dissabte, 28 d’agost de 2010

El parany del bé comú

Les dues fonts originals del liberalisme són, per una banda, l'utilitarisme i, per l'altra, el iusnaturalisme. La primera font centra la recerca de la felicitat en la utilitat dels actes. A tal fi creu que l'individu busca la seva felicitat i, conseqüentment, la societat serà més feliç si els seus individus són feliços. El iusnaturalisme es basa en que els principis de llibertat venen incorporats a les persones en base a "drets naturals".

En el primer cas cal dir que l'utilitarisme necessita, inicialment, de la llibertat individual. Per tant, la utilitat dels fets i la felicitat aconseguida no són vàlides sense la llibertat d'escollir. Si s'aconsegueix utilitat sense decisió lliure, el resultat és "estar content", però no pas feliç. La felicitat implica sempre acció i decisió individual i aquesta decisió ha de ser lliure.

Alguns autors interpreten que l'utilitarisme, centrant-se en la felicitat de "tots" pot realitzar algunes accions que podrien coartar la llibertat d'alguns individus sempre i quan la reversió final fos el bé comú. Heus aquí el problema. En el moment que la utilitat surt de l'àmbit individual estem entrant en les "llibertats d'esdevenir". Les ideologies col·lectivistes i intervencionistes creuen en la societat perfecta i en la necessitat d'aconseguir aquesta perfecció. L'utilitarisme no pot ser mai col·lectiu i el parany del bé comú ha servit i servirà per a conculcar molts drets individuals i, també, per a "esclavitzar" moltes persones.

El bé comú és difícil de definir. Com diu el professor Alcoberro, és més fàcil determinar el que és inacceptable. En la maldat podem coincidir perquè tots sabem del cert què és el mal però quan parlem del bé comú, del bé de tots podem trobar tantes definicions com persones. Cadascú tindrà la seva idea i definició.

Baixant a la realitat palpable diríem que els drets més bàsics, els individuals, els d'escollir, els "chances", és a dir, les eleccions que no haurien de ser coartades, són amputades en base a la infinitat del poder estatal. Per començar un dret és el d'escollir tant l'escola com el tipus d'educació dels nostres fills. Ara per ara, si és que no som milionaris, no podem escollir l'escola dels nostres fills. La raó?: doncs la constant intervenció -manipulació- que fa la Generalitat-Estat per a aconseguir "el bé comú", l'educació millor de tots els alumnes.

Comença a ser hora d'alliberar-nos de tots aquestes cadenes burocràtiques i administratives que no són més que el tancat d'un ramat de bens que, farts de contemplar com el tancat es redueix dia a dia, els pastors declaren a tort i a dret que treballen pel bé comú d'aquests remugants llanuts.

dissabte, 14 d’agost de 2010

El "Ramadà" i la Prevenció de Riscos Laborals

La Inspecció de Treball de Lleida ens ha sorprès en confirmar que en el cas de que un treballador temporer musulmà que faci el ramadà pateixi deshidratació o un accident laboral per no ingerir beguda i nutrició adequada, caldria imputar la causa a l’empresari, engegant-se en aquest moment tota la parafernàlia sancionadora de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (responsabilitat administrativa, civil i penal).

Un cop més podem veure com n’és d’injusta la llei en determinar de forma anticipada la culpabilitat d’una determinada acció quan el fet és una pura i directa irresponsabilitat laboral per part del qui suposadament pot patir la deshidratació. Darrera de tota aquesta incongruència jurídica ens trobem amb la premissa errònia de l’Estat protector. Aquest proteccionisme intervencionista arriba a límits esperpèntics quan les pròpies decisions personals i lliures no tenen validesa davant d’una posició –l’inspector en cap- o d’una llei específica.

És respectable que els creients en una determinada fe realitzin actes, litúrgies, memorials, sacrificis personals o reunions segons la normativa interna de cadascuna d’aquestes religions, però quan una persona, de forma lliure, decideix no menjar o no beure dins de la jornada laboral en condicions de risc, tal com seria la construcció o el treball agrícola, està incorrent en irresponsabilitat. El que caldria és que aquest creient fidel s’agafés uns dies de festa, unes vacances o dies propis a fi i efecte de no entorpir ni complicar la vida de companys i empresaris, o que assumís la pròpia responsabilitat, tal com ho fan signant aquests papers que, segons Inspecció, no tenen validesa.

La Inspecció de Lleida no ho veu així, tal com reflecteix la Llei de Prevenció i la mateixa visió proteccionista i intervencionista que conforma la nostra legislació. Imaginem per un moment que un professor de secundària se suïcida en horari de classe: en aquest cas el centre seria el responsable de la seva mort i el director podria acabar a la presó, senzillament per no haver-lo format adequadament en Prevenció de Riscos.

Per tant, si un temporer d’una determinada fe certifica la seva voluntat d’incomplir les recomanacions dels reglaments de prevenció de riscos, tal com el de beure aigua sovint, i menjar de forma correcta, pot treballar? Si tots els treballadors d’una determinada fe no poden, legalment, realitzar una feina específica en una època determinada degut a que, per fe, incrementen els riscos d’accident o malaltia laboral, què ha de fer l’empresari agrícola? Personalment entenc que no podrà contractar treballadors que, per circumstàncies personals, siguin factors de risc o que, si per reduir riscos, no poden treballar i, conseqüentment, no poden complir ni el contracte de treball ni la collita. De que serveix doncs el compromís del treballador? Quina és la validesa de la voluntat individual? Pot l’empresari negar-se a admetre treballadors musulmans en el mes del ramadà?

Com veiem, la situació passa de sardònica o caricaturesca a intolerable perquè, finalment, el que s’esdevé és l’aniquilació de la persona, l’eliminació de la llibertat de l’individu i de les seves decisions, prevalent sempre la col.lectivitat teòrica controlada, això sí, pels dirigents, polítics, administradors de la voluntat popular, Administració Pública o l’Estat. Quan l’intervencionisme no té límits, els nivells d’incoherència, de falta de rigor i de justícia, poden ser d’escàndol.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Les funcions de l'Administració

Què ha de fer el nostre Ajuntament? Aquesta és una bona pregunta. Personalment crec que els serveis públics del municipi haurien de reduir-se a la neteja (que pot ser contractada externament), la seguretat, el clavegueram i l'enllumenat. Si més no, aquestes són les accions que el Consistori hauria de gestionar amb eficiència. Per a la resta de serveis un servidor els considera aliens i allunyats del que en diuen "ciutadania". Com a botó de mostra diré que la subvenció "cultural" no fa cap servei al ciutadà, solament "ajuda" a un grup, associació, casal o comitè veïnal a "deixar bé" l'alcalde, és a dir, electoralisme en estat pur. Quan parlem de cultura hauríem d'acordar, primerament, la definició d'aquest mot. A tal fi avui dia es parla de "cultura" quan fan referència, algunes persones i medis de comunicació, a la tauromàquia, degut a la llei anti-taurina aprovada pel Parlament i fruit de milers de signatures.

Els ajuntaments tenen ingressos per contribucions i taxes, però també reben calerons de l'Estat i la Generalitat. Altres països han optat per a optimitzar el seu ampli mapa de consistoris ja que la crisi financera no té amics ni parents i cal actuar ràpidament.

En aquest país és difícil actuar ràpid, però encara ho és més el fet d'actuar intel·ligentment o lògica. No n'hi ha prou amb reduir un 5% els costos salarials del funcionariat sinó que cal eficiència. Recordem que una gran part de l'endeutament del país està en els ajuntaments. Tenim a Espanya més de 8000 ajuntaments i més de 180 a Tarragona. La xifra no és assumible i caldrà començar també a plantejar-se l'eficàcia en la gestió.

Cultura?: Jo aniré a veure les exposicions, obres de teatre, concerts i conferències que em plaguin. No cal que l'Ajuntament pensi per mi. L'Administració Municipal no és una repartidora de diners, ni una "menjadora", ni una mamella de la caritat pública: L'administració municipal és una organització similar a l'empresa que, amb recursos mínims, ha de donar resultats adequats. Màxima eficàcia amb mínims recursos.

L'Estat del Benestar?: jo decidiré el meu benestar, començant amb els meus diners. No serà que els meus diners són gestionats de forma millor quan els tinc a la butxaca que quan els "delego" a l'Administració? Segur que sí: jo sé gastar els meus calerons millor que l'Estat, la Generalitat, la Diputació, el Consell Comarcal i l'Ajuntament, i no cal ni dir-ho: millor que els propers funcionaris de les Vegueries!

El proper dia parlaré de les Diputacions

Bones vacences