dissabte, 27 de setembre de 2008

Autonomia legislativa i empobriment

Un dels grans problemes de l'actual sistema espanyol (i també català) és la duplicació o triplicació d'alguns formalismes burocràtics que només fan que impedir l'enriquiment de Catalunya. Alguns cops he comentat que financiació i gestió són problemes diferents i han de ser tractats independentment.

Em comentaven ahir que alguns tràmits, còpia perversa de la burocràcia decimonònica, serveixen per a obtenir financiació extra a la Generalitat, sense pensar que, gairebé de forma grotesca, empobreixen la nostra nació catalana (o la nostra autonomia, per a no despertar traumàtiques posicions ideològiques). Un transportista em deia que, per a alguns serveis, cal autorització. El Ministeri de l'Interior, quan autoritza determinats transports, deixa llibertat de ruta i el document es pot obtenir en 10 dies. Quan és la Generalitat la que ho ha de fer, perque té jerarquia competencial aquí, tarda prop de tres mesos, i les seves autoritzacions són per una ruta determinada que ella mateixa especifica.

Altres països, quan han d'autoritzar un transport, ho fan per matrícula i per a diversos tipus. Aquí cal un permís per matrícula i per tipus d'element, el que multiplica la quantitat de tràmits, temps i diners.

Eficàcia i excel·lència, elements imprescindibles per a ser competitius, és negat, esperpènticament, quan toquem el sistema burocràtic. Aquesta ineficàcia perjudica greument la salut econòmica de la nostra societat i fa perdre competitivitat a les nostres empreses. Per una part els nostres polítics i governants es barallen per a obtenir més ingressos, però per l'altra, quan s'obtenen, es fan servir per a fer més "lleis formals", més paperassa, més funcionaris i carregar impositivament el contribuent, reduint la capacitat de generar recursos a les empreses i als ciutadans.

Avui dia els arquitectes han de ser també advocats perquè l'amplada d'una porta de lavabo a Benicarló res té a veure amb la legislació uns quilòmetres més amunt, com a Amposta. Un excès legislatiu només pot portar al caos, a la disbauxa i a l'incompliment generalitzat de les lleis que no aporten "valor econòmic" al govern. D'aquesta manera l'increment d'inseguretat no implica accions del govern perquè la reversió monetària de la inversió és nul·la . Tanmateix, els governs no han estalviat ni un "duro" quan s'ha tractat d'informatitzar el Ministeri d'Economia. La reducció de temps en els tribunals de justícia, com en el diferiment dels serveis de salut, no han estat mai centre de la política perquè el primer no té retorn econòmic i el segon implica una inversió dinerària significativa.

Des del punt de vista "mediàtic" (parauleta molt de moda en el periodisme actual) diria que els politics s'afanen per a divulgar les accions de govern més populistes, independentment de si tenen suficients recursos per a portar-les a terme, però això darrer els és poc significatiu: el més important és que la notícia sigui portada de diaris i telenotícies.

La millora de la societat passa, primordialment i primera, per a optimitzar el sistema de gestió de l'estat, sigui quina sigui la seva forma o la seva dispersió. Si els criteris burocràtics no coincideixen amb els de la societat, seguirem estant a la cua internacional pel que fa a l'agilitat burocràtica i seguirem essent un país miserablement productiu. Cal preguntar-se perquè Espanya gairebé no exporta i sempre depèn de les importacions: no pas pel tema petroli perquè altres països sense recursos energètics poden exportar, sinó perquè no produïm. Si no produïm, com volem anar endavant? Només amb turistes i totxo no arribarem gaire lluny i part d'aquesta mancança productiva ve motivada per la gran càrrega econòmica i de barricada que representa el nostre sistema burocràtic d'administració pública.

diumenge, 21 de setembre de 2008

Que progres que som amb el projecte "simi"

Llegeixo que el Congrés dels Diputats s'ha adherit al "projecte simi", donant drets als orangutans, goril·les, bonobos i ximpancés. Em sembla una bona mesura. Els nostres parents també tenen dret a no ser torturats ni degradats, a la vida i a la llibertat. Val a dir que durant segles, durant deu mil·lenis, hem martiritzat els animals en haver-nos autoproclamat l'espècie preferida de Déu, en haver-nos diferenciat de la resta dels animals per allò de l'ànima. Vés a saber qui ha de tenir més ànima, si aquella gateta que, abnegadament, té cura dels seus cadellets, o aquells pares que turmenten els fills o que els abandonen, per no parlar d'aquelles mares que els han dipositat en un contenidor d'escombreries després de parir-los.

En fi, aquest no vol ser un comentari excessivament franciscà, per allò de l'estimació a la natura, i sí que vol posar en evidència la gran incongruència, la gran paradoxa, dels nostres governants, dels nostres polítics: mentre que el Congrés aprova aquesta meravellosa i fantàstica llei de defensa d'una part dels animals, els simis, altres animals, menys afortunats, són perseguits amb llances i punxons per carrers de Tordesillas fins a apunyalar-lo indecentment i sanguinària, o aquelles dissortades cabres que han de provar la llei de la gravitació universal llançades des del campanar d'un poble.

Què en són de despòtiques les tradicions! Ningú, ni tan sols els d'Iniciativa, ni els comunistes, ni els ecologistes, ni els socialistes... ningú té la gosadia d'anomenar tal incivisme. Ja sé que algú em dirà allò de que la indústria càrnica és un símil inquisitorial amb el que són els nostres bistecs, però d'això en parlarem un altre dia. El que és obvi és que a Espanya no tenim simis que passegin tranquil·lament pels nostres boscos. No tenim cap parent proper que sigui sotmés a tortura sinó és que estar en zoològic ho considerem també vexant. Tanmateix, els animals que ens són propers, tals com els toros, no són considerats en cap manifest, en cap projecte. Val a dir que les cabres seguiran la seva sort gravitacional i molts gossos i gats seran abandonats per famílies respectables, tendres i amoroses.

Els polítics i governants, àvids de vots i d'afalagament popular, ens rescabalen dels nostres escrúpols morals: Ara ens podem sentir cofois perquè avalem el projecte "simi". Mentrestant els sofriments d'alguns animals també formarà part de nosaltres, de les tradicions i de la participació popular.

Deixant la dictadura de la tradició, les cadenes del políticament correcte també oprimeixen i persegueixen: La Brigitte Bardot és un clar exemple de que la defensa dels animals, quan toca una determinada religió en la que els seus ritus tenen sanguinolents i ancestrals sacrificis animals, és condemnada pels tribunals pel delicte d'esperonar l'odi entre religions, i sancionada políticament per les esquerres a portar el "San Benito" de reaccionària i anti-progre.

En el nostre país d'opereta seguirem salvant les balenes àrtiques o els licaons africans, però ens vestirem de Rambo o de marine per a anar a batallar amb els exèrcits de conills, vull dir caçar.

dijous, 11 de setembre de 2008

Incivisme: una manca d'ètica ciutadana

La manca de conviccions, la nul·la estimació als valors de justícia, respecte i tolerància, fan que la nostra societat sigui un cau d'incivisme. Tristament la paraula tolerància sembla la dipositària de la paciència infinita que alguns ciutadans hem de tenir per a suportar les cridòries, la brutícia, la manca de respecte, etc., quan en realitat la tolerància, en el sentit filosòfic-liberal, és la convivència de diferents creences, idees i pensaments.

La imatge acrítica que es té del que és el progrés, assimilat a un paradís babau, junt amb la idea errònia de que la llibertat és fer el que cadascú vol, normalment lligat a la satisfacció de necessitats personals de tota mena, i tot això barrejat amb la idea de l'esquerra post-franquista de que prohibir és dictatorial, fan que la convivència social avui sigui caòtica.

Aquest enrenou de fal·làcies fan que s'hagi imposat la relaxació i el relativisme com a bruíxola ètica de conducta social. Els joves, i també els no tan joves, fan un gran enrenou quan surten "de festa", sense tenir en compte el respecte per als veïns que l'endemà han de treballar. Molts ciutadans desconeixen el motiu de tenir papereres cada 100 metres i escampen papers, envoltoris i tota mena de deixalles personals arreu de les nostres ciutats i pobles. Una majoria aclaparadora de gent ens martiritza fent volar fluxes salivars després d'advertir-nos amb carresperes atronadores; potser desconeixen que l'escopinada és una forma de contaminació biològica molt important però, de què serveix doncs l'educació pública i gratuïta?

No vull oblidar-me de dir que algunes passejades són d'alt risc perquè cal estar a l'aguait de les tifes canines de les voreres, detritus que poden empastifar-te la sabata en un descuit. Per sort, cada cop són més les persones que passegen els seus gossos amb els estris adequats a la neteja i la higiene.

Una anècdota curiosa: m'he fixat que totes les sèries espanyoles actuals , incloent les catalanes i també pel·lícules de la mateixa nacionalitat, tenen per costum presentar escenes de convivència gastronòmica -dinant o sopant- en els que els comensals, sempre, mengen amb la boca oberta, presentant-nos el aliments triturant-se, o fins i tot parlant i menjant al mateix temps, en un difícil acte de control ligüístic-fisiològic. Recordo que una de les normes d'urbanitat bàsiques, a la taula, era la de "no menjar amb la boca oberta". Ai, la revolució actual ha enderrocat en primer lloc aquesta antiga i ancestral llei del protocol alimentari.

En fi, aquest comentari, lluny de disquisicions filosòfico-polítiques, vol ser una queixa per circumstàncies que molts patim, que són desagradables i que, en estar degudament resoltes, configurarien una millor convivència. Altrament caldria donar un cop d'ull a les societats nòrdiques, tan admirades pels nostres professors universitaris de sociologia, en les que existeixen veritables normes socials, tàcites o formals, d'estricte control de les conductes incíviques.