dijous, 30 de juliol de 2009

Puigcercós demana pressionar al Tribunal Constitucional

Puigcercós, home de partit, a l'igual que Montilla, ens deia avui que ha demanat a Zapatero que pressioni el Tribunal Constitucional. La notícia m'ha deixat bocabadat però ha confirmat el que ja sabíem: que molts dels que es diuen "d'esquerres" tenen gola avall que "tot és manipulable" (per no dir "extorsionable"), que tot és susceptible de ser "condicionat" i tergiversat. La raó ve de molt lluny i filosòficament la centraríem en el "bé comú" i "la societat perfecta". Els col·lectivistes creuen que hem d'arribar a la societat perfecta i a tal fi tot s'hi val. Òbviament no s'hi pot arribar si dialècticament no aconseguim la veritat i, curiosament, la veritat és la que tenen ells i és el pensament que hem d'assolir.

Aquest objectiu tan eteri i tan poc quantificable justifica moralment tot. I quan dic "tot" vull dir tot. Per al socialisme més rígid i per a la socialdemocràcia més fossilitzada, la societat és aquell ramat de bens que cal ensinistrar en la veritat absoluta i, conseqüentment, Maquiavel és l'inspirador de la política. El grup abans que la persona: La societat esdevé el gran guinyol on els escollits mouen els titelles. Ens diuen què hem de fer, com hem de pensar, què és el "políticament correcte" i, la resta, irrellevant. Els tribunals són la decoració de cartró-pedra que pot canviar-se en cadascun dels actes d'aquesta obra dramàtica -patètica?- que és l'actualitat política catalana i espanyola.

L'afirmació de Puigcercós es comenta per sí mateixa. Altrament seria denunciar l'intervencionisme polític dels governs quan han esmicolat l'Estat de Dret i la "Separació de Poders". Montesquieu , si s'alcés de la seva tomba, tindria un atac de cor en veure com el Parlament nomena un grup de simpatitzants, el que se'n diu Consell General del Poder Judicial, per a que determinin qui formarà part dels tribunals de més alt rang de l'estat: el Tribunal Constitucional i el Suprem, i d'aquest Consell depenen els Superiors i l'Audiència Nacional. Bé, gairebé un totalitarisme polític sobre un dels poders més importants per a l'estat de dret, aquell que dóna seguretat jurídica als ciutadans. Ens diem "estat de dret" i la separació de poders és inexistent. El més greu és que això queda arrelat a la genètica ciutadana: el desencís democràtic és patent en la majoria de ciutadans i una de les causes és la politització generalitzada d'àrees que no ho haurien de ser. L'altra raó la podríem buscar en els resultats electorals: mana qui perd i els pactes post-electorals no són explicats prèviament; això és enganyifa, per no dir estafa.

diumenge, 26 de juliol de 2009

Més embargaments recaptatoris i menys drets individuals

La nova llei d'embargaments fiscals d'Hisenda posa un pas més a la pèrdua de drets per part dels ciutadans. Fins ara la quantia màxima que Hisenda podia embargar de comptes bancaris era de 4000 euros. A partir del dia 1 d'agost, la xifra arriba als 20.000 euros, i això sense necessitat de procediment judicial. La Llei busca, tal com diu la ministra Salgado, de fer front a la caiguda dels ingressos fiscals per la crisi. Com podem veure, l'Estat, aquesta maquinària feixuga i implacable que diu que té per objectiu l'administració del país, té com a veritable finalitat -i aquesta és òbvia-, la supervivència del propi sistema.

Amb aquesta llei els drets individuals resten encara més aniquilats. El bé comú, la bandera sota la que es cometen els més grans atropellaments, en mans de govern intervencionistes que primen l'Estat abans que la persona, és la justificació perfecta per a poder recaptar encara més. No importa la justícia, no importa la persona, el que val és l'Estat i la seva veritat i la recaptació.

És angoixant saber que l'Estat es creu per damunt de l'individu precisament perquè és millor i més just. El bé de tots, per damunt del bé individual, pot ser la pitjor de les dictadures, el més pervers dels models. I parlant de la perversitat del sistema, hem de recordar que uns pocs experts en dret -i "expert" és senzillament una llibertat lèxica-, nomenats pels polítics del moment, determinen els membres de l'Audiència Nacional, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Per tant, on queda la separació de poders de Montesquieu que tan significativament va condicionar el que en diem "Estat de Dret"?.

Poc a poc, la confusió, l'ofuscament semàntic de termes com "democràcia", "compliment de la llei", "estat de dret" i "drets individuals", fa que de forma maligna el poder s'escampi descontroladament ferint i aniquilant àmbits de llibertat individual que haurien d'haver estat salvaguardats pel propi sistema. Per a equilibrar aquest balanç esfereïdor, el govern distreu l'atenció amb temes de l'àmbit ètic, que permeten fàcilment la crítica o l'apologia o que redueixen la discussió a posicions dicotòmiques i demagògiques, d'esquerra-dreta, de bons i dolents o de "carques" i "progres".

Les notícies importants, aquelles que informen de fets significatius per als drets de les persones, aquelles que ens indiquen cap on anem i quin és la voluntat o objectius dels que ens governen, no apareixen habitualment als diaris; són informacions de segon o tercer ordre, són notícies que "no interessen" la gent. Si el sistema educatiu ha de tenir una clara finalitat és precisament la lectura i la crítica: les escoles i instituts han d'ensenyar a llegir, a llegir entre línies i a criticar. Han d'ensenyar a ser "persones individuals" que decideixen, no pas eines o peces del sistema. Ara per ara, l'Estat vol que els futurs ciutadans siguin instruments de la societat perfecta, i la societat perfecte no existeix, només és un totalitarisme més, on les persones són esclaves del pensament únic.