dijous, 25 de febrer del 2010

Espanya, país d'acollida: De Guantánamo a Reus?

El Ministeri d'Exteriors ens informa, mitjançant els diaris, que Espanya acollirà cinc presos de Guantánamo, sospitosos de col.laboració amb Al-Qaida. El primer dels que arriben, segons els diaris, és un pres palestí. Ens expliquen que treballava a Palestina de fuster, però com que no es guanyava la vida, va decidir emigrar a Aràbia Saudí i després a Pakistan. LLavors sembla que va entrar en contacte amb Al-Qaida. Suposem que també els grups de terroristes, perdó, volia dir d'insurgents, revolucionaris, rebels o lluitadors, necessiten de fusters que els facin armaris per guardar les armes i polir les portes dels "zulos" per a que no grinyolin.

Per a preservar la seva "individualitat" i donar suport a que refaci la seva vida, serà secreta la seva adreça. Jo penso que acabarà escollint una barriada de Reus o Tarragona. Tarragona, capital de la cultura i dels Jocs Mediterranis, en un passat proper també capital de la província que porta el seu nom, té l'honor d'haver "hospedat" -o bé "acollit"-, si més no per una nit, un dels més grans terroristes de l'11S. No crec que li busquin un piset a Alcalà de Henares o a La Castellana. El Ministeri farà tot el possible que el pres rescatat "estigui còmode" i conseqüentment el pot enviar a Tarragona, Reus o al Raval.

Moratinos, sempre acollidor amb el proïsme, especialment si té lligams amb el terrorisme fonamentalista, ens regala aquests sospitosos. Probablement és un gest de magnànima humanitat perquè potser les proves no foren el suficientment vàlides o definitives per a condemnar-los. Potser el Sr Moratinos hauria de saber que amb tanta cura pels drets i la justícia seria bo que esperonés el seu company de Justícia per a que l'acceleri i al company d'Interior per a que no tingui tanta incúria per a la seguretat ciutadana.

Si hem de reclamar humanitat i acolliment, no seria més lògic que en lloc de preocupar-se pels presos de Guantànamo, palestins o no palestins, tingués interès en acollir, ajudar o alimentar els molts i molts haitians, de totes les edats i condicions que van patir fa tan poc temps aquell brutal terratrèmol? És més significatiu un pres palestí, acusat de càrrecs de terrorisme, de pertinença a grup armat, que no pas milers i milers de persones que ho han perdut tot? I quan diem "tot" volem dir pares, fills, família, etc., per no parlar de la ruïna econòmica en la que deixa, no les famílies, sinó el país sencer.

Despistats parlant de vegueries veurem com ens visiten "els nostres amics insurgents". Quan un polític de renom va dir que Catalunya era bressol de terroristes, el govern actual va mossegar a dentellades. Esperem que totes aquestes "bones accions" no impliquin més sang i víctimes.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Alguns dels nostres jutges....

L'Audiència Nacional, reminiscència del Tribunal del Orden Público que tan ens va fuetejar en èpoques en les que la constitució es deia Fuero de los Españoles, ens regala, un cop més, una mostra de la independència judicial d'alguns jutges.

Posem el cas d'un jutge que fou candidat a una llista electoral i que, esperant ser ministre només aconseguí un alt càrrec. Posem per cas el mateix jutge que, òbviament, se li coneix la seva inclinació política de forma significativa. Posem el cas d'aquest jutge que, jugant a super-heroi, munta una instrucció amb la Guàrdia Civil tipus "GEO polític amb ametralladores" que intervenen un Ajuntament, basant-se, exclusivament, en la idea del "crim organitzat". De tots els implicats la premsa incideix especialment en aquells que en un altre temps foren polítics en el govern de Catalunya i, curiosament, els polítics del "seu partit" imputats i que estaven en l'actualiutat exercitant funcions de govern municipal o provincial han estat sovint silenciats en titulars de premsa.

Ara, altres jutges de l'Audiència ens diuen que les mesures d'aquell jutge super-heroi foren excessives. No serà que aquell jutge aplica mesures "distorsionades" degut a la seva tendència ideològica? No serà que alguns jutges s'estimen més l'objectiu de les càmeres que la independència i objectivitat dels valors als quals han de servir?

Quan un jutge demana diners a un banquer, ai caram, que em sembla que és el mateix jutge, no serà que després podria fer la "vista grossa" quan el banquer tingui alguna demanda?

Em sembla que aquest Estat engorronit i ancorat en el polsós segle XIX encara arrastra distorsions totalitàries. L'Audiència és un cas flagrant d'intervencionisme i de feudalisme jurídic. De totes formes el Consell General del Poder Judicial és el nyap institucional més rellevant de la nostra estructura estatal.

Desitjo que no tinguin cap entrebanc amb la justícia. La Índia ens passa la mà per la cara en independència de la justícia.

divendres, 19 de febrer del 2010

Podem confiar en l'Estat Espanyol?

Jo penso que només es pot confiar en uns pocs estats del món occidental. Fins fa un temps podíem dir que l'Estat Espanyol tenia solvència i credibilitat. Ara se n'ha anat tot a rodar. Els que portem treballant molts anys ens han assegurat que la jubilació la tindríem als 65 anys i, a més, que no ens preocupéssim de res perquè el "Pacto de Toledo" ho consolidava.

Molta gent sabíem que tal com anava la demografia era previsible haver de retocar tot això de les pensions. Sigui com sigui el que no pot ser és que un estat, que té a les seves mans "la Llei", que té com a obligació bàsica el manteniment dels drets individuals mitjançant una "seguretat jurídica", es salti "a la torera" uns contractes pactats.

Tots som conscients de que l'estat ha dilapidat el diner públic destinat a les pensions futures. Tothom sap que els fons s'han gestionat de la pitjor manera possible, tapant forats i invertint en demagògies diverses. Mantenir una monstruosa estructura administrativa, mantenir pensionistes, malalts i set nivells d'administracions, és molt car i molt costós, i encara resulta més onerós pel contribuent si aquesta gestió està molt lluny de l'eficiència mínima.

Fixem-nos, tanmateix, que si la percepció social-demòcrata-intervencionista de la majoria dels ciutadans espanyols ha estat la de considerar l'estat fiable, curull de virtuts i allunyat de la temptació dinerària, ara, de cop i volta, veuen -i veiem- com poden sacrificar uns quants milers de ciutadans (fins i tot milions) degut a una necessitat puntual de diner. Es que abans ningú havia pensat res? Es que abans ningú dubtava metòdicament del que es deia??

Corren mals temps per al liberalisme però la nefasta direcció que fa aquest govern -entroncat en allò que anomenen "l'esquerra més rància"-, ha despertat la necessitat de buscar alternatives vàlides i aquestes alternatives les tenim els liberals.

D'aquí poc temps ens demanaran que ens jubilem als 71 o als 83, tant se val! Quina mena de gestió es aquesta que quan existeixen excedents de diner el perde alegrement papallonejant entre milers de polítiques socials (a cops pintoresques i a cops indecents)? Quina direcció és aquesta que quan van malament les coses es demana més aportacions al Tresor Públic amb increments fiscals?

Conseqüentment: no podem confiar en aquest estat i, probablement, no podrem confiar mai en els Estats. L'Estat, per principi, tendeix a la seva supervivència i això fa que apliqui tots els recursos necessaris al manteniment de l'estructura. Lògicament l'objectiu de ser "just" no pot entrar en aquest comentari.

Records

dijous, 18 de febrer del 2010

Podrem superar la crisi?

El govern, davant de l'allau de problemes, angoixes i situacions indesitjades per a moltes famílies, es gira d'esquena, fent volar coloms i, com si d'un esquizofrènic es tractés, ens diu que tot va bé, que anirem millor i que som solvents. La resta del món, astorada davant de tant de cinisme, no creu ja en la nostra possible recuperació. Per desgràcia la desconfiança és tan elevada, tant nacionalment com internacional, que això minva dia sí i dia també, la solvència espanyola.

La percepció que es té dels governants espanyols, tant des de dins com de fora, és que el nostre govern ens recorda una colla de eixalebrats nens de primària que, amb les morrandes brutes, neguen haver menjat xocolata. L'oposició, perdent els pantalons i amb la cantarella "i tú més" o "i tú també", forma part de la mateixa conxorxa de galirdeus. Els brètols, irresponsables davant de la dantesca situació econòmica, van a resar amb Obama o viatgen esbojarradament per capitals europees provant d'explicar que "som solvents" quan, fa quatre dies, els fèiem "elis, elis" amb la nostra capacitat de creixement. El patètic Zapatero, només recolzat per uns quants actors i artistes retribuïts generosament amb el cànon de la SGAE, és ja una ànima en pena, un pallasso que fa plorar.

Algú va dir que Zapatero seria més perillós que un "mono" amb una navalla. Bé, ha estat més perillós que un integrista amb un míssil nuclear.

Pensem: la primera mesura per a disminuir el dèficit estatal seria legalitzar la prostitució com a activitat específica. No cal augmentar l'IVA sinó lluitar contra el frau i aquest engany pot generar molts ingressos: més cotitzacions a la Seguretat Social i més IVA per a l'Agència Tributària.

Ens en sortirem?