diumenge, 20 de juliol del 2008

Dret a l'oci versus dret al descans

Darrerament, i degut a la imparable progressió del gaudi com a factor social i, cal dir-ho, del que anomenaríem pensament políticament correcte, ens trobem en situacions de friccions entre el que en diuen dos drets contradictoris: Per una banda el dret al descans i per l'altra, el dret a l'oci. Ambdós drets queden reflectits en la Declaració Universal dels Drets Humans, però un d'ells, el dret a gaudir del temps lliure pot esdevenir un dret-parany.

En principi els drets inherents a la persona, tal com els va començar a plasmar Locke en les seves obres polítiques, són drets generals, filosòfics, allunyats del model formal i propers al model anglosaxó. El dret al descans i el dret a tenir un temps de lleure no són drets incompatibles perquè tots dos provenen del treball. La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 24 ens diu: Tota persona té dret al descans, a gaudir del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades. Òbviament el terme "gaudir" ve derivat del terme "treball" i del "descans". Com a dret bàsic inherent a tota persona trobem el de la propietat del propi treball, exposat per Locke. En la Declaració esmentada queda constància de que aquest treball, especialment quan és dependent, ha de permetre un descans, i que el propietari d'aquests descans en pugui fer ús "lliurement". Per tant es pot concloure que el descans és conseqüència del treball i com a tal el seu ús és també lliure. El temps del que en sóc propietari el puc fer servir per descansar o per gaudir-ne amb el lleure. Sigui com sigui, és el mateix. Conseqüentment la confrontació no ve per "dos drets" sinó per dos ciutadans que, usant un mateix entorn, envaeixen propietats alienes.

Aquesta interpretació, que penso que s'acosta a l'esperit de la Declaració, és totalment diferent dels que defensen que el dret a l'oci és un dret igual al del dret al descans. La polèmica és estèril perquè les premises són errònies. Ni la Declaració especifica "com" s'ha de gaudir o aprofitar el temps lliure ni tampoc obliga a gaudir-ne conculcant altres drets, com el del descans. Val a dir que el descans esmentat fa referència al temps de "no treball" i no pas al purament fisiològic del son o del silenci. El soroll, principal protagonista del conflicte, és un element que corromp el contracte entre les parts. És evident que tant uns com altres poden exercir els seus drets però amb una lleugera diferència: qui dorm no conculca el temps de lleure de ningú i tanmateix qui gaudeix del lleure amb un excés de decibel·lis conculca clarament un dret elemental.

Sovint els governants, especialment els que han d'arreglar aquesta mena de friccions -que són els Ajuntaments, acudeixen a la reglamentació municipal i, degut a l'ànsia legislativa que tenen els nostres polítics, la llei, tan feixuga, múltiple i diversa, permet escapolir-se entre els centenars de buits i forats jurídics, fent del soroll, l'oci i el descans, un tema del que fugen els representants del poble.

Finalment, i seguint dient el que ja hem comentat en posts anteriors, que existeixi un determinat dret no implica que l'Estat o l'Administració hagin de portar-lo a terme amb els seus recursos. Curiosament només han de fer que es compleixi el dret. Tot aniria millor si qui ha de fer complir la llei, la fes complir. No és paradoxal que la llei que sempre es compleix sigui la fiscal. Conseqüentment el que tenim no és un estat que permet una societat oberta sinó que és un estat-organisme que primerament viu del ciutadà i, tal com feien els senyors feudals, distribueix les restes entre els seus súbdits.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Nihilisme: terroristes, activistes o insurgents?

La distorsió periodística produïda per la tendència política de la premsa fa que les paraules i les idees, significants i significats, s’intercanviïn, s’interpretin i es tradueixin reiteradament segons el manual d’estil polític de cadascun dels grups de comunicació.

Uns bons exemples d’evidències interpretatives flagrants les podem trobar en el blog amic de Manipulació tv3. Independentment del caire polític amb el que podem qualificar o jutjar aquests fets sanguinaris, crec que la idea bàsica del propi terror, l’origen, és la sacralització del no-res, és la imposició d’un nou déu desconegut, però amb el petit inconvenient de que, abans, cal que tot desaparegui, res és significatiu. Quan les idees, les creences i les banderes estan per damunt de les persones, tot s’hi val per a defensar-les. Les persones acabem sent peons substituïbles, si és dels que estem a una banda, o bé escarabats infidels i dissidents que cal eliminar si estem en el bàndol contrari. Parlant d'ètica, els que ens inviten a la mort no són, òbviament, ni utilitaristes ni pragmàtics.

El “caldo” de cultiu del nihilisme terrorista el trobem en la manca de sentit crític de la societat, en el triomf del relativisme. Quan totes les idees són respectables, quan tot és defensable, quan trivialitzem la massacre, quan expliquem les morts com a necesssitats o errors estratègics, quan la sang és conseqüència explicada i justificada de “desequilibris” econòmics, de patriotisme o de fe, llavors la victòria és del nihilisme, i tot això adobat amb el decensís del conjunt d’una societat acomodada i mandrosa.

El sentit crìtic no és la queixa constant i reiterada, la carta al director del ciutadà molest o la concentració dominical d’uns pocs que demanen la pau mundial o l’aparcament gratuït. El sentit crític és la capacitat de dubtar, de preguntar-se els perquès, de ser agosarat en jutjar. Perquè jutjar els fets del nostre entorn és una conseqüència de la Il·lustració: Kant ens diu que la humanitat, amb aquest pas de gegant del pensament liberal, deixa la infantesa i entra a l’edat adulta. La societat no necessita pastors que la dirigeixin. La societat, finalment, no és un ramat. Aquesta independència, també producte del coneixement, fa que determinem la bondat o maldat dels fets, fa que escorcollem i triem d’entre el batibull d’accions aquelles que responen a una principis morals i ètics personals i individuals. Quan la frontera no està definida clarament, quan podem saber si arribem o no a Mordor? Com podem ser conscients si estem en el “costat fosc”?

En el moment que el relativisme absolut pren posició entre els intel·lectuals, el motor que ens encamina al despotisme està engegat. El dipòsit de combustible està a vessar de pensament únic. L’autopista cap el totalitarisme nihilista i vers la societat acrítica aviat estarà lliure de peatges .