dimecres, 9 de febrer de 2011

Solidaritat i depesa social, dues enganyifes?

La moda social-demòcrata que des del final de la Segona Guerra Mundial ha orientat bona part de la política europea és la culpable del malbaratament de cabals públics en base a la "prostitució" del concepte solidaritat. Aquest bonisme indulgent i ensucrat va captivar també els nostres governs i quan avui es parla de solidaritat inter-territorial s'està fent referència a la redistribució de diners, és a dir, a una forma de gastar o invertir els recursos.

Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.

L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.

El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.

Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.

En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.

Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.

Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Les revoltes populars als països àrabs

Ha estat sorprenent la concatenació de revoltes populars que estan succeint als països àrabs (Tunísia, Egipte...). Els periodistes i comentaristes donen possibilitats diferents, positives o negatives, en funció de la tendència final d'aquesta revolució. Els més optimistes pensen que aquestes insurreccions tindran com a resultat una democratització real de la societat i dels seus governs. Els més "realistes", entre els que m'hi compto, tenen la idea de que tot pot acabar amb règims radicalitzats amb l'integrisme islàmic com a denominador comú.

Molta gent acostuma a confondre democràcia i estat de dret, o bé democràcia i societat tolerant. La democràcia serveix per canviar els dirigents o el govern. La societat oberta, amb els requeriments de l'estat de dret, està per damunt de la metodologia de canvi de govern. La democràcia no pot ser una finalitat perquè és un sistema o mètode. La societat oberta és una fita en sí mateix. Ambdós conceptes són interdependents. Si anem al món àrab podem veure que aquelles societats tenen dos problemes essencials: El primer és que la societat basada en els drets individuals està fora del seu sistema de valors. No tenen tradició de lluita individualista ni tampoc caràcter crític. La mateixa religió islàmica es fonamenta en la submissió. En segon lloc la democràcia s'ha de voler, s'ha d'estimar, ha de formar part dels valors a aconseguir i ara per ara aquesta rebel·lió va encaminada a "canviar" els governs dictadors sense pensar en "com" serà la nova societat que sorgirà. Abreujant, demanen un canvi urgent, sense importar la orientació. Així i tot Hamàs ha prohibit les manifestacions a Cisjordània i Gaza per "precaució", significant que la por d'aquest grup terrorista està en la possibilitat -molt remota- de perdre la trona dictatorial en mans d'una "malaltia" anomenada democràcia.

Conseqüentment el futur d'aquestes societats el veig més negre que gris. El fonamentalisme islamista pot veure's com a solució als seus problemes i la història recent n'està curulla d'aquests esdeveniments. Tanmateix no existeix un procés democratitzador, que jo recordi, en cap dels països musulmans propers o no tan propers. Al cap i a la fi Kemal va imposar l'occidentalització de Turquia després d'una guerra d'independència, no pas d'avalots.

Finalment, els Germans Musulmans, antecedent d'Al Qaeda, van néixer a Egipte a l'any 1928 i, de la mà d'algun polític espavilat i maquiavèl·lic pot condicionar una altra teocràcia. És significatiu també que les minories cristianes estiguin perseguides i foragitades constantment en el món musulmà, indicador molt clar de la pressió i llibertat d'actuació dels grups integristes.

La societat oberta és fràgil -tal com deia Popper- i els seus enemics són poderosos. L'integrisme odia la llibertat i l'Islam no és una religió que permeti la crítica. El resultat és que la democràcia no és un àpat que pugui ser digerit amb aquests antecedents.