dissabte, 28 de març de 2009

Un exemple de manipulació periodística

Llegeixo al canal 3cat24 que Catalunya se suma al clam "altermundista" contra la crisi, és a dir, que Catalunya en ple està a favor d'allò de que "un altre món és possible" i que "el neo-liberalisme" ens ha portat a la pitjor de les crisis financeres dels darrers anys (o segles!). Bé, si llegim acuradament la notícia, diu que unes 3000 persones, entre Barcelona i Tarragona, s'han manifestat en contra de la crisi econòmica. Val a dir que el 0,1% de la població de Tarragona i Barcelona és "altermundista". Val a dir que una entre cada mil persones a Catalunya, representa Catalunya i és anti-liberal.

Aquest canal de notícies d'internet forma part del holding periodístic de la Generalitat, que ara se'n diu Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i com podem observar, l'objectivitat, la independència i la solvència informativa és, si més no, atípica i curiosa.

El més maquiavèlic és la forma sibil·lina de presentar els fets per a que siguin assimilats com a informació "de plena confiança" i, de forma transaccional, oculta i subliminal, atacant el més profund de la ideologia, de les actituds. L'objectiu d'aquesta barroera tergiversació, o millor dit, generalització interessada d'un fet periodístic mitjançant la interpretació pamfletaire d'aquest, és, sens dubte, un fet reprobable i vomitiu, i més tenint en compte que la financiació de l'ens públic es fa amb diners de tots. Com a mínim, doncs, l'objectivitat hauria d'estar garantida, però no és així. Sense cap mena de pudor, els portadors dels pijo-progressisme, segurs de la seva única i última veritat, interpreten els seus llibres sagrats segons els hi convé.

Derivat de tot el que hem comentat anteriorment, la pregunta que em faig és: Pot ser la premsa catalana independent? Pot ser-ho l'espanyola en general? Si la tv pública és manipulada de forma tan barroera, com no seran també de manipulaodors quan la pressió ideològica es pot fer també mitjançant les suscripcions, les processons de Setmana Santa....

En fi, nihil novum sub sole, o com diria Marc Aureli: res aliè a la naturalesa humana pot escandalitzar-me.

Mals moments per als liberals, encara que Joan Oliver, optimista, deia que la gent estava molt cansada dels governs central i autonòmic. De que val la llei?: per fer-la sempre a favor del que la fa.

dijous, 26 de març de 2009

Èxit del primer sopar liberal!

El Fòrum Liberal del Camp va organitzar el passat dia 19 de març el primer sopar-col·loqui liberal. L'objectiu d'aquest col·lectiu és divulgar el liberalisme arreu del Camp de Tarragona. Com sabem, el liberalisme, satanitzat i estigmatitzat darrerament en carregar-li erròniament les causes del desastre, és una ideologia que, si bé de forma incorrecta però generalitzada la gent la identifica amb el "capitalisme salvatge, és una teoria moral, una teoria política i una teoria del coneixement. Els principis del liberalisme els podríem resumir en quatre premises (seguint a Ramon Alcoberro):

1) Dret a la diferència
2) Promoció de la llibertat personal sense acceptar cap limitació, excepte les que es deriven dels drets dels altres
3) Dret a seguir la pròpia consciència
4) Limitació del poder estatal

El convidat fou el Joan Oliver, periodista reconegut, membre fundador de la Fundació Catalunya Oberta, ex-director de TV3 i ex-director i presentador del programa "Bon Dia Catalunya" de TV3. El Joan Oliver va fer una exposició planera i entenimentada del que és per a ell el liberalisme i va repondre, fins i tot amb grans dosis d'ironia, les preguntes dels assistens al sopar. La vetllada fou molt interessant.

Un aspecte a tenir en compte i que em va captivar realment fou que entre els assistents estaven l'Alejandro Fernández (president del PP de Tarragona i reconegut liberal) i Jordi Roca (regidor del PP a Tarragona). Malgrat les diferències de "prejudici" segons l'Alejandro o de "sentiment" segons el Joan Oliver, la coincidència en les claus de llibertat, iniciativa, creativitat i esforç que deriven dels que tenen en la llibertat el seu nord, va ser total. Molt interessant també fou la vessant "catalanisme-espanyolisme": en aquest sentit aquesta variable va ser entesa "per les dues parts", tal com dèiem abans, com un sentiment, més o menys visceral o arrelat al cor, però amb equitat, amb igualtat, lluny del "jo no sóc nacionalista i tú sí". Acceptar aquesta magnitud de sentiments és el primer pas per fugir d'interpretacions errònies i, especialment, de dicotimies inexistents.