb la disbauxa en la política de despeses farà vessar el got de la paciència ciutadana.

La darrera novetat en aquest trist reguitzell d’estultícia pagadora la veiem en els 417.000 euros gastats en un “quadre-homenatge” a presidents del govern i senadors. Les noves apareixen entre les escletxes del sistema perquè el retard en la jubilació i la incertesa futura en tots els àmbits encenen la pacient ànima ciutadana. Fixem-nos que per norma general els polítics (o molts polítics) creuen que estan allí per “fer coses” per a la gent. No es tracte de fer coses amb diners públics sinó governar amb la màxima eficiència. El que s’haurien de plantejar els governants i polítics és “què fa falta”. En qualsevol idea cal preguntar-se “és necessari”?

Els seguidors del col•lectivisme diran que sempre hi ha una reversió social en qualsevol despesa realitzada, però la primera premissa que s’ha de tenir en compte és que el diner utilitzat ve dels contribuents i ha sorgit de l’esforç individual. Quan el diner és fruit del sacrifici l’aplicació que en podem fer canvia totalment. Qui va aprovar gastar-se més de 400 mil euros en un quadre no ha tingut en compte l’esforç ciutadà, i no l’ha tingut en compte, probablement, perquè ell no en fa cap de sacrifici. De la mateixa manera el diner provinent de l’estalvi sempre és més fructífer que el del crèdit fàcil en èpoques de polítiques financeres expansives.

La societat liberal, la llavor de la democràcia moderna, la trobem en el segle XVII, de la mà de filòsof John Locke i on el principal contingut fou la necessitat de controlar el poder governamental per part de la ciutadania, la qual reclamava un control virtuós de la despesa reial. Aquesta austeritat “virtuosa” implicava una supervisió al rei i en un segle on el poder dels reis venia de Déu, la cosa era prou complicada.

Ara és obvi que el poder del govern no ve de Déu sinó de les urnes, que som nosaltres. Per tant es fa cada dia més urgent el control dels poders públics vist que deixant-los sols només ens fan arribar endeutament i mala gestió.

Cal tenir un Senat? Cal tenir tota aquesta xarxa burocràtica que ens ofega i ens xucla els pocs cèntims que tenim a les butxaques? L’Administració repetirà incansable que ells són molt importants i que encara ho és el fet de pagar impostos. Ens imposen coaccionar les nostres carteres i en canvi no tenim control sobre l’aplicació dels capitals esgarrapats als ciutadans. Això és il•lògic i incongruent. Menys lleis són millors lleis i menys organismes és millor Estat. L’Estat, com més petit, més eficient.